Les vacances de Nadal són una de les festes més esperades sobretot pels infants. Ara bé, entre el tió, els Reis d'Orient i el Pare Noel, hi ha el risc de caure en un consumisme ferotge que pot arribar a provocar el que es coneix com la síndrome del nen hiperregalat, menors que reben tants estímuls, en forma de regals, que perden la noció del valor de les coses. Però ¿s'han de marcar límits a l’hora d’escriure la carta als Reis d'Orient o al Pare Noel?

La irrupció de les noves tecnologies està provocant en els últims anys una autèntica revolució a les aules. “Les aplis i la tecnologia són un suport més en l’educació que cal tenir en compte. Ara, ens trobem amb un entorn que encara arrossega moltes inèrcies i el pes de la tradició”, reconeix Anna Palau, formadora i divulgadora en TIC. 

En l'última dècada hi ha hagut un augment d'hotels i restaurants que només permeten l'entrada d'adults, els coneguts com a only adults. Una tendència a la qual també s'estan sumant alguns espectacles d'oci. Tot plegat està fent créixer, segons alguns experts, el que s'ha batejat com a infantofòbia. Però amb la llei a la mà, ¿es pot prohibir l'entrada de menors a aquests establiments? ¿És una oportunitat per al turisme o una discriminació en tota regla?

Hi ha un fet biològic elemental: la genètica influeix en tots i cadascun dels aspectes del comportament humà. El llibre El código del niño (Ed. Planeta), de Danielle Dick, catedràtica de genètica molecular de la Universitat de Virgínia (EUA), ofereix una explicació clara del paper dels gens en el desenvolupament dels infants i proposa una forma més intel·ligent i eficaç de criar els fills. Perquè ser pares no és una tasca fàcil i, tot i posar-hi tot el nostre afany, les coses no surten sempre com voldríem. No hi ha una “manera adequada” de ser pares, sinó que només hi ha una “manera adequada” de ser-ho amb cada criatura. 

El director fundador de l’ARA, l’enyorat Carles Capdevila, ho reivindicava sovint, tant en articles periodístics com en monòlegs. Volia posar en valor “les persones que cuiden els altres”: monitors d'esplai, mestres, educadors socials, infermeres... Per a ell eren “els col·lectius que aguanten la societat i ningú no en parla, no els reconeixem", assegurava. Agafant aquesta estela, des del Criatures hem fet un paral·lelisme dins del món escolar per retre un petit homenatge al col·lectiu que ajuda l’escola a rutllar cada dia, com un engranatge perfecte, més enllà dels docents i l’equip directiu. Parlem dels monitors (de menjador, d’extraescolars), els entrenadors esportius, els cuiners, l’equip de neteja, el personal administratiu i el de l’infermeria. Són els altres educadors. 

“Qui et vol el bé et farà plorar”. “L’amor tot ho pot i tot ho arregla”. “Busca la teva mitja taronja per estar completa”. “Si es posa gelós(a) és perquè t’estima”. “Els pols oposats s’atrauen”. “L’estimo tant que tot l'hi perdono i ja el canviaré”. Aquests i altres mites erronis sobre l’amor i la parella s’han gravat a foc en l’imaginari col·lectiu de diferents generacions i, malauradament, encara continuen pesant entre una part dels adolescents que comencen a tenir relacions afectives i sexuals. El perill? Confondre l’amor amb l’abús emocional i quedar atrapada –sí, encara són elles, les noies, les que ho pateixen més– en una relació tòxica. L’objectiu d’aquest text: identificar els abusos des de ben petites i aconseguir les eines per sortir de l’espiral del control, la possessió i la dominació que exerceixen alguns nois adolescents cap a les seves parelles heterosexuals. 

Al llarg de la història de l'últim segle, centenars de dones científiques han caigut al pou de l’oblit i el silenci, tot i les importants aportacions al món de la recerca, la ciència i la tecnologia que han impulsat. La medalla del reconeixement social i el prestigi ha recaigut, majoritàriament, en els homes. Els estereotips de gènere i la falta de referents femenins en professions tècniques frenen l’accés, encara avui en dia, de les noies als estudis anomenats STEM (de les seves sigles en anglès: ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). La societat i l’educació tenen, per tant, un gran repte a les seves mans per revertir la situació. La conclusió principal de tots els experts consultats coincideix: les vocacions científiques s’han de despertar des de ben petites, especialment al voltant dels 10 anys, quan l'autoconstrucció personal i la visió del món ja són sòlides. 

