La investigació dels casos de nadons robats de les seves mares per oferir en adopció a canvi de diners, com els que van tenir lloc a la Clínica L’Aliança de Girona entre els anys 60 i 70, xoca contra la cautela dels arxius, que han de preservar la identitat de les dades personals, però també contra la llei 16/2020 de desaparició forçada de menors a Catalunya, que encara no s’ha dotat de pressupost ni s’ha desplegat. El marc normatiu preveu una Oficina de la Víctima que hauria d’ajudar a aclarir la veritat, conèixer els progenitors biològics i els germans dels nens sostrets i retre la reparació legítima a les víctimes. Tot està aturat des de fa cinc anys.

Milers de persones van arribar a congregar-se, ara fa 50 anys, al capdamunt del passeig Arqueològic de Girona, a tocar del barri de Torre Gironella, atrets per les suposades aparicions de la Mare de Déu. Els mitjans de l’època van donar una àmplia cobertura al fenomen, que fins i tot va obrir portades de diaris sensacionalistes com El Caso. María Mesa, una dona d’origen andalús amb 8 fills, assegurava tenir connexió directa amb la divinitat i entrava en una mena d’èxtasi místic durant el qual rebia suposats missatges del més enllà. De seguida va anar reunint adeptes, curiosos i alguns aprofitats al seu voltant, molts dels quals nodrien un Via Crucis que el dia 4 de cada mes va començar a recórrer l’anomenat Camí de les Creus, format per catorze petites capelles on s’hi representen les estacions del Via Crucis. Al lloc de les aparicions s’hi va acabar construint una capella, encastada a la roca, que s’ha mantingut fins avui i on encara divendres passat, 4 d’abril, una dotzena de fidels van fer el Via Crucis acompanyats per una filla de Mesa.

Entre els clients del prostíbul Gran Escala 2000 de Ventalló (Alt Empordà), un local amb fama d’exclusiu, freqüentat per les elits de la Costa Brava i que era la darrera parada dels comiats de solter més passats de voltes, hi havia també càrrecs públics i funcionaris de l’Estat. Les prostitutes més cobejades del bordell eren menors d’edat vulnerables de famílies desestructurades, d’entre 15 i 17 anys, captades a la conurbació de Barcelona amb ofertes falses de cambrera de restaurant. Una bona part de la clientela del local va quedar documentada als informes de la policia perquè feien el pagament amb targetes de crèdit. El 15 de maig del 1992 i després de dos mesos d’investigació i seguiments que van incloure fins i tot fotografies del complex d’alt estànding des d’un helicòpter, els Mossos d’Esquadra van irrompre al prostíbul per desmantellar-lo en una operació que es va saldar amb una vintena de detinguts. Entre aquests, a banda dels propietaris i treballadors del local, van aparèixer més endavant també empresaris i càrrecs públics, com l’alcalde de Vilamalla, Ferran Prat, i el regidor i exalcalde de Sant Pere Pescador Joan Casamort. Les expectatives que va aixecar el cas i la possibilitat d’una condemna exemplar per als clients de més volada que s’allitaven amb les menors es van anar desinflant, sobretot quan el procés es va resoldre excepcionalment en tan sols mig any (quan altres casos de menys complexitat s’instrueixen durant anys) i només van acabar condemnats els propietaris i alguns treballadors del prostíbul, ja que el tribunal va considerar que els clients no podien conèixer l’edat de les noies. 

A les xarxes es poden trobar receptes fàcils per elaborar escudella i carn d’olla en un temps, suposadament rècord, de cinc hores. És segurament el plat tradicional català d’elaboració més lenta i laboriosa. Per això ha estat notícia la presentació al Fòrum Gastronòmic de Barcelona d’un producte que ofereix una versió precuinada d’aquest plat nostrat que es prepara amb només 3 minuts, el temps que ha de girar al microones al recipient plàstic on han concentrat “tots els gustos de l’escudella”, segons Francesc Baltrons, xef i responsable de R+D de Jotri, l’empresa gironina que ha acceptat el repte de l’escudella i carn d’olla instantània. Innovació tecnològica o sacrilegi? 

El músic Pau Casals va ser un objectiu predilecte dels serveis d’espionatge franquista, que controlaven tots els seus moviments, sobretot mentre vivia exiliat a Prada de Conflent (el Conflent). De retruc, cobles gironines que van acostar-se al músic van rebre prohibicions i advertiments del règim.

No es pot descartar que la gran atracció del Fòrum Gastronòmic del futur sigui un enfrontament entre el cuiner i la màquina. Un combat equiparable al que, en el terreny dels escacs, va enfrontar Deep Blue contra Kaspàrov. Les apostes estan obertes. Albert Torner, responsable de R+D+I de Mychef, segurament cometria traïció contra les seves criatures gastronòmiques de metall perquè veu difícil superar “el toc artístic i humà” que aporta el xef de carn i ossos. De moment, segons ens explica al Fòrum Gastronòmic que se celebra aquests dies a Girona, Torner està immers en la batalla de la primera revolució de la gastronomia: la dels forns intel·ligents i la cocció accelerada.

Situats sovint en llocs privilegiats, els castells han estat al llarg dels segles testimonis de batalles, assalts, pandèmies, pugnes entre llinatges i formes de vida senyorials envoltades de riquesa i poder. Molts castells han patit també l’abandonament i la ruïna, i avui els seus propietaris, tant els que els han rebut en herència com els que els han comprat, s’enfronten a un doble repte: les inversions milionàries que es requereixen per reconstruir aquestes edificacions i garantir-ne el constant manteniment que necessiten, i la burocràcia administrativa que se’ls exigeix quan volen emprendre qualsevol obra de restauració o millora, ja que els castells són un patrimoni catalogat com a bé cultural d'interès nacional.

Ramon Ametller (Palau-sator, 1974) és mecànic de la unitat de tecnologia marina del CSIC (Consell Superior d'Investigacions Científiques), que té la seu central al passeig Marítim de la Barceloneta. Ha participat en una quinzena de campanyes a l’Antàrtida, un continent molt desconegut que és fonamental per a l’estudi d’àmbits tan diversos com la geologia, el clima, la biologia o l’astronomia.

Aliou Diallo (1996) va arribar a Salt des de Guinea Conakry amb 13 anys. Va començar els estudis en una aula d’acollida i ha acabat amb una doble titulació de dret i ciències polítiques i un màster en relacions internacionals. Treballa a la Fundació IRES, especialitzada en donar atenció integral a les famílies, col·laborant en un projecte a Salt. Diallo protagonitza la docuficció El Cau, de Pere Solés, centrat en un grup d’escoles que vol mirar d’acollir immigrants al seu grup.

Va arriscar la vida en un duríssim periple migratori des de Mali que va durar anys. Ara viu a Girona en un pis tutelat amb 4 joves més, dins el Programa d’Inserció Laboral (PIL) Riu Ter. A les tardes, en Maliky, que acaba de fer 19 anys, estudia a l’Escola d’Adults de Salt, i als matins fa reforç al centre d’inserció. És un bon estudiant, ha après català i vol cursar un grau mitjà d’educació social perquè creu que pot ajudar joves en la seva situació.