Amb l’Iran debilitat després de dotze dies de guerra directa amb Israel i forçat a acceptar un alto el foc després d’una demolidora ofensiva aèria dels Estats Units contra les seves instal·lacions nuclears, l’equilibri de poder a l’Orient Mitjà ha canviat de manera dràstica. Des de l’inici de la guerra a Gaza, el 7 d’octubre del 2023, Benjamin Netanyahu havia projectat desarticular el sistema de milícies proiranianes, colpejar el nucli del règim iranià i consolidar un avantatge estratègic regional.

El Pròxim Orient ha entrat en una de les fases més perilloses, explosives i impredictibles en dècades. I Donald Trump ha pres la decisió més arriscada de la seva presidència amb l’atac de tres bases nuclears a l’Iran. “No vol una guerra perllongada, sinó un acord ràpid”, assegura l'analista Ali Rizk, expert en afers iranians del Beirut Institute. A parer seu, l'objectiu dels Estats Units és paralitzar el programa atòmic i pressionar Teheran perquè cedeixi. “Amb un atac quirúrgic a Fordow, Natanz i Esfahan, Trump busca doblegar el règim dels aiatol·làs, no pas tombar-lo”, subratlla.

Deu dies després de l'inici de la guerra directa entre Israel i l'Iran, el conflicte continua amb la mateixa intensitat, o més. Israel ha atacat objectius militars, infraestructures nuclears i centres de comandament en territori persa, mentre l'Iran ha respost amb míssils i drons sobre el nord i el centre d'Israel. Les conseqüències són regionals, però també internes: el règim iranià està sota una pressió militar, social i econòmica sense precedents.

Israel i l’Iran han tornat a intercanviar foc aquest divendres en un dels episodis més intensos des que va començar l’actual escalada. Durant la matinada, més d’una vintena de míssils balístics llançats des de territori iranià han impactat en diverses zones del sud i el centre d’Israel, deixant almenys 21 ferits a Haifa i quatre més a Beerxeba.

La mort de més d’un centenar d’alts comandaments militars i científics iranians entre el 13 i el 16 de juny, víctimes d’atacs selectius atribuïts a Israel, és un dels revessos més greus patits pel règim des del 1979. Entre els assassinats hi ha figures clau com Mohammad Bagheri, cap de l’estat major de les Forces Armades; Hossein Salami, comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària (IRGC), i destacats cervells del programa nuclear i balístic, com Fereydoon Abbasi, Mohammad Mehdi Tehranchi i Amir Ali Hajizadeh.

Després de diversos dies d'atacs creuats, bombardejos israelians sobre territori iranià, i llançament de míssils des de Teheran, el Pròxim Orient entra en una nova fase de tensió que deixa enrere anys d'amenaces i enfrontaments indirectes. L'atac de Hamàs el 7 d'octubre del 2023 va obrir una nova dinàmica imprevisible. Per ara hem vist la destrucció de Gaza, l'afebliment de Hezbollah i la caiguda del règim sirià. Tot semblava empènyer cap al xoc directe entre Israel i l'Iran, amb una onada expansiva que sacseja tota la regió.

Han passat sis mesos des de la caiguda de Bashar al-Assad i Síria continua atrapada entre l’esperança i el col·lapse. Ahmad al-Sharaa, exlíder de la milícia d'Hayat Tahrir al-Sham, encapçala ara un govern provisional que intenta donar estabilitat a un país devastat. Tot i que no té legitimitat constitucional, compta amb un cert suport internacional i ha enfocat els seus esforços en trencar l’aïllament diplomàtic i atreure inversions per impulsar la reconstrucció.

El president dels Estats Units, Donald Trump, s'ha reunit aquest dimecres amb el president interí de Síria, Ahmed al-Sharaa, durant més de mitja hora després que ahir anunciés l'aixecament de totes les sancions al nou govern de Damasc per donar-li "una oportunitat per créixer". Sobre les catifes infinites del Palau Reial de Riad, teixides a mà amb motius geomètrics que evoquen la solemnitat del poder, Trump i Al-Sharaa, acompanyats del príncep hereu i líder de facto de l'Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman, han posat junts per a la premsa en una imatge molt estudiada i carregada de simbolisme.

La safata de cafè àrab fumejava entre els dits enguantats d’un servent saudita. Davant seu, Donald Trump somreia, alçava la vista cap als sostres daurats del majestuós Palau Al-Yamamah de Riad i, amb un gest ambigu, rebutjava el glop ritual. Les càmeres han captat el moment: cafè servit, però no begut. L’anècdota ha estat només el pròleg d’una jornada carregada de missatges i de milions.

L’anunci aquest dilluns de la dissolució del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) suposa un punt d’inflexió en un conflicte que ha deixat més de 40.000 morts a Turquia des del 1984. Però lluny de tancar un capítol, s'obre una etapa plena d’incògnites sobre el futur de la qüestió kurda a Turquia i a la regió. La decisió s'ha pres durant el 12è congrés del PKK, celebrat al nord de l’Iraq, i respon a la crida del seu líder empresonat, Abdullah Öcalan, que des de la presó havia instat al febrer a abandonar la lluita armada. El grup ha declarat que la seva missió històrica s’ha complert: s'ha donat visibilitat a la causa kurda, i que ara el camí ha de ser democràtic i pacífic.

