No se sap ben bé com, però hem passat del tòpic masclista de dir que “el lloc de la dona és la cuina” a una situació en què la premiadíssima i mediatiquíssima alta gastronomia és territori gairebé exclusiu dels homes. En gastronomia, com passa en tantes altres disciplines, el paper de les dones ha estat invisibilitzat durant segles, malgrat que la immensa majoria dels àpats els han preparat i els preparen dones, i que és a les cuines domèstiques, territori femení, on s’han bastit avenços i sabers que han beneficiat i nodrit tota la societat. Malgrat això, els mèrits culinaris de les cuineres no estan igual de reconeguts, si fem cas per exemple de la llista de les que tenen estrella Michelin: a l'última edició espanyola eren 24, poc més d’un 10% del total de professionals que tenen aquesta distinció, i malgrat tot és una xifra que s’ha més que duplicat respecte a les que hi havia fa una dècada.

 “Poques coses tan agradables com fer un pícnic amb la comoditat perfecta”, va escriure el novel·lista Somerset Maugham. Cada dia podem jugar a imaginar que és cap de setmana si aprofitem la natura que tenim el nostre entorn per seure una estona, relaxar-nos, jugar i… fer un mos. Perquè per fer un pícnic urbà no cal ser un aristòcrata britànic amb barret canotier i cistella de vímet, ni estendre unes tovalles de quadres vermells sobre la gespa. Només amb una modesta carmanyola i uns quants bons consells potser no podrem sentir-nos com si fóssim en ple bosc, però sí que podrem recarregar una mica les proverbials piles i fer una petita pausa davant el brogit de la ciutat. Caldrà una mica d’ombra, una estona lliure i alguna cosa senzilla però agradable per dinar, així com quatre precaucions bàsiques per evitar ensurts per culpa de la calor.

Ho sabien els romans i ho sabien els nostres rebesavis: res com anar a prendre les aigües per recuperar la pau i la salut en un món convuls. El turisme termal, i, més àmpliament, el relacionat amb el wellness, ha estat l’opció de molts dels que aquest estiu volien reposar o recuperar-se de l’estrès d’un any duríssim. A més, fent-ho sense haver de trepitjar aeroports.

L’estiu són vacances, repòs, lleure i alguns luxes a la cuina. I què són els còctels, sinó unes petites vacances, un luxe, que converteix en festa la beguda d’un dia qualsevol? La imatge d’una copa ben guarnida, potser amb una petita ombrel·la, a la vora d’una piscina, o la d’una sangria en un llarg àpat dominical, o la d’un gintònic, o la d’un combinat sense alcohol –que també existeixen moltes opcions al nostre abast per gaudir sense necessitat de consumir alcohol– en una terrassa mentre el sol es pon sobre el mar, són tan evocadores com el millor souvenir. Amb els còctels, a l’estiu, se sol buscar deixar passar el moment, i beure pel plaer de fer-ho, però amb el gran repte de no acabar patint caparra. I també hi ha el repte de triar receptes adaptades a les nostres possibilitats com a coctelers casolans, i el de no deixar-nos en l’intent el pressupost de les vacances. Molts reptes sí, però si fem cas dels professionals, també moltes possibilitats.

Si hi ha una època d’or a les fruiteries, és l’estiu. Els expositors i els calaixos s’omplen d’un bé de Déu de presents de la natura, i es fa difícil no tornar a casa amb la bossa plena. Des de fa una desena d’anys, a més dels clàssics préssecs, melons i síndries de temporada, s’hi han anat afegint una gran varietat de fruites vermelles –conegudes en l’argot dels fruiters pel seu nom anglès, berries– que s’han sumat a les maduixes en l’oferta disponible. Allà on fa deu anys aquests fruits eren gairebé només part del repertori de les pastisseries i els restaurants, ara costa de trobar un l’establiment que no ofereixi també als seus clients caixes de nabius, gerds i mores. Al còmput s’hi afegeixen també sovint les cireres i les prunes, que, malgrat que no són estrictament fruites del bosc, hi combinen a la perfecció, una dada a retenir perquè, tot i no ser estrictament el tema d’aquest reportatge, ens poden anar bé de cara a improvisar combinacions.

Arbustos i lianes formen part de les nostres vides tot i que potser no en som conscients, però els aprofitem i transformem per al nostre dia a dia. Ja abans que existís l’agricultura, i encara més la indústria, hi havia la capacitat humana d’aprofitar els recursos de l’entorn. I entre el bosc i la plana, a la vegetació baixa de la zona mediterrània, aviat els humans vam saber veure els avantatges d’un seguit de plantes que encara avui fem servir. “S’han perdut alguns usos, perquè el món rural pesa poc davant del món urbà en nombre d’habitants, però molts encara fan servir les plantes", comenta Joan Vallès, catedràtic de botànica a la UB, que té com una de les principals línies de la seva recerca l’etnobotànica, és a dir, el rol de les plantes en les societats humanes. "Molts dels usos que donàvem a les plantes es mantenen i n’han aparegut de nous, igual que s’hi han incorporat espècies d’altres llocs del món”, explica.

Els infants juguen amb els companys de l’escola i amics. Els adults podem sortir –per anar a treballar, a comprar, a fer esport, a cuidar a algun familiar gran...–, però la vida social ara està molt limitada per les restriccions. Amb aquest trencament dels que eren els nostre hàbits quotidians sembla que no hagi quedat gaire espai per l’amistat. ¿És realment així o, per contra, la distància social ens ha fet reforçar els vincles?