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) van ser aprovats per l’ONU el 2015 en el marc de l’Agenda 2030. Són un total de 17 fites que pretenen guiar l’acció política, empresarial, social i individual per donar resposta a reptes globals des de la sostenibilitat, el pacifisme, la prosperitat i l’equitat. Cada ODS s’adreça a un camp concret, com ara els de la lluita contra la fam i la pobresa, el canvi climàtic, els recursos hídrics o l’accés a l’educació i a l’assistència sanitària, entre d’altres. Aplicats a l’educació esdevenen nous reptes, des de primària fins a la universitat.

La dita catalana diu “Per Nadal, cada ovella al seu corral”. Des del Criatures volem anar més enllà i hi afegim: “Per Nadal, mengem com cal (i si pot ser durant tot l’any, millor)". Setmanes abans de les festes ja es viu un bombardeig publicitari constant, tant a la televisió com a les botigues, juntament amb una allau de productes plens de sucres (torrons, xocolates, panettones, polvorons...), sals i greixos afegits (patés, embotits, formatges...) i molt processats, amb una llarga llista d'aromes i conservants, poc saludables. Nadal sol ser sinònim de consumisme ferotge en diferents àmbits i costa defugir-ne. Però, tot seguit, ho intentarem assessorats per una cuinera i dues expertes en canvis d’hàbits i alimentació. Amb la seva guia, us oferim propostes per a una taula més sana i sostenible durant les festes.

Les xarxes socials que utilitzen la majoria d'adolescents, especialment Instagram i TikTok, han esdevingut en els últims anys l’epicentre de reptes virals que salten d’una pantalla a l’altra a la velocitat de la llum. De vegades són reptes innocents sobre habilitats diverses, com el Bottle Flip Challenge (llançar una ampolla de plàstic a l’aire i que al caure a terra quedi dreta i no es tombi) o dutxar-se amb una galleda plena d’aigua glaçada, en una campanya de sensibilització sobre l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA). En aquest últim repte hi han participat persones de totes les edats, famílies senceres i, fins i tot, famosos. Però sovint, amb un rerefons més complex, hi ha joves que duen a terme reptes virals extrems que poden posar en perill la seva salut física o emocional, i fins i tot de vegades voregen la mort. Un exemple va ser, el 2019, el repte de la Balena Blava, en què durant 50 dies el jove convidat a jugar-hi se sotmetia a greus danys corporals o psicològics, amb l’objectiu final del suïcidi. O Momo, ple de proves macabres per WhatsApp, com autolesionar-se al coll amb un ganivet. 

Els pares dels adolescents tenen molts reptes en el seu dia a dia de la criança: entendre els canvis constants d’humor i de decisions, a més del desafiament o l’hermetisme selectiu a l’hora de compartir emocions amb els progenitors. Però en tenen un de màxima complexitat quan els menors s’acosten al final de quart d’ESO, desmotivats, i s’entesten a deixar els estudis. Ni batxillerat ni formació professional. Com motivar-los a seguir estudiants, amb el panorama laboral actual? Al maig, l’estat espanyol ocupava el tercer lloc al pòdium d’atur juvenil (500.000 joves sense feina), després d’Itàlia (31,7 %) i Grècia (38,2%), amb poques expectatives de trobar feines de qualitat sense formació ni titulacions. 

L’1 de desembre del 2017 l’Ariadna [nom fictici], de 9 anys, va reunir tot el valor que va poder i, quan tots dormien, va despertar la seva mare, l’Anna [també nom inventat] al seu pis de Manresa i li va confessar uns fets amb càrrega de bomba atòmica. “Mama, el papa em toca”. “El papa em toca malament perquè quan li dic que pari no para”. “Em toca per sota de les calcetes. Em fa l’amor amb la mà”. La mare va quedar en xoc, la seva primera reacció –habitual, en aquests casos– va ser negar el que deia la filla (“El papa t’estima i sempre et fa moltes pessigolles”) i va intentar tornar a dormir.

