Repassem les mesures que estan prenent diferents capitals europees per fomentar la mobilitat sostenible pels seus carrers i vetar l'entrada dels cotxes al centre de la ciutat. L'ús de la bicicleta agafa força després de la pandèmia.

Era un discurs molt esperat a Ruanda. Han hagut de passar 27 anys abans que França, per boca del president Emmanuel Macron, reconegués oficialment la seva responsabilitat en el genocidi tutsi del 1994, perpetrat pels hutus més radicals. “França té un rol, una història i una responsabilitat política a Ruanda. També té un deure: mirar la història de cara i reconèixer la part de patiment que ha infligit al poble ruandès fent prevaldre durant massa temps el silenci sobre l’examen de la veritat”, va dir Macron. El president francès ha viatjat fins a Kigali, la capital ruandesa, per afegir solemnitat a aquest moment d'alta transcendència històrica. Macron emula així l’expresident Jacques Chirac, que va reconèixer el 1995 la responsabilitat de l’estat francès en la batuda del Velòdrom d'Hivern contra els jueus el 16 i 17 de juliol del 1942.

Diuen que la tercera és la bona. François Pinault tenia una espina clavada des de feia vint anys, quan el seu projecte museístic per exhibir a París una part de la seva vasta col·lecció personal d’art contemporani va quedar en res. Llavors es va conformar amb el Palazzo Grassi i la Punta della Dogana –dos espais ancorats a Venècia–, que li han donat renom internacional i reputació de prescriptor, amb una col·lecció valorada en 1500 milions d’euros, segons Challenges.

“Ens paguen per servir, no per morir”. Amb aquest contundent missatge, milers de policies s'han agrupat aquest dimecres davant la seu de l'Assemblea Nacional de França, a París. Tot i que la Prefectura no ha volgut comunicar la xifra de participació, els organitzadors han comptabilitzat 35.000 manifestants.

Amb un somriure d’orella a orella, la Stéphanie degusta el seu cafè a la terrassa de Le Progrès, al tercer districte de París, no gaire lluny de l’institut on treballa. “He ressuscitat!”, exclama a aquest diari aquesta professora d’història i geografia. Se la veu joiosa: feia set mesos que esperava aquest moment.

Quin partit voten els militars francesos? Un estudi de l’institut d’opinió francès Ifop va intentar respondre ara fa dos anys aquesta mateixa qüestió que, en aparença, pot semblar fàcil de resoldre a través d'unes simples enquestes. Però no va ser així: les forces armades no poden expressar en públic les seves opinions, ja que es regeixen per un estatus específic que els prohibeix, per exemple, fer vaga o bé sindicar-se. A més, han de complir amb el deure de confidencialitat.

L’Adélaïde Mukantabana tenia 32 anys quan va arribar a França amb dos dels seus nadons en braços. El 1994 va fugir de Ruanda, el seu país natal, on gairebé tota la seva família va morir assassinada al genocidi dels tutsis a mans dels hutus. “Tinc la impressió que vaig tenir un cop de sort en aquesta desgràcia. El metge del nostre poble ens va evacuar fins a Burundi i, d’alla, vaig fer cap a França”, relata a l’ARA aquesta supervivent. Unes 800.000 persones en cent dies. “Als meus dos fills grans els van matar amb els seus avis”, explica abans d’engolir saliva. “Si haguessin volgut aturar el genocidi -es lamenta l’Adélaïde entre el remordiment i el retret-, els meus fills grans i la meva família encara viurien. Tots ells eren de Butare, un poble al sud del país.

L’Assemblea Nacional francesa ha aprovat aquest dijous una llei per protegir i promoure les llengües regionals a França, com ara el català o el bretó. "Una ocasió històrica per a les nostres llengües”, ha dit en relació amb la iniciativa el diputat bretó Paul Molac, artífex d’aquest text que ha rebut 247 vots a favor i 76 en contra. “És una victòria col·lectiva, amb el suport del conjunt dels grups parlamentaris”, es felicitava Molac, ja que és “la primera vegada en la història de la Cinquena República que s’adopta una llei sobre les llengües regionals”. Cal dir, però, que el govern presidit per Emmanuel Macron hi estava en contra. 

La paraula énarque -és així com tothom coneix els estudiants de la prestigiosa Escola Nacional d’Administració a França-, aviat passarà a ser un terme en desús. Emmanuel Macron vol tancar i reemplaçar aquesta cèlebre escola que forma l’elit de l’administració francesa des de fa 75 anys, quan el govern provisional presidit pel general Charles de Gaulle va crear-la poc després de la Segona Guerra Mundial, el 9 d’octubre de 1945. Macron és ell mateix producte d’aquesta escola: s’hi va diplomar el 2004, abans d’integrar la Inspecció General de Finances durant quatre anys. Però no és l’únic president francès que hi ha passat: Valéry Giscard d’Estaing, Jacques Chirac i François Hollande també en són exalumnes, així com el primer ministre actual, Jean Castex, i el seu antecessor, Édouard Philippe.

