Als anys 90 es va produir un interessant debat en el camp de les ciències socials. Diverses acadèmiques feministes van plantejar, en l'àmbit dels estudis sobre els estats del benestar, la idea que no n’hi havia prou amb estudiar l’esfera pública i la mercantil per entendre de quina manera i en quina intensitat es produeix la prestació de serveis i cures en una comunitat, ja que molts règims de benestar fan recaure en la família una part important de responsabilitats. Sense anar més lluny, als països mediterranis la cura de les persones dependents o l’educació de la petita infància les ha cobert quasi exclusivament l’esfera familiar. Per això aquestes autores alertaven que quan parlem d’esfera familiar parlem, en la major part dels casos, de responsabilitat femenina, de treball gratuït i invisibilitzat de les dones. El mateix Gosta Esping-Andersen agafava el guant i, en la seva obra publicada al canvi de mil·lenni, Fundamentos sociales de las economías postindustriales, apuntava la necessitat de fer més complexos els acostaments a la comprensió dels estats del benestar introduint-hi l’esfera familiar al costat de la mercantil i l’estatal (posteriorment també es considerarà la comunitària). Així doncs, venia a dir: per fer estats del benestar de més qualitat, guiats per l’ideal de la igualtat, no només cal desmercantilitzar (que els poders públics assumeixin la prestació de serveis públics i facin transferències monetàries que permetin cobrir necessitats educatives, sanitàries, de subsistència, etc. sense haver de recórrer al mercat) sinó que també cal desfamiliaritzar, sostreure responsabilitats de l’esfera familiar. O, en altres paraules, a part de treballar en la fractura socioeconòmica també cal treballar en la de gènere.

Els resultats de les proves d’avaluació de 4t d’ESO fetes a Catalunya al març, que s’han fet públics aquesta setmana, són dolents. I cal dir-ho sense embuts. Ho són en les xifres del 2022, i ho són en l’evolució dels darrers anys. Seria bo ser-ne conscients i actuar en conseqüència. No per tirar-nos els plats pel cap, ni per identificar un únic factor com a responsable. Però de cap manera podem caure en el cofoisme, i cal actuar. Un país que es vol desenvolupat i inclusiu ha de centrar importants esforços i recursos en millorar el nivell educatiu de la població. I sobretot, insistir en tancar bretxes.

Aquesta setmana saltava als mitjans de comunicació la notícia que Adriana Lastra dimitia del seu càrrec de vice secretària general del PSOE i deixava les seves funcions a la direcció del partit. En un comunicat escrit per ella mateixa apuntava que s’havien produït canvis importants a la seva “vida personal que exigeixen tranquil·litat i repòs”. Als seus 43 anys, i amb un embaràs de risc, la dirigent socialista feia un pas al costat en les seves responsabilitats orgàniques. El paper de la diputada asturiana ha estat important en els darrers anys en la governabilitat espanyola i la vida del partit i, per tant, és lògic que la dimissió generés notícia. Seria raonable que la conversa pública hagués versat, per exemple, sobre les implicacions i conseqüències d’aquesta dimissió en la reorganització del partit. O en el que suposava respecte a les transformacions de la correlació de forces en la direcció socialista. Fins aquí tot correcte.

Al llarg de les dues darreres setmanes, l’espionatge polític a través de l’aplicació Pegasus ha estat un dels temes centrals de l’agenda pública i política. Tot va començar a partir de la publicació al New Yorker d’una investigació realitzada per CitizenLab, un prestigiós centre de recerca radicat a la Universitat de Toronto, que identificava intrusions als mòbils d'una seixantena d’independentistes. Des de llavors, les explicacions dels responsables públics han estat contradictòries i la pilota s’ha anat fent gran. S'hi han afegit també evidències d’espionatge a membres de l’executiu espanyol, inclòs el president: de l'“a Espanya no s’espia” (ministra portaveu), passant pel “s’espia una mica però legalment” (ministra de Defensa), fins al “s’espia amb intrusions externes i il·lícites” (ministre de Presidència). 

