Tres matins entre setmana, la Lídia cuida el seu net d’un any i mig. A les nou del matí ja és a casa seva: li dona l’esmorzar, l’ajuda a vestir-se i passa el matí jugant amb ell fins que, al migdia, torna la mare de la feina. "No se’m fa gens pesat", assegura aquesta àvia de seixanta-set anys.

En un món dominat per la immediatesa i la superficialitat en què la desinformació és el pa de cada dia i les xarxes socials ens empenyen a estar connectats a totes hores, pensar es converteix gairebé en un acte reivindicatiu. Trobar un espai de crítica i reflexió és més necessari que mai, o almenys això assegura el filòsof danès Svend Brinkmann, autor del llibre Think (Pensar, Koan, 2025), que arriba un any després del seu èxit The joy of missing out (La alegría de perderse cosas, Koan, 2024) en el qual reflexionava sobre el FOMO i la por de perdre’s sempre plans suposadament millors que els teus.

Segons un estudi publicat a la revista Regional Environmental Change (2025), optar pel tren en lloc de l’avió podria evitar fins a 662.000 tones anuals d’emissions de CO₂ i compensar fins a un 87% de l’impacte econòmic negatiu associat al sector aeri. El mateix estudi revela que un tren d’alta velocitat genera només 23 grams de CO₂ per passatger, en contrast amb els 192 grams que s’emeten quan es viatja amb avió. En definitiva, viatjar en tren és una de les decisions més sostenibles que podem prendre durant les vacances. I d’opcions n’hi ha moltes arreu del món, i algunes suposen grans travessies que fins i tot creuen continents. Les descobrim.

Veure un estel fugaç, observar l'aleteig d'una papallona, crear bombolles de sabó, pujar a un vaixell... Quan som petits, són moltes les coses que ens sorprenen. Cada primera experiència és única i irrepetible i la capacitat de sorpresa i fascinació semblen no tenir fi. El problema és que, a mesura que ens anem fent grans, aquesta capacitat es va atrofiant, com si se'ns hagués acabat aquest "dipòsit de sorpresa" amb què un dia vam arribar al món. I ningú ens ensenya com i on podem tornar-lo a recarregar.

La vida és, en essència, un desafiament constant. Les persones més sàvies ho saben: el nostre pas per aquest món és una successió inevitable de dificultats. La pèrdua d’un ésser estimat, la mort prematura d’algú proper, malalties inesperades, fills que travessen moments foscos, traïcions de socis o amics... La llista pot semblar interminable, i sovint ho és; a mesura que envellim, aquests obstacles sembla que es multipliquin. Però no n’hi ha prou amb ser conscients d’aquesta realitat. El que marca la veritable diferència no és el que ens passa, sinó com decidim afrontar-ho i, sobretot, com aprenem a resoldre-ho.

Quan, l’any 1923, un periodista va preguntar a George Mallory per què volia pujar l’Everest –un cim que, en aquell moment, encara no havia estat conquerit–, l’escalador anglès va respondre amb una frase tan senzilla com contundent: “Perquè hi és”. Aquelles tres paraules, convertides ja en llegenda, resumeixen el misteri i l’atracció que les muntanyes han despertat en l’ésser humà des de temps remots. ¿Per què volem arribar a dalt de tot del cim? ¿Per què ens entestem en anar a la muntanya, encara que de vegades això impliqui posar-nos en un cert perill?

Artistes com Dostoievski, Kandinski, Borges o Frida Kahlo tenien dues coses en comú: eren creadors i patien alguna malaltia mental. I la llista de noms cèlebres encara podria ser més llarga: Van Gogh, Sylvia Plath, Virginia Woolf, Edvard Munch... noms que avui formen part del cànon universal, però que també van conviure amb l’ombra de trastorns com la depressió, el trastorn bipolar o l’esquizofrènia. Com és possible? ¿La neurociència pot explicar aquesta correlació que es dona amb tants genis artístics que han passat a la història?

