<![CDATA[Ara Balears - Pere Perelló]]> 10 <![CDATA[Els fills de la lluna]]> Mentre als carrers de les barriades i els pobles de Mallorca revivíem la Passió de Jesucrist i dels fumerals sortien les flaires de les panades i els rubiols, milers de visitants i turistes baixaven a tota velocitat, amb furgonetes i tot terrenys negres, del coll de Tizi n’Tichka en direcció al desert, allà, a les immenses serralades nevades de l’Atles africà. Què cercaven aquells visitants?

]]> <![CDATA[Ca na Beatriu: El futur centre d’interpretació del Parc Natural de l’Albufera]]>

Era la porta d’entrada al paradís. Aigua fresca i cristal·lina, tots els tons del verd i amb arbres fruiters de tota casta. Era, i és, just al costat del canal d’Estella i del camí de l’Empresa. L’anomenaven Ca na Beatriu. La jove parella hi passava els estius, massa calorosos a Ciutat i a sa Pobla. A la casa d’estiueig s’hi podien sentir les ones de la mar, d’aquella badia immensa i blava. El primer arbre que hi sembraren fou un cirerer, com a símbol de puresa –per la flor blanca– i d’amor i fertilitat –pel fruit vermell intens. Feia poc que s’havien casat a Londres, després de conèixer-se al teatre propietat del Sr. Aubyn, al 15 Bedford Row. A les terres fèrtils i negres de l’Albufera, un cirerer suggeria el paradís enyorat o la recompensa anhelada. A Ca na Beatriu, la senyora –l’anomenaven els jornalers de l’Empresa– hi manava l’antic ritme de l’aigua adormida.

]]> <![CDATA[I si tornam a obrir Sant Miquel de Campanet?]]> A Brígida

]]> <![CDATA[Els sufís de sa Pobla. “Una presència discreta”]]> A trenc d’alba les primeres ombres arriben a la placeta del Tren. Tenen fred i son, ho diuen les seves cares, el seu caminar és lent. Cerquen un pedrís per seure o de dret en dret, esperen. A l’esquerra, els amazics del Rift, i a la dreta, la gent del Senegal. Tots esperen trobar un jornal a Marjal o a un jardí a la badia. Treballar per unes monedes que estrenyeran amb les mans erosionades pel desert. A cuanto la hora? s’escolta més enllà. Per estalviar baralles per un rosegó de pa, es repartiren l’espai. Quasi sempre els que venen a la placeta són els més novells, els que acaben d’arribar. No parlen, no entenen; diuen que sí a quasi tot, no es queixen. Tenen una lluïssor a la mirada, el cor batega al seu futur incert, mentre en silenci pensen en la seva gent, aquella que han deixat a la casa dels pares.

]]> <![CDATA[Elsie Clews Parsons]]> La locomotora era una Nasmyth & Wilson sèrie 25. El rodatge era 2-2-0; o sigui que tenia dos eixos portants davanters, dos eixos tractors i cap eix portant al darrere. En realitat és una locomotora-tender, és a dir incorporava el carbó i l’aigua en un mateix xassís, per tant, no duia un tender remolcat, com succeeix en les locomotores més grans. Va començar a relliscar sobre les vies humides amb un cruixit de ferro sobre ferro; una bafarada de fum negre i espès va omplir les andanes de l’estació Central de Palma. Les parets i el terra estaven plens d’una carbonissa fina que entrava dins el nas. 

]]> <![CDATA[On és l’ànima de sa Pobla?]]> Durant la guerra (in)civil i els anys posteriors, la plaça del Mercat de sa Pobla i un magatzem de fusta que li confrontava foren l’escenari d’una de les repressions més dures i cruels que s’han viscut al poble. Can Garroví –com s’anomenava la nau de fustes– i tot l’espai de la plaça foren encerclats per filferros amb pues per tal de confinar-hi el batalló de treballs forçats destinat a la construcció d’un ferrocarril per a ús militar que havia d’unir sa Pobla amb Alcúdia. Realment, vàrem tenir un camp de concentració format per uns dos-cents soldats que havien estat fidels a la República. Més que presoners, hi varen viure durant prop de tres anys com a esclaus, i la plaça del Mercat fou el seu món i epicentre.

