El president colombià, Gustavo Petro, no ha tingut més remei que acceptar les conseqüències d'un Donald Trump al capdavant de la Casa Blanca. I la primera de totes és una política migratòria de Washington que pretén expulsar de terres nord-americanes centenars de milers de persones d'arreu del món. Els llatinoamericans, que han hagut de fugir durant dècades de la pobresa i violència en direcció als Estats Units, s'han trobat amb un sotrac des que el 47è president va prendre les regnes del Despatx Oval el 20 de gener.

De nord a sud, un per un, tots els països americans –i també d'altres continents– han condemnat l'operació policial de l'Equador a l'ambaixada de Mèxic a Quito de divendres passat. La policia equatoriana va irrompre a la seu diplomàtica i es va endur detingut l'exvicepresident equatorià Jorge Glas, a qui Mèxic havia concedit l'asil. Un bloc del Mercosur ha demanat suspendre l'Equador com a associat i Nicaragua ha trencat relacions amb Quito, com ja va fer ahir Mèxic. L'ONU, l'Organització d'Estats Americans (OEA) i també la Unió Europea (UE) han condemnat la "violació" de les instal·lacions diplomàtiques, protegides per la Convenció de Viena. Però el president de l'Equador, Daniel Noboa, ha defensat l'operatiu per detenir l'exvicepresident assegurant que la condemna judicial que pesava contra Glas preval sobre una condició d'asil polític. Jorge Glas, detingut divendres a la nit, havia estat condemnat per suborn i corrupció i continua sota investigació per altres possibles delictes.

Són les sis del matí i els més petits ja esmorzen per anar a l'escola. I com que és dilluns, les primeres paraules les entonaran drets, mirant a l'infinit: "No tinguis por, aquesta bandera vermella onejant a l'horitzó no s'esvairà", canten plegats al pati de l'escola. Perquè la primera lliçó de cada dilluns durant tota la seva vida educativa consisteix a cantar l'himne del país i rendir tribut al fundador de Turquia, Mustafa Kemal Atatürk. Si li preguntes a qualsevol infant, ho sap tot sobre ell: vida, miracles i dates clau. I és a tot arreu: al pati de l'escola, als passadissos i a les aules. La imatge del líder sempre els observa, sigui mentre resolen problemes de matemàtiques o quan assenyalen rius i muntanyes a les lliçons de geografia.

Turquia, amb un Erdogan que vol autoproclamar-se pare dels musulmans, viu molt de prop el conflicte entre Israel i Palestina. Mentre les reivindicacions contràries als atacs contra el poble palestí se succeïen a la principal ciutat del país, Istanbul, el president turc sortia al pas amb declaracions pacificadores: “Com sempre diem, no hi ha perdedors en una pau justa”, deia. Un Erdogan poc incendiari i calmat feia justícia a un últim any en què s'havia acostat diplomàticament a Tel-Aviv. Un acostament que, fins i tot, donava pas al nomenament de caps diplomàtics entre països: l'any 2018 Ankara va expulsar l'ambaixador israelià per última vegada, i fins a l'any 2022 no n'havien tornat a tenir. Començava un idil·li que s'allargaria fins aquest mateix octubre: plans de visites mútues i converses amistoses. Fins i tot, quan el conflicte ja comptava amb centenars de morts, Erdogan oferia la seva ajuda: “Turquia està preparada per a qualsevol mena de mediació, inclosos els intercanvis de presoners, si les parts ho demanen”. Però tot va canviar.

Quan desenes d'ecologistes de l'Azerbaidjan van ocupar el corredor de Lachin el desembre del 2022, els militars russos s'ho miraven. Els manifestants denunciaven, amb poca cara d'ambientalistes i sota l'ombra de la bandera àzeri, una suposada explotació il·legal de minerals a l'Alt Karabakh, el disputat enclavament del Caucas poblat majoritàriament per armenis. La protesta va degenerar en la presència de forces militars de Bakú per “defensar la integritat dels ciutadans de l'Azerbaidjan” en un territori, Lachin, sota el seu control.

Les autoritats de l'Alt Karabakh, territori de majoria armènia dins de l'Azerbaidjan, han anunciat un alto el foc i han acceptat el seu propi desarmament, per posar fi a l'atac àzeri que va començar dimarts. A la pràctica suposa la rendició de l'autoproclamada república només 24 hores després de l'inici de l'ofensiva àzeri, que va deixar imatges de dolor i destrucció en diversos punts de l'Alt Karabakh, com a la capital, Stepanakert.

