Mentre dormim, el cos es recupera de les experiències viscudes durant el dia. Les hores de descans, per tant, són fonamentals en la preparació física i mental per afrontar el nou dia. Tanmateix, la realitat és que un de cada tres nens i adolescents no descansa les hores de son necessàries, la qual cosa incideix en la seva salut física i mental i en el seu estat emocional. Segons l'últim informe FAROS de l’Escola de Salut de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, el 17% dels infants van a l’escola amb son i el 4% s’adormen a classe. En el cas dels adolescents, les xifres són encara més alarmants, ja que el 52% confessen que van a classe havent dormit menys de 8 hores i el 84% tenen dificultats per despertar-se.

El 2019 marca un abans i un després en la història familiar del Jaume i la Patri, els fills dels quals, el Magí i l’Alguer, aleshores tenien cinc anys i mig i 17 mesos, respectivament. En aquell moment, la família emprenia un viatge d’un any pel sud-est asiàtic, un somni que s’havia anat ordint ja des del 2015, quan el petit ni tan sols havia nascut. La família ja havia voltat força pel món, unes aventures de les quals a partir del 2017 van començar a deixar rastre al blog de La MochiFamily. La gran aventura, no obstant això, va arribar el gener de 2019, quan la família va agafar un avió només d’anada amb destinació Singapur. El Jaume i la Patri sempre havien tingut el somni de fer un gran viatge en família i el naixement dels seus fills no els va frenar. “Ens va empènyer a voler compartir amb ells una experiència vital transformadora, així com passar temps de qualitat junts, sortir del ritme accelerat del dia a dia i conèixer el món des d’una mirada més pausada i familiar”, afirmen sis anys després.

Els pares i mares hauríem de començar a raspallar les dents dels nostres fills tan bon punt surt la primera peça. Familiaritzar els petits amb el raspall i amb una rutina d’higiene dental com més aviat millor és fonamental. A poc a poc, seran ells qui portin la veu cantant; comptant en tot moment amb la supervisió d'un adult. Al preguntar-li quan pot substituir-se un raspall de dents manual per un d’elèctric, el doctor Joan Pau Marcó, estomatòleg especialista en ortodòncia, recomana començar per ensenyar als infants a raspallar-se correctament amb un raspall manual. El moment hauria de ser cap als tres anys. “Després, a partir dels sis, quan comença el recanvi dental, és quan crec que és interessant introduir-ne un d’elèctric”, assenyala. No obstant això –matisa el també professor en el màster d’ortodòncia de la UB i de la UIC–, el moment exacte vindrà determinat pels pares de la criatura, “ja que són ells qui millor coneixen els fills per saber si se’n farà un bon ús”. Els experts també afirmen que, un cop s'ha dominat la tècnica del raspallat i el temps que s'hi ha de dedicar, l'efectivitat d'un raspall de dents manual és similar a la d'un d'elèctric.

És dilluns i el Matthew i l’Aidan, de sis i vuit anys respectivament, es troben a l’hospital de dia de pediatria de Sant Pau. Mentre reben tractament, cadascú s’entreté com pot: el primer amb la tauleta i el segon amb el telèfon mòbil. De sobte, la Laura i la Gisela, narradores professionals, irrompen a la sala amb les seves bates, malles i xancletes de coloraines i el seu carro (una cadira de rodes customitzada) ple de llibres, i pregunten als infants si els ve de gust escoltar un conte. Tots dos responen afirmativament. Per al Matthew és el primer contacte amb els Contes que curen. A partir d’aquell moment, els dos petits deixen de ser només pacients per convertir-se en el que són: nens que es deixen portar per la màgia d’una història, que s’encomanen de l’emoció amb la qual les contacontes expliquen les peripècies del pirata Malapata i el conillet Ralph i que riuen i interactuen entre ells –quan prèviament ni es coneixien– mentre imaginen amb ajuda de les narradores que van a bord d’un vaixell pirata.

Els esportistes d’elit i els esports de masses, així com els esportistes que més cobren i més projecció mediàtica solen tenir, sempre han estat, tradicionalment, homes