“Ens mireu però no ens veieu”. Aquesta frase tan taxativa la va recollir l’educadora emocional Cristina Gutiérrez, directora de La Granja, un centre de formació en habilitats i granja-escola, a Santa Maria de Palautordera, al Parc Natural del Montseny. Mare i formadora, habituada a treballar amb nens i nenes de totes les edats, va adonar-se un dia –amb sorpresa– de com un grup d’infants d’onze i dotze anys percebien les preguntes habituals de pares i mares: “Només ens fan preguntes cutres!”. Divertida i disposada a estirar el fil, va anar indagant sobre això: “Si et pregunten «Què has fet avui a l’escola?», doncs, què vols que hagi fet? El de tots els dimecres, mates, anglès i educació física”. Sembla que equivalents com «Què tal el dia?» tenen el mateix efecte: “És com complir un protocol, per anar de pressa”.

Les notícies falses han existit sempre. Però la seva difusió per internet fa que es propaguin més de pressa i siguin més persistents i virals. N’hi ha per tot arreu i en tots els contextos, i que s’exhibeixin per totes les xarxes socials fa que arribin a tota mena de públics, també als nens i adolescents, que són els usuaris principals de plataformes com YouTube.

A Catalunya, tenir un fill a partir dels 35 anys és normal, i força normal passats els 40. Així es desprèn de diversos informes estadístics que coneixem regularment. L’Eurostat (2019) advertia que aquí el 8,8% dels naixements de primogènits eren de mares que passaven de la quarantena; el país de la Unió Europea on les dones s’estrenen més tard. L’edat mitjana de les mares catalanes el 2020 ha estat de 32,4 anys, quasi dos anys més gran que la mitjana de la UE, que és de 30,9 anys (2019); amb l’agreujant que aquesta mitjana no ha fet més que incrementar-se en les últimes dècades. L’any 2010, per exemple, l’edat mitjana a Espanya se situava als 31,2 i a la Unió Europea als 30,0 (Idescat, 2020). Una realitat que va acompanyada de la disminució del nombre de fills per dona, que se situa en 1,2 fills per dona (a la UE és d’1,5) quan el 2010 era d’1,4. 

“Cal diferenciar entre aprenentatges imprescindibles i aprenentatges desitjables”. Qui fa aquesta afirmació, que sembla un punt de partida irrefutable, és el catedràtic emèrit de psicologia evolutiva i de l’educació de la facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona César Coll. Què és un aprenentatge imprescindible i què un de desitjable? “Saber utilitzar les noves tecnologies per accedir a la informació, per contrastar-la i per comunicar-se és un aprenentatge del tot imprescindible, tant com llegir, escriure i saber expressar-se –arrenca com a exemple–, però ho són igual que aprendre a treballar en equip, cooperar, saber demanar ajuda o trobar el gust per la feina ben feta”, que són “imprescindibles” perquè “si no s’aprenen quan s’han d’aprendre, després és molt difícil i pot condicionar els aprenentatges posteriors”.

L’adolescència va associada a una incomprensió. Pares i mares es troben un dia davant de nens i nenes que s’han fet grans i no hi connecten. És una època de creixement, de descobriment, de desenvolupament de la personalitat i el propi cos, de dubtes, de preguntes, de frustracions... I què passa? ¿Hi ha, realment, un des-trobament entre pares i fills o és més fàcil etiquetar-los en aquesta adolescència com a calaix de sastre i no afrontar les pròpies contradiccions?