Quan tot semblava calmar-se, els ciutadans de l'Alt Karabakh s'han vist forçats a tornar als refugis antiaeris. Les bombes i els combats han tornat a envair els carrers de la capital del Karabakh, Stepanakert. Amb el brunzit dels drons, l'espetec de les metralladores i les sacsejades de les explosions d'artilleria, els armenis, majoritaris en aquest enclavament oficialment de l'Azerbaidjan, han retrocedit en el temps i tornen a patir els fets de la guerra de l'any 2020.

Entre la incertesa i la fam, l'Alt Karabakh aguanta la respiració. La seva única via de supervivència, el pas de Lachin, té les portes tancades i romandrà –previsiblement, d'ara endavant– sota el control de l'Azerbaidjan. “La situació és crítica”, afirma a l'ARA l'assessor del president de l'autoproclamada República d'Artsakh (com anomena la població armènia aquest enclavament), David Babayan, conscient que porten gairebé onze mesos sota la bota militar de Bakú. “No ens rendirem ni deixarem que trepitgin la nostra dignitat”, explica per telèfon. El desembre de l'any passat, el pas de Lachin –la carretera que transcorre per territori àzeri i que uneix l'Alt Karabakh amb Armènia– va ser ocupat per les forces àzeris. L'Azerbaidjan trencava així el tractat del 2020 segons el qual es comprometia a deixar una via de connexió entre aquest enclavament de majoria armènia amb Erevan, sota la supervisió de Rússia.

Anar a París, Barcelona o Roma, entre d'altres, deixa de ser una opció atractiva per a milions de russos que volen viatjar durant els mesos estiuencs. Tot i no prohibir-los automàticament l'entrada, la Unió Europea va suspendre el seu acord de facilitació de visats amb Rússia el 12 de setembre del 2022 i, des d'aleshores, als ciutadans russos que sol·liciten un visat de curta estada els costa el doble. Concretament, han de pagar 80 euros en comptes de 35, presentar més documentació i, a més, el temps d'espera de les seves sol·licituds s'ha incrementat de 15 a 45 dies, aproximadament. L'any passat, la guerra ja va reduir l'afluència de russos a Europa en un 85%. Per tant, la mesura no és agradable a la vista de la majoria dels ciutadans russos, que han decidit buscar altres països on passar les vacances. Un d'ells, Turquia.

Recep Tayyip Erdogan ha guanyat la segona volta de les eleccions presidencials; per tant, revalida el seu mandat per segona vegada consecutiva i continuarà en el poder fins al 2028. Amb el 99,5% dels vots escrutats ha obtingut un suport del 52,1%. Per la seva banda, el seu rival, Kemal Kılıçdaroğlu, ha aconseguit el 47,9% i, en contra del que vaticinaven les enquestes, perd l'esperança de posar fi a l'era d'un president que cada cop s'ha tornat més autoritari.

Gairebé 24 hores després que les urnes tanquessin i comencés el recompte de vots, el Comitè Suprem Electoral (YSK) ha confirmat el que molts ja es temien: hi haurà una segona volta. Tot i la decepció de molts opositors que es van creure les enquestes més optimistes, on el líder opositor, Kemal Kiliçdaroglu, guanyava a la primera volta, el somni continua viu. Les xifres ja són fermes: Erdogan, amb un 49,5% dels vots, no ha aconseguit la presidència al primer assalt, mentre que Kiliçdaroglu ha parat el primer cop amb un 44,9% del suport popular.

Les eleccions turques d'aquest diumenge deixen un titular clar: El president turc, Recep Tayyip Erdogan, haurà d'anar per primera vegada a una segona volta. Però l'oposició haurà de seguir picant pedra per derrocar un Erdogan que no es dona per vençut i encara té una massa de votants que li segueix sent molt fidel.

Els càntics i eslògans polítics omplen els carrers de tot Turquia, que aquest diumenge celebra les eleccions presidencials més disputades de les últimes dues dècades, en què per primera vegada Recep Tayyip Erdogan no parteix com a favorit. A Istanbul les places estan plenes de paradetes on cada formació política ha instal·lat els seus cartells, mentre els voluntaris reparteixen propaganda per convèncer fins a l'últim possible votant. Música ensordidora: en un dels indrets on hi ha instal·lats diversos estands, l'opositor Partit Republicà del Poble (CHP) i el governamental Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) competeixen pel millor equip de so.