Fins a quin punt serveix d’alguna cosa indignar-se i enfadar-se amb un mateix o amb els altres? ¿I si resulta que, en realitat, són emocions caducades que ja no ens serveixen per a res? Aquesta és la premissa que defensa el psicòleg clínic Pedro Jara després d’anys com a terapeuta en el seu llibre Emociones fósiles (Aguilar, 2025).

El turisme astronòmic és una de les tendències que més han crescut entre els viatgers durant els últims anys, segons informa International Dark Sky Places. Tot un esdeveniment, tenint en compte que el 83% de la població mundial viu sota la contaminació lumínica, fet que representa un 23% de la superfície terrestre del món ubicada entre els 75 °N i els 60 °S. Una xifra que creix a un ritme d’un 2% anual, segons dades de la Fundació Starlight. D’altra banda, el CSIC ja havia posat de manifest el 2021 que la contaminació lumínica havia crescut al voltant d’un 50% en els últims vint-i-cinc anys. Per sort, encara existeixen més de 200.000 km² de territoris en més de trenta països amb cels protegits i acreditats per institucions internacionals, a més de la petició pública per incloure en l’Agenda 2030 la creació d’un nou objectiu de desenvolupament sostenible per garantir la qualitat del cel nocturn i l'accés a la llum dels estels, el #ODS18. Una reivindicació que va plantar la seva llavor el 2007, quan es va aprovar la Declaració Mundial en Defensa del Cel Nocturn i el Dret a Observar les Estrelles, coneguda com la Declaració de La Palma o Starlight.

Com és que ens fem amics d’unes persones i no d’unes altres? ¿Pot sobreviure una amistat al temps i la distància? ¿Podem viure sense amics? Des de temps antics, el concepte de l’amistat ha ocupat un lloc central en la vida de les persones. A l’Epopeia de Gilgamesh ja és el tema principal, mentre que, a l’Ètica a Nicòmac, Aristòtil dedica dos llibres sencers a definir les diferents formes de l’amistat. I abans que ell, Plató i Xenofont, en els seus banquets, retraten molts dels sentiments que ens evoca l’amistat.

Quan tenia nou anys, la Miriam es va centrar de ple en la natació de competició. Feia sis hores diàries d’entrenament, anava a campionats i rebia medalles i reconeixements que feien que, de portes enfora, la seva vida fos exemplar. Centrada en l’esport i en l’alt rendiment, també havia trobat en els amics i companys del club tot el suport emocional i l’amor que li havia mancat a casa. Fins que un dia, el seu cos comença a canviar. De tenir un cos infantil va passar a experimentar tots els canvis físics i hormonals de l’adolescència. Li van créixer els pits, va començar a tenir corbes i a patir tota mena de transformacions amb les quals no es reconeixia ni se sentia còmoda. Quan es mirava al mirall, veia la seva imatge totalment distorsionada, fins que el rebuig va ser tan gran que es va començar a obsessionar amb el seu cos i en l’alimentació. A poc a poc, va entrar en una espiral d’entrenament i de restricció alimentària de la qual li era molt difícil sortir. Exteriorment, continuava sent una nena gairebé perfecta, però el que ningú sospitava és que, quan es quedava sola, patia afartaments de dolços i de tota mena de menjar que després acabava vomitant. Tot aquest infern ara l’ha fet públic al seu llibre Atrévete a comerte la vida (Grijalbo, 2025). “Volia mostrar que darrere d’una dona amb un trastorn alimentari no només hi ha una persona que es vol veure prima, sinó que també hi ha moltes altres capes de profunditat”, explica l’autora, Miriam Salinas, que avui en dia és psicòloga i està especialitzada en ansietat pel menjar.