]]> <![CDATA[Missa cantada per Gatamoix]]>

Les persones, els humans, som les històries que hem heretat i les que hem viscut. També som les històries dels altres. Avui us volem compartir una història especial, diferent; la d’una gent que a finals del segle XIX varen viure i morir a la colònia agrícola de Gatamoix. També us volem contar l’odissea de la família i nissaga La Trobe-Bateman, uns anglesos vinguts del nord d’Europa, que varen construir, vestir i mantenir la colònia fins que, el desembre del 1893, varen haver de tornar cap a Londres i deixar en mans d’altres les cases que havien construït i les terres que havien dessecat, les terres dels aiguamolls, les terres albufereres que tanta vida i mort ens han donat al llarg del temps.

]]> <![CDATA[La manipulació social i la realitat sintètica]]> Moltes famílies no sospiten que conviuen amb trols digitals i bots coordinats dins casa seva i que els seus fills adolescents s’han convertit en pagesos nocturns a les granges de Vox. A nosaltres ens varen ensenyar que les realitats eren objectives o subjectives; avui els nostres fills les han convertides en sintètiques. Per tant, no ens ha d’estranyar que a les properes eleccions (siguin les que siguin), malgrat haver educat els joves dins un ambient de centredreta moderat o d’un socialisme domesticat o liquat, els joves votaran majoritàriament l’extrema dreta. Què està passant? Què ens està passant? Passa arreu del món occidental? Quan i com va començar aquest procés de manipulació? Quines persones o ens són els qui dirigeixen aquest entramat global? Quin perfil tenen?

]]> <![CDATA[La Protecció Civil, enfront de les febleses humanes]]> Aquest estiu ha estat força complicat pel que fa al món de la Protecció Civil. Hem pogut constatar, una vegada més i a tots els nivells, que tenim uns sistemes d’emergències i una protecció civil de qualitat, tant en mitjans humans com materials, coordinació, intel·ligència i operativitat. Però, per enèsima vegada, els ciutadans hem hagut de suportar declaracions i baralles d’alguns polítics i partits que ens fan avergonyir. Sembla que pensin que tot s’hi val si poden desgastar o desacreditar el contrincant. Sovint actuen amb una mirada infantil i barroera, amb una visió de curt abast: només miren per als seus interessos i els del seu partit, mai no vetllen pel conjunt de la societat. I mentre perdem energia amb aquesta dèria miserable, els ciutadans ens veim obligats a aguantar-ho, en comptes de centrar-nos –tots– en allò que realment importa: la protecció de les persones, dels béns i del medi ambient.

]]> <![CDATA[Ens sentim derelictes del Govern, senyora presidenta!]]> Quan va arribar la notícia del tren a sa Pobla, no érem conscients de l’estiu que ens esperava. Així és la vida. Si l’estudi i els traçats del tren haguessin estat fets amb cura i sensibilitat cap a la gent i el territori, segurament que ningú no n’hauria dit gaire cosa, però no, no va esser així. Dues retxes vermelles solcaven i esquarteraven de mala manera les terres planes de Marjal. A qualsevol preu? Ja vàrem dir que no el primer dia. El Govern no ens havia duit el tren que necessitàvem, ens havia presentat el que ell volia que tinguéssim. Ningú de la DG de Mobilitat o del SFM, d’aquesta legislatura, tenia prou interès per fer-ne una revisió i adonar-se dels perills que comportava aquest estudi. La paradoxa és que el treball fou contractat a Ayesa el gener del 2023, increïble però cert. 

]]> <![CDATA[El tren de Marjal]]> Aquests dies de lluita contra aquest tren bufarell que ens volen imposar, he recordat molt a ma mare i mon pare. Supòs que a vosaltres vos passa el mateix. Les seves inquietuds, els seus somnis, aquell treball extrem de sol a sol. La seva determinació de tirar endavant, de surar-nos. Hores i hores de feina i passar pena… sovint per sobreviure i poder pagar quatre factures. Què dirien si fossin vius? Crec, estic convençut que treim forces de la seva memòria i del seu llegat. Na Cati Mayol va escriure una frase al Facebook de la Plataforma Cívica, que diu: “Aquest grup neix de l’amor per sa terra i de la necessitat urgent de protegir allò que som”. Amb una sola frase va glapir l’essència del món en el qual creim i ens sustenta. No defalliu... junts podem aturar aquest desvari.