El seu nom és Kemal Kiliçdaroglu i vol enderrocar el totpoderós Recep Tayyip Erdogan. Després de més de vint anys portant la contrària al govern turc, en aquestes eleccions presidencials ha fet el pas definitiu per ser el candidat opositor. La decisió no va ser fàcil, i probablement va ser ben calculada per una oposició que aquesta vegada actua en bloc. Tots contra Erdogan.

Any 1994, Turquia: un home alt, islamista moderat, amb bona oratòria, veu greu, un marcat caràcter retòric i ganes de canviar Istanbul s'imposa a les eleccions locals. Recep Tayyip Erdogan feia temps que ho intentava i, com a bon fill de capità de vaixell, cap onada l'aturava. Era constant, crític, i no li queien els anells per haver de fer campanya –sent musulmà– a les tavernes d'una caòtica ciutat. Aquell home que va aconseguir èxit electoral i, fins i tot, unir un país sencer arriba ara a les eleccions amb l'electorat totalment polaritzat. Mentre les prediccions més conservadores auguren que l'actual president quedarà un o dos punts per darrere del principal opositor, Kemal Kiliçdaroglu, d'altres auguren que perdrà aquest mateix diumenge, sense necessitat de sotmetre's a una segona volta. Què ha passat en aquests trenta anys que Erdogan s'ha mogut per l'esfera política turca?

Eren les set del matí del 7 d'abril quan la policia va entrar a casa seva: Mahir Akkoyun, un jove dissenyador gràfic, era l'home més buscat del país i la policia l'hi va fer saber. “Em van portar a la comissaria, després cap a la Fiscalia i finalment vaig declarar davant del jutge”, explica a l'ARA. El detingut –ja alliberat– viu a la tranquil·la ciutat d'Izmir, situada a la zona del mar Egeu. A més de crear dissenys de manera professional, aquest jove en la vintena s'entreté fent reivindicacions polítiques gràcies a la seva facilitat per crear eslògans.

Ja no són iranians ni iraquians. Els primers compradors d'habitatge a Turquia provenen de les gèlides terres russes. L'any passat es van fer al país eurasiàtic fins a un milió i mig de compravendes, i els estrangers en van representar el 4,5%: ells van ser responsables de la compra de 67.490 d'habitatges. I la nacionalitat que aquest any ha encapçalat el total de compres ha estat la russa, amb un total de 16.312 propietats. Per darrere, els més de vuit mil habitatges comprats per part d'iranians, o els més de sis mil d'iraquians.

Com a mínim catorze persones d'uns quants països d'Europa van agafar un vol, la setmana passada, en direcció a Turquia. No era una visita turística, sinó mèdica. Hi anaven per sotmetre's a un tractament contra l'obesitat que als seus respectius països o no es podien permetre econòmicament o hi havia una llista d'espera inassumible. El viatge no va acabar bé. Tots van coincidir en un hospital en concret i en unes dates concretes i ara presenten diarrea o estrenyiment, mal de cap, visió borrosa o dificultats per respirar, entre altres símptomes. El diagnòstic ha posat en alerta el Centre Europeu per al Control de Malalties: tenen botulisme, una malaltia greu que ataca els nervis i que pot causar la mort.

Arriba el minut 4.17, hora en què es va produir el primer terratrèmol, i milers de peluixos cauen al terreny de joc en record als milers de nens afectats pel sisme. S'atura el duel entre el Besiktas i l'Antalyaspor. L'estadi en peu, aplaudiments i moltes llàgrimes mentre sona Bir Başkadır Benim Memleketim [La meva ciutat natal], cançó patriòtica que tant pot sonar en un acte oficial com en una protesta als carrers. Tot passa al Vodafone Arena, estadi del Besiktas. Partit atípic i trist, amb un resultat pobre (0-0) i pocs pensaments dirigits al que passava a la gespa: era el primer partit de futbol després d'un terratrèmol en què han mort, segons el govern, més de 45.000 persones. Però abans que els jugadors sortissin al terreny de joc, amb les grades gairebé plenes, un crit a l'uníson: "Hükümet istifa" [govern dimissió].

El febrer del 2020 Abdul·lah Abu Salwa i la seva filla Salwa van protagonitzar un vídeo que es va fer viral arreu del món. El pare s’havia inventat una estratègia en un intent desesperat de protegir la petita -que aleshores tenia 5 anys- del trauma dels bombardejos constants de l’aviació russa a Idlib, regió rebel del nord de Síria: era un joc. “¿És una bomba, o un avió?”, li preguntava ell quan començava el bombardeig. “Una bomba. I quan esclati, riem”, responia ella. L’explosió retronava. I el riure de la petita se sentia més fort que les bombes.