“Creure que això és una moda és viure a l’any 2005”. Darrere aquesta afirmació categòrica hi ha Pol Mallafré, més conegut com a Mockudramas, autor del canal de YouTube del mateix nom. La seva arrencada surt de “la passió per l’edició de vídeos, que ve de lluny”: “La idea de tallar i muntar em flipa des del primer moment que vaig agafar una càmera”, assegura. De fet, alguns dels seus vídeos més populars ironitzen sobre la faceta d’un realitzador (vegeu Realizando a la família real i Realizando a la Guardia Civil), però també en té de temes relacionats amb la criança, a Mockufamily (vegeu Lactancia i El colecho). Mallafré va ser l’autor, també, d’un curtmetratge-documental dins d’una sèrie de reportatges de la BBC Reel sobre els efectes del coronavirus arreu del món. The reality of confinement with a four-year-old (La realitat del confinament amb una nena de quatre anys) ensenyava la convivència de la seva família, que comparteix amb l’actriu i mestra Àngela Monge i la seva filla, Vera. 

Els investigadors Jesús Bas i Núria Sebastián-Gallés, membres del grup de recerca Adquisició de la Parla i Percepció (SAP) del Centre Cervell i Cognició (CBC), adscrit al departament de tecnologies de la informació i les comunicacions (DTIC) de la Universitat Pompeu Fabra, han publicat una recerca segons la qual abans dels dos anys els infants ja són capaços d’inferir l’estatus social sense la necessitat de presenciar com un dels individus s’imposa sobre l’altre.

Hem superat la primera quinzena d’agost i falten tres setmanes perquè es reprengui l’escola. Potser us trobeu enmig de les vostres vacances en família, potser les esteu acabant, potser tot just les acabeu d’estrenar. Sigui com sigui, pares, mares, nens i nenes porten al damunt el pes de les setmanes prèvies, omplertes amb cursets d’estiu, o campus esportius, o campaments, o colònies, o estades a casa els avis per fer més fàcil la conciliació, o la solució que cadascú hagi pogut trobar per fer combinable el final de curs amb les vacances estivals dels progenitors.

Potser si parlem d’instamamis qui més qui menys en té una idea preconcebuda o una opinió al respecte. Pot ser favorable o desfavorable, i el cert és que Instagram és ple de perfils de mares –de pares, molts menys– que se centren en la temàtica de la maternitat, els fills, temes educatius, consells, dubtes i tota mena de tips sobre viatges, alimentació, moda, artefactes de puericultura, cotxes familiars i tot el que us pugueu imaginar. Les instamamis són tot un fenomen, però només és la cúspide d’una realitat social àmpliament estesa. Per això és convenient abans de seguir llegint fer-se aquesta pregunta: ¿exposo o he exposat els meus fills i filles menors a les xarxes?

No disposem de dades encara per saber com el confinament ha afectat els infants víctimes de maltractament, però els experts auguren que la situació haurà empitjorat. Save the Children va publicar el juny de l’any passat un primer informe –Més mal em fa a mi– en què advertia: “Serà complicat tenir dades i saber exactament quants infants han patit maltractament durant el confinament provocat pel coronavirus. No obstant, des del primer minut, milers d’infants, adolescents i dones han estat preses pel pànic d’haver de conviure 24 hores, els set dies de la setmana, amb el seu agressor. Una altra conseqüència oculta de la crisi sanitària provocada pel covid-19”.

“D’on surt un 7,5? Què vol dir un 4,9? Ho saps o no ho saps, però un número no vol dir res”, diu Anna Farrés Llobet, directora de l’Institut Escola Pla de l’Avellà (Cabrera de Mar, Maresme). “Hem associat l’avaluació a una eina de poder del docent per saber si un alumne ha après o no, i és una eina del moment, que no serveix a llarg termini”, assegura per la seva banda Jordi Musons, director de l’Escola Sadako (Barcelona). 

“Hem fet una dinàmica de quatre propòsits d’any nou amb 6è i TOTES les nenes en un hi han posat aprimar-se. Nenes d’onze anys. Sisplau, necessito idees de tallers, dinàmiques, el que sigui per potenciar i millorar la seva autoestima”. Qui signava aquest tuit era Sara Martínez Crisol, mestra del Col·legi Mare de Déu de la Serra de Montblanc (Conca de Barberà), tot just tornant de les vacances de Nadal.