]]> <![CDATA[Què puc fer jo per Gaza? La força del silenci!]]> Aquell horabaixa de començament de juny, ens vàrem reunir a la plaça Major de sa Pobla. El rumor dels infants que jugaven i les ales dels ocells que cercaven el recer per passar la nit anaven minvant a cada instant. Encara quedava llum a les muntanyes de ponent. Cercàrem l’emblanquinat del cadafal del mig de la plaça, aquell que guarda el centre del món, el nostre món. Aquell dia no volíem ni cercàvem banderes, ni edificis públics. Tampoc cridar consignes. Érem allà perquè teníem necessitat de parlar, de manifestar la impotència i la desesperança; de dir el què sentíem... emprant el silenci. El silenci potent, més íntim i profund de cadascú. Aquell que diu amb molta força prou de matar, de vessar la sang dels innocents, de justificacions buides que ningú ja no es creu. Hem tornat grans i sabem que hi ha un silenci que arriba amb els anys, i no és només l'absència de soroll, sinó la suau transició entre el que érem i el que ens hem convertit. També el silenci és una forma de llenguatge, que forma part de dia a dia, de la quotidianitat. Hauríem de poder començar el dia amb el plaer d’uns minuts de silenci i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb el món.

]]> <![CDATA[Els gàngsters de la guerra!]]> De Smedley Butler a Yitzhak Rabin

]]> <![CDATA[Un amor impossible!]]> Enguany l’anyada de patata novella o d’exportació vindrà a unes quatre o cinc tones per quartó. És un resultat força magre amb relació a les campanyes d’altres anys. Els nematodes n’han fet de les seves els mesos de febrer i març i ara en surten les conseqüències. El míldiu s’ha hagut de vigilar amb intensitat. A marjal, si plou massa, no van bé els sementers de patata novella: totes les plagues de l’Antic Testament li cauen al damunt. Si no plou, malament també perquè no hi ha prou aigua per regar. El mes de novembre de l’any passat es varen sembrar les varietats de la Lady Chistl i la Maris Peer, just els dies que recordàvem els nostres difunts. Bàsicament, són les dues varietats principals de patata que exporten les empreses pobleres cap als mercats anglesos i del nord d’Europa.

]]> <![CDATA[La solitud austral!]]> El desert de la Patagònia feia temps que ens esperava. Volíem anar al sud del sud per la ruta núm. 3, la que solen agafar els viatgers i camioners que cerquen la fi del món. No teníem decidit si primer ens aturaríem a Viedma, vora l’imponent Río Negro, a cercar les petjades del Beagle i arribaríem fins a Puerto Madryn per conèixer els descendents dels gal·lesos arribats el 1865. A la riba de Río Negro la motivació era més forta, perquè hi vivien avantpassats perduts de generacions enrere. Des de feia anys, un batec ancestral ens estirava cap allà per desxifrar les seves cares, les seves històries. 

]]> <![CDATA[Llops]]> La vida hauria de ser sagrada, però massa sovint els que manen ho obliden, ho menystenen. Els humans tenim la sensació que una vegada i una altra ensopegam amb la mateixa pedra, repetim les mateixes errades. Potser per aquest motiu parlen dels fets cíclics de la història, cert! Vivim temps nous, més aviat incerts, ens sentim peregrins de la terra fràgil i ens xoca. Segurament no és la primera vegada ni serà l’última d’aquest fet cíclic i contradictori. La sensació (falsa o no) d’estabilitat i seguretat del paraigua nuclear americà s’ha estroncat, fins i tot Keir Starmer –responsable polític de la Gran Bretanya– està preocupat amb aquesta nova etapa del viatge. Abans, els comunistes soviètics eren els dolents de la pel·lícula, els enemics a batre. Avui en dia algú ha decidit canviar els bàndols. Diuen que els negocis van per davant i es prioritzen els guanys. A mitjan febrer vàrem poder veure a la cimera de Múnic els que manen a Europa. A les seves cares es reflectia el temor i la preocupació per la nova situació al tauler mundial. Alguns recordàrem la conferència de Múnic de 1938. En aquells moments, la voracitat territorial de Hitler no tenia límits i entregaren a canvi de la il·lusió d’una pau duradora a Europa, la regió dels Sudets a Alemanya i per afegitó, esquarteraren la incipient Txecoslovàquia. Ara volen trossejar Ucraïna, per interessos foscos i poc clars. I després d’Ucraïna què o qui? Les decisions dels que tenen el poder ja estan preses. El 2022 el tir els va sortir per la culata i Volodímir Zelenski –el Winston Churchill ucraïnès– va ser capaç de mobilitzar un poble adormit. Encara recordam les seves paraules els primers dies de la invasió russa: Som un poble pacífic, però no ens rendirem. I si algú intenta prendre’ns la nostra terra, la nostra llibertat, les nostres vides, les defensarem... El president és aquí. Tots som aquí. Ara els llops hi tornen per clavar els ullals esmolats i no volen amollar la presa. Quins interessos tenen en joc? Només volen les terres rares?