“El sentit de l'olfacte és un sentit corporal, principalment químic, que es desenvolupa d’una manera precoç. Just acabats de néixer, els éssers humans som capaços de sentir, detectar i processar les olors, tant les olors agradables (aromes) com desagradables. La informació que ens arriba a través de l'olfacte es processa i s'envia cap al sistema límbic i l'hipocamp. Aquestes zones cerebrals controlen i coordinen les nostres emocions, els instints, així com la memòria”. Des de nadons, l’olfacte és un sentit vital. Permet a una criatura acabada de néixer localitzar el pit per mamar, per exemple. Qui ho corrobora des dels arguments científics és la doctora en neurociències, biòloga i experta en cosmètica natural i aromes Jovita Ponce, directora de Les Pocions de La Jovita. 

La pandèmia del covid-19 i el confinament estricte que hem viscut ens han ensenyat que les classes en línia van ser la solució alternativa més adient per salvar el curs 2019-20. I també, en moments complicats de la crisi, han estat un model aplicable a extraescolars com idiomes, càlcul o música i, en menys quantitat, alguna activitat esportiva individual. L’objectiu ha estat clar: reduir els contagis i garantir la seguretat dels infants, les famílies i els educadors, mentre se seguia aportant coneixements. 

La pandèmia ha impactat en la salut mental dels adolescents i, en concret, ha estat el detonant de trastorns de la conducta alimentària (TCA), com l'anorèxia nerviosa o la bulímia, els casos dels quals han augmentat un 25% a Catalunya, segons confirmen des del Pla de Salut Mental.

Fa dos dissabtes va fer un any de l’inici de l’estat d’alarma, el 13 de març del 2020, i del confinament obligat, que va suposar un daltabaix en la vida personal, laboral, social i emocional de tothom, tingués l’edat que tingués. Més enllà de les seqüeles negatives que el covid-19 i el tancament forçat han deixat i de la trista pèrdua de milers de vides, el confinament també ens ha deixat una herència positiva que cal reivindicar. Així ho defensen les psicòlogues Agnès Brossa i Amàlia Gordóvil, coautores del llibre Compartir la vida educa (Eumo Editorial), que s'acaba de publicar, i Cristina Gutiérrez, educadora emocional i directora de La Granja Ability Training Center, amb seu a Santa Maria de Palautordera i a Madrid.

Per a moltes criatures, l’estiu esdevé una oportunitat per fer noves coneixences, divertir-se amb activitats de lleure i estar en contacte amb la natura. Aquesta, però, és una experiència de la qual no poden gaudir molts infants provinents de famílies sense recursos, una situació cada cop més agreujada per les conseqüències socioeconòmiques del covid-19. 

És un debat que va arrencar el 2017 i que ha tornat a revifar darrerament, sobretot vinculat a un replanteig del sistema educatiu del batxillerat actual. ¿És la selectivitat, les proves d’accés a la universitat (PAU), un model caduc? Els nascuts a la generació de mitjans dels 60 i 70 del segle passat donen fe que els seus fills que ja han accedit a les facultats han viscut una prova molt semblant a la que van viure ells dècades enrere. “Et jugues tot el curs en tres dies i passes per molt d’estrès i d’angoixa. I, realment, no estàs demostrant els coneixements que tens assolits. Els nervis et poden jugar una mala passada i, encara que aprovis, la nota de la selectivitat gairebé et baixa un punt quan es fa la mitjana. És molt injust”, explica la Júlia, alumna de primer de física. El pare, Jan López, que va estudiar econòmiques, recorda haver viscut la mateixa tensió i que, per poc, no pot accedir a la carrera que volia. “És un embut que crea molta frustració per la nota de tall. Molts joves acaben estudiant un grau que no els interessa. No sé quina és la solució, però crec que tenim un model educatiu basat massa en els resultats, i no tant en l’aprenentatge profund”, raona López.