Per primer cop en la història, unes eleccions a Castella i Lleó adquireixen interès estatal. La campanya electoral s’ha nacionalitzat i els resultats sorgits de les urnes tenen repercussió més enllà de la mateixa comunitat. El mateix Pablo Casado ha apostat per tenir-hi una intensa presència –no gaire reeixida en termes de comunicació política– i ha aparegut dia sí dia també en un poble o granja del territori castellanolleonès. Però, paradoxalment, i encara que els mitjans no se n’hagin fet gaire ressò, en aquestes eleccions també s’ha parlat dels problemes i les necessitats del territori, de les províncies oblidades. I s’ha fet amb un llenguatge i una aproximació diferents dels dels grans partits, amb una mirada empoderada des de la proximitat. No debades la fragmentació al legislatiu és la més alta de la història: hi ha fins a 8 candidatures.

No anava a Madrid des d’abans de la pandèmia. Aprofitant que participava en l’acte de presentació del cicle Catalunya-Espanya, del conflicte al diàleg i la negociació política?, organitzat per la Delegació de la Generalitat, m’hi vaig quedar tres dies visitant amistats i coneguts. El que més em va sorprendre va ser el fet que entre sectors progressistes i liberals de la capital del regne pesa de manera generalitzada la convicció que PP i Vox sumaran l’absoluta. Aquest mal auguri s’explica per dos factors. El primer, les enquestes. Els digitals de dretes van publicant (pseudo)dades dia sí dia també que acaben construint un cert imaginari de victòria. A més, la devaluació de la credibilitat del CIS en mans de la presidència de Tezanos dificulta calibrar la temperatura real de l’opinió pública. El segon, els ànims. La popularitat de Díaz Ayuso i l’efectivitat política de Vox generen un cert sentiment d’incomprensió i desesperança.

Aquests dies, a partir d'unes declaracions de la consellera d’Universitats, Gemma Geis, s'ha tornat a posar sobre la taula la preocupació sobre l'ús del català a les aules universitàries. En concret, s'ha fet referència al canvi de llengua que es produeix en alguns casos un cop iniciat el curs. És una qüestió que ve de lluny: al pla docent consta una llengua i s’acaba impartint el curs en una de diferent. Els factors són múltiples però n’hi ha un que s’ha destacat en la conversa pública: els estudiants de fora l’àmbit lingüístic del català que demanen un canvi de llengua.

En un article publicat a El món de demà, Alfons Aragoneses, professor d’història del dret, reflexionava sobre l’anomenat “règim del 78”. Amb aquesta expressió es referia al conjunt de problemes estructurals que s’arrosseguen a l’estat espanyol des de fa dècades: el no reconeixement institucional de la plurinacionalitat, la “cartelització” dels partits que sostenen el bipartidisme (amb lògiques de confusió partit-govern-estat), la connivència entre poders polítics i econòmics que fomenta una estructura productiva de poc valor afegit o el continuisme organitzatiu i cultural en el poder judicial. Tot i compartir aquest diagnòstic, l’autor aportava una interessant mirada crítica a la locució: l’origen de les disfuncions citades no s'ha de buscar tant en "el 1978" sinó en el desplegament que es fa del text constitucional sobretot després del 1981. En altres paraules, si bé és cert que la Constitució es fruit d’uns equilibris de força determinats que fan que en alguns temes es quedi curta, també ho és que la carta magna tenia molt més recorregut del que es va fer efectiu al llarg dels 80 i posteriorment. A aquest pensar en petit hi van contribuir els consensos conservadors post-23-F dels dos grans partits estatals (i alguns de perifèrics) i també el protagonisme de certs actors institucionals: un cas paradigmàtic és el del Tribunal Suprem tallant les ales a les visions constitucionals més obertes. Tot això pot semblar una disquisició intel·lectual, però des del meu punt de vista aquesta aproximació té efectes pràctics: obre la porta a la possibilitat d’actuar des d’ara mateix. No cal esperar un canvi de règim o una nova constitució per exigir transformacions profundes.