]]> <![CDATA[On són les granotes de l’Albufera? On són?]]> Ja sé que avui en dia no està ben vist parlar del passat o de les velles enyorances. Envellir té un preu insospitat i el jovent a qui volem deixar les nostres històries en herència està massa preocupat pel futur incert que els envolta. Però deixeu-me escriure sobre les granotes verdes de llargues cames, les de Son Monget, al llindar dels aiguals del nord. Si ho faig, tal vegada, encara podré gaudir d’un polsim d’esperança per l’aiguamoll que ens ha donat la vida a generacions i generacions de marjaleres i marjalers.

]]> <![CDATA[Campanes: la veu de Déu]]> Fa temps que hem perdut el llenguatge de les campanes. Fins no fa gaire, la vida dels pobles i dels barris a les ciutats estava regulada i organitzada pels tocs de campana. Cada esdeveniment tenia un toc propi que la gent identificava i entenia. El temps d’oració, de feina i els de festa i dol estaven marcats pel seu so. Durant segles, les campanes ens varen transmetre sentiments de comunitat, alhora eren un canal de comunicació espiritual amb Déu. Aquella capacitat de transmetre informació ha minvat amb el pas del temps. La modernitat va arrasar campanars, campaners i campanes. Va arribar l’electrificació i la simplificació dels tocs va desvirtuar un llenguatge que ens era proper. Senzillament, vàrem canviar els canals d’informació i els sistemes de codificació.

]]> <![CDATA[Glosats de tristor per a infants albats]]> Som les històries que hem viscut, les bones i les que no haurien d’haver existit. Unes i altres ens configuren al llarg de la vida, ens acompanyen i al final ens donen sentit. Ho dic perquè fa poques setmanes, al cementeri de sa Pobla, inauguràvem un espai de memòria dedicat als infants albats, als que partiren abans de néixer i als infants de pit o de uè que traspassen els dies posteriors al part. Són petites i tendres vides truncades que haurien hagut de ser, però que una força invisible i punyent fa que no siguin. En la majoria dels casos parteixen sense resposta, en silenci, deixant un buit i un dol difícil de superar i d’explicar. De fet, aquesta tristesa i dol no se superen mai ni s’assimilen, senzillament aprenem a conviure amb la tristesa més insuportable que puguem imaginar. El temps ens ajuda a assumir-ho, res més. He llegit a qualque lloc que els pares no haurien de viure la mort dels seus fills i és cert. És veritat que l’arribada d’altres infants a la parella minvarà el dolor. Però el bressol, aquell bressol, continuarà buit la resta de la seva vida. Res no ho podrà substituir, cada fill és únic. M’agrada que ara emprin l’expressió ‘Estels del Cel’. Són paraules encertades que defineixen molt bé els sentiments generats per les filles i fills que haurien d’haver estat agombolats als braços dels pares. Una vegada s’ha tallat el fil vermell de la vida, queden com a llumetes enceses a la volta blava del cel immens. 

]]> <![CDATA[Persianes]]> Fa temps que cerc el llenguatge de les persianes, especialment les de fusta i mallorquines. La seva història va començar a terres llunyanes de Pèrsia, varen recórrer de bat a bat la Mediterrània, les adoptàrem i quedaren amb nosaltres. Ben segur que, quan les dones infantaven a casa, a l’hora del part les persianes deixaven passar un bri d’aire fresc que alleugeria la suor de les nostres mares. També protegiren la intimitat dels difunts el dia que partien cap al més enllà. Les persianes, aquelles que guarden gelosament les mirades i els llençols desfets dels amors que ja no tornaran. El temps passa inexorable, els gustos i la gent també. Avui en dia, de manera tímida, les persianes han començat a desaparèixer de les noves façanes, amb les noves construccions i les reformes d’aquí i d’allà. El canvi, la substitució, qui sap si l’oblit, ha estat i és silenciós, quasi de puntetes, fet per una gent que du a les maletes nous paisatges de carrers i cases, i per altra gent que ja no sap com parlar o escoltar les persianes que ens han servit i acompanyat al llarg dels segles i de les memòries viscudes. Diuen que duen massa feina d’espolsar i de pintar, i tanmateix ja no hi penjam llaços negres quan les busques dels rellotges s’aturen per guardar respecte als qui ja han partit.

]]>