La batalla judicial haurà durat anys, però per a l’agricultor més cèlebre de França, Cédric Herrou, ha valgut la pena. L'activista havia estat condemnat l’agost del 2017 a quatre mesos de presó amb suspensió de pena per haver acompanyat uns 200 migrants, majoritàriament sudanesos –però també eritreus, txadians i etíops–, des la frontera italiana fins al seu domicili, a la vall del Roia, la regió muntanyenca que uneix Niça (a França) amb el Piemont italià.

El govern presidit per Emmanuel Macron no es podia quedar més de braços plegats. La situació als hospitals és gairebé insostenible, amb les unitats de cures intensives saturades. És per això que el president francès ha anunciat aquest dimecres el tancament d'escoles bressol, escoles i instituts durant tres setmanes, després de la Setmana Santa. En concret, les classes es faran a distància la setmana vinent, i després es faran vacances, del 12 al 25 d’abril. No serà fins el 26 d’abril, doncs, que l’alumnat de menys de 10 anys tornarà l’escola, mentre que la resta seguiran les classes des de casa fins al 3 de maig. “Els pares i mares que s’hagin d’ocupar dels fills i que no puguin teletreballar, tindran dret a l’atur parcial”, ha afegit Macron.

Una infermera injectava fa uns dies la primera dosi d’AstraZeneca al primer ministre francès, Jean Castex, davant les càmeres de televisió. “Us felicito, no he notat estrictament res i mira que soc una mica sensible al dolor”, va declarar llavors Castex, de 55 anys, fent una mica de teatre per donar més credibilitat al seu paper.

Un any després de l’inici de la pandèmia de covid-19, la situació als hospitals francesos, principalment a la regió parisenca, és molt preocupant. El personal sanitari arrossega una sobrecàrrega que ha de trampejar fent malabarismes amb el degoteig de nous pacients amb coronavirus, en augment des de fa unes setmanes malgrat que bars, restaurants, sales d’esport, cinemes, museus i teatres continuen tancats. Alguns es pregunten quin és l’impacte de la mesura, en vigor des del 16 de gener, que imposa una reclusió domiciliària des de les sis de la tarda fins a les sis del matí.

És un veredicte inèdit que s’inscriurà en la història de la Cinquena República Francesa, el d’un antic president condemnat a presó ferma. Si bé es cert que la sentència encara no és definitiva, la justícia ha castigat Nicolas Sarkozy amb tres anys de presó, dels quals un en ferm, per un delicte de corrupció i tràfic d’influències. “Una profunda injustícia que ningú no podria admetre. No puc acceptar haver estat condemnat pel que no he fet”, es defensava Sarkozy en una entrevista exclusiva publicada ahir a Le Figaro.

Els pares de la Dounia viuen la seva fe musulmana entre el Marroc i l’extraradi de París des de fa tota una vida. Procedents de la diàspora marroquina dels anys 60, la parella té tres fills repartits en tres països diferents: el Regne Unit, el Marroc i França. És en aquest últim on va néixer i viu la Dounia, la petita, fa més de trenta anys. Contràriament als seus progenitors, ella no és creient, però s’estima més no parlar del projecte de llei contra “el separatisme” impulsat pel president Emmanuel Macron, que ha portat polèmica. La Dounia desprèn una certa exasperació envers la classe política i l’esfera mediàtica. El refús de la Dounia diu molt d’aquest text que des de fa mesos aixeca polseguera al país. “Els meus pares també se’n desentenen”, conclou, sense opció a rèplica per aquesta periodista.

Amb més o menys ressò mediàtic, múltiples veus s’han alçat en els últims anys a França per denunciar l’abús de menors. Un dels últims casos és el de l’advocada Camille Kouchner, que, a través del llibre La familia grande, acusa el seu padrastre, el politòleg i professor universitari Olivier Duhamel, d’haver abusat del seu germà bessó quan era adolescent. La revelació ha desencadenat una allau de testimonis, principalment a les xarxes socials, sota l’etiqueta #MeTooInceste, que trenquen el dolorós silenci que sovint guarden les víctimes.

És un dels sectors que més pateixen d’aquesta pandèmia. Víctimes col·laterals de la crisi sanitària, els cafès, els bars i els restaurants no veuen la llum al final d’aquest túnel anomenat covid-19. Tancats i barrats des del mes d’octubre, quan es va decretar el segon confinament a França, veuen passar els dies sense saber quan podran tornar a parar taula o bé servir un pastís, un dels licors més populars entre els francesos. Alguns s’havien fet il·lusions que a finals de gener podrien tornar a acollir la clientela, però la condició sine qua non que el govern va posar sobre la taula –no més de 5.000 casos diaris– no s’ha assolit. És més, el país comptabilitza ara quatre vegades més contagis que el límit marcat per l’executiu.

Sí a filmar els policies; no a assetjar-los. Amb aquesta fórmula un pèl simplista, el ministre de l’Interior francès, Gérald Darmanin, ha resumit l’article 24 de la polèmica proposició de llei relativa a la seguretat global que penalitzarà la difusió d’imatges de les forces de l’ordre quan hi hagi una mala intenció. “El nostre deure és protegir els policies i els gendarmes, sovint a mercè de les xarxes socials”, explicava.