Aquest dilluns l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa aprovava la resolució 2.381, en què demanava a Espanya la reforma dels delictes de rebel·lió i sedició del Codi Penal, l’indult als presos, la retirada de la demanda d’extradició contra els exiliats, i posar fi a la resta de processos penals i administratius oberts. Es reconeixia Espanya com una democràcia plena i a la vegada s’afirmava que havia respost de manera desproporcionadament repressiva al desafiament independentista (que havia organitzat, segons les seves paraules, un referèndum inconstitucional). Molts mitjans –ja sigui com a crítica o ressaltant-ho com un fet positiu– van destacar aquestes recomanacions com un triomf de la “diplomàcia” independentista. Segurament hi ha part d’això; la feina de formigueta en institucions internacionals i organismes de drets humans a vegades té el seu retorn. Però des del meu punt de vista el més rellevant és l’avenç de la mirada garantista a l’exterior de Catalunya i Espanya a l’hora d’avaluar la resposta estatal als fets de l’octubre del 2017.

En el discurs de presa de possessió, el president Pere Aragonès va apel·lar a la necessitat de treballar per aconseguir “la llibertat i la felicitat per a tothom”. No era, però, la primera vegada que es referia a la idea de felicitat: en les seves darreres intervencions sempre n’ha fet ús. Com tota innovació a casa nostra, no ha estat exempta de polèmica. Alguns han vist un excés de paraules buides en les seves declaracions; d'altres, intromissió en la vida privada de la ciutadania, i uns altres, directament, n’han fet mofa. En aquest article m’agradaria anar més enllà de la polèmica estèril i nominal, i estirar una mica més el fil del debat generat. Al marge de certes ressonàncies que provenen de la Declaració d'Independència dels Estats Units, des del meu punt de vista l’apel·lació a la felicitat té a veure amb la reinvenció del benestar, la reconstrucció de la ciutadania social en ple segle XXI. En altres paraules, i des d’una perspectiva del bé públic: fer tot el possible perquè tothom tingui capacitats i oportunitats per desenvolupar el seu model de vida, per autodeterminar-se.

La victòria d'Isabel Díaz Ayuso a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Madrid (CAM) ha estat aclaparadora, i ha doblat el resultat que ella mateixa va aconseguir fa un parell d’anys (de 30 a 64 escons). Explotant la fatiga pandèmica i enarborant la bandera més neoliberal del PP, amb unes intervencions simplistes, burletes i demagògiques, ha aconseguit revalidar la seva presidència. Ara bé, cal contextualitzar aquest resultat. Des del meu punt de vista el factor més important que opera en aquesta contesa electoral és la recomposició de l’ala dreta del tauler: una part important del votant del PP torna a casa (per l’enfonsament de Ciutadans i perquè Vox arriba al seu sostre electoral –en campanya no s’ha vist gaire diferència entre Ayuso i Monasterio-). Sense anar més lluny, just abans del terratrèmol ocorregut en el sistema de partits, Esperanza Aguirre aconseguia 72 parlamentaris i UPyD 8 en la contesa de 2011. Madrid és una comunitat sociològicament de dretes (o almenys, aquells que van a votar): el PP la governa ininterrompudament des de 1995. El tamayazo (2003) en va consolidar l’hegemonia.

Amb motiu de la gestió de la pandèmia, el debat sobre el tipus de lideratges que necessitem en un món complex i incert ha començat a proliferar a la conversa pública. En aquest sentit, ha estat àmpliament comentada la relació que podria existir entre presidències femenines i el bon lideratge en temps de coronavirus. S’ha al·legat que les dones podrien tenir millors habilitats de gestió en situacions crítiques. Ara fa un any es publicava a la revista Forbes un article titulat "What do countries with the best coronavirus responses have in common? Women leaders" [Què tenen en comú els països que han respost millor al coronavirus? Lideratges femenins]. El text destacava les bones dades que havien registrat països com Alemanya, Taiwan, Nova Zelanda, Islàndia, Finlàndia, Noruega i Dinamarca, tots ells governats per dones. Es feia referència a la capacitat d’escolta i la prudència de les seves líders com a possible explicació d’aquest fet. Dit això, però, una comparació més àmplia i acurada entre països, la introducció de més variables a l’estudi o la mateixa evolució de la pandèmia posen en entredit una relació tan clara i automàtica. Relativitzen aquest punt de partida.