Unes mans tallen ceba, tomàquet i pastanaga de forma ràpida i perfecta. De fons, un raig de llum entra per la finestra d’una cuina estil vintage. Scroll. Una dona neteja un bany a càmera ràpida fins que queda net com una patena. Scroll. Un gat adorable juga amb una pilota damunt d’un sofà d’una casa qualsevol. Scroll... I així sense parar. Som moltes les persones que ens declarem enganxades als vídeos que plataformes com Instagram o TikTok bombardegen sense aturador. Dia i nit, tenim l’oportunitat de quedar-nos atrapats veient vídeos on surten persones, sovint anònimes, fent tota mena de tasques domèstiques que, aparentment, no tenen res d’extraordinari. ¿Com pot ser que la seva visualització ens provoqui tanta addicció?

De vegades ens trobem atrapats en hàbits i comportaments que creiem que no podem canviar i, precisament per això, pensem que mai arribarem a aconseguir allò que volem. “No tinc traça per als idiomes”; “No aconseguiré superar aquesta marca esportiva”; “No tinc paciència per tocar cap instrument”, i altres frases per l’estil són només algunes de les creences negatives que se’ns poden enquistar a dins i fer-nos creure que són una veritat.

Hi ha moments en què ens sentim més cansats, malhumorats i estressats. I, per si no fos prou, també comencem a notar molèsties al ventre, com inflor o més gasos del normal. Quan passa això els nutricionistes ho tenen clar: la nostra microbiota intestinal està passant un mal moment i cal posar-hi remei amb canvis a la dieta.

Quantes vegades hem dit alguna cosa que s’ha interpretat just al revés del que volíem dir? Quantes vegades, a través de les paraules, hem volgut construir ponts i l’únic que hem fet ha estat aixecar murs? Expressions com “hem de parlar”, sovint iniciades amb la millor de les intencions, han acabat creant desastres èpics. I tot perquè no ens hem sabut comunicar bé.

El filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal va dir una vegada que el cor té raons que la raó no comprèn. Hi ha coses que podem reconèixer com a certes però que no les sabem a través de la raó lògica, sinó que les intuïm dins del nostre cor. I és precisament aquesta emoció, que sembla sortida d’un lloc màgic, el que ha fet que la majoria de les civilitzacions hagin sentit fascinació per aquest òrgan del cos.

La vida és una successió de pèrdues. A cada revolt, es deixa alguna cosa enrere. Una persona, una feina, una amistat. S’acaba un camí i se n’agafa un altre, i un altre, i un altre. I cadascuna d’aquestes pèrdues és una ferida. Si és massa gran, ens dessagnem, però si aconseguim curar-la, ens deixa una cicatriu i continuem endavant amb una nova lliçó apresa.

Molts de nosaltres vivim els dies amb l’eterna sensació que ens falta temps. Ja podem fer llistes i propòsits, que al final del dia sentim que no hem pogut arribar a tot. Què estem fent malament? ¿Fer moltes coses és sinònim de ser una persona productiva? De tot això en parla l’expert en neuroproductivitat Miquel Nadal, autor del llibre La nueva gestión del tiempo (Desclée De Brouwer, 2024), que assegura que, de la mateixa manera que parlem de pobresa econòmica, també existeix la pobresa del temps.

Els treballadors estan cada vegada més estressats, més poc compromesos amb la feina i tenen més tensions amb els seus superiors. Aquestes dades poc alentidores formen part d’un estudi de l'empresa Gallup que el 2023 va analitzar els problemes que tenien els empleats arreu del món. D’aquests treballadors, un 59% estaven “renunciant en silenci”, és a dir, fent el mínim per complir la seva feina, però sense cap mena de motivació. I quan se’ls preguntava què millorarien de la seva situació no es referien tant a qüestions com el salari o les condicions laborals, sinó que admetien voler tenir més autonomia, uns objectius clars i un reconeixement per la seva tasca.

Quan el cantant de música country Toby Keith li va preguntar a Clint Eastwood quin era el seu secret per seguir tan actiu i ple d’energia a la seva edat, li va contestar: “Cada dia quan em desperto, no deixo que entri el vell. El meu secret ha estat el mateix des de 1959: continuar actiu, no deixar que el vell entri a casa”.