Després de setmanes de tensió creixent al Caixmir, el president Donald Trump ha sorprès aquest dissabte amb l'anunci que l'Índia i el Pakistan han acordat un alto el foc total i immediat. El gest ofereix un respir en un conflicte de llarga durada, marcat per múltiples enfrontaments armats i un saldo de víctimes que es compta per milers al llarg de les dècades. L'anunci també revela un gir més profund, ja que el paper de les grans potències ha canviat i, amb això, la lògica de la contenció regional.

Un nou episodi de violència a la disputada regió del Caixmir ha tornat a encendre les alarmes al sud de l'Àsia. L'atemptat contra un grup de pelegrins hindús, que va deixar 26 morts, ha intensificat una vegada més la ja tensa relació entre l'Índia i el Pakistan, dos veïns que comparteixen història, fronteres i arsenals nuclears a punt per ser activats. La preocupació s'estén més enllà de la regió.

Israel va trencar, a finals d'abril, l'alto el foc al Líban vigent des del novembre. L'últim bombardeig sobre Beirut no va ser un atac més, sinó una acció per deixar clar que el govern de Benjamin Netanyahu continua marcant les regles del conflicte. Tot i que Tel-Aviv ho va justificar com una reacció a una suposada “violació flagrant” de la treva per part de Hezbollah, el veritable objectiu sembla que és un altre. Per a Israel i els seus aliats, el desarmament de la milícia xiïta no s'ha de limitar al sud del riu Litani, sinó que s'ha d'estendre a tot el territori libanès. Esgrimeix una clàusula ambigua de l'acord amb Washington que permet a l'exèrcit israelià intervenir davant de qualsevol amenaça “percebuda”. Tot plegat just abans de la visita a Beirut de l'enviada nord-americana Morgan Ortagus, que intentarà pressionar per aconseguir el desarmament del grup xiïta aliat de l'Iran i per avançar en la retirada israeliana dels territoris encara ocupats.

La caiguda del règim de Bashar al-Assad a finals del 2024 no només va sacsejar el tauler polític sirià, sinó que també va encendre una nova rivalitat entre dos actors clau de la regió: Turquia i Israel. Tot i que durant anys van mantenir les seves tensions sota control, avui competeixen obertament per la influència al territori sirià, i els seus moviments ja estan generant friccions que podrien escalar si no s’estableixen mecanismes de contenció.

Com vells sentinelles, els turons s'alcen a l'occident de Damasc, custodiant la capital siriana amb la mateixa solemnitat amb què, a l'orient, s'eleven les muntanyes de runa als seus suburbis, testimonis muts de la devastació. Durant catorze anys, la ciutat ha resistit els embats de la guerra, però més enllà dels seus límits, la destrucció és absoluta. El barri de Jobar, que va ser llar de 300.000 persones, s'ensorra a l'altra banda de les seves fronteres. Aquest suburbi és l'ombrívol llegat que la brutalitat del règim ha deixat com a herència per al futur de Síria.

Cinquanta anys després, la línia verda continua viva. Invisible, però letal, aquesta frontera imaginària va partir en dos Beirut durant quinze anys de guerra civil: a l'oest, els barris musulmans i palestins; a l'est, els cristians. Una franja de mort que no només va dividir la ciutat, sinó l'ànima de tot un país.

Feia temps que Mariam Azzaz no mirava cap al cel buscant-hi avions de guerra i drons. Ara ha tornat l'angoixa. Viu a Hadath, als districtes del sud de Beirut. Dies enrere va haver de córrer fins a l'escola del seu fill després que Israel emetés una ordre d'evacuació per desallotjar un edifici residencial que seria bombardejat a prop del Liceu de les Arts, on estudia el Michel, d'11 anys. "És un déjà-vu".

L'anunci de la formació d'un nou govern de transició a Síria, encapçalat per Ahmed al-Sharaa, marca un punt d'inflexió en la política del país, però les primeres decisions de la seva administració han generat dubtes sobre el veritable abast del canvi. Tot i el discurs d'inclusió i diversitat, l'estructura de poder es continua concentrant en mans d'una elit que ha demostrat poca obertura a fer una transformació real. L'eliminació del càrrec de primer ministre, que consolida el poder executiu d'Al-Sharaa, juntament amb el nomenament de figures properes a ell en posicions clau, genera preocupació sobre la possibilitat d'un nou règim autoritari disfressat amb algunes reformes.

Beirut ha reviscut aquest divendres el malson que semblava que havia quedat enrere després de fa quatre mesos. A les 13.40 h, tres explosions han ressonat amb força a la ciutat, recordant als habitants de la capital libanesa el constant perill que aguaita. Avions de guerra israelians han atacat un edifici al barri de Hadath, als suburbis del sud de Beirut, com a represàlia pel llançament de dos coets des del sud del Líban contra l'assentament de Kiryat Shmona, al nord d'Israel. L'amenaça del ministre de Defensa israelià, Israel Katz, s'ha materialitzat en atacs aeris massius sobre diverses zones del sud del Líban, una escalada en les tensions que semblava que havia disminuït els últims mesos.

Gaza ha esdevingut un cementiri a cel obert. Més de 50.000 palestins han perdut la vida des de l'inici de l'ofensiva israeliana, una xifra esgarrifosa, difosa pel ministeri de Salut de la Franja, que continua augmentant mentre la comunitat internacional adopta una postura tèbia. Aquesta tragèdia es veu amplificada per un estudi publicat a The Lancet, que suggereix que la xifra de morts a Gaza podria ser encara més gran del que informen les autoritats locals. Utilitzant models estadístics, els investigadors estimen que el nombre de morts podria superar els 70.000, considerant la quantitat de desapareguts i les dificultats per registrar cada víctima al mig del caos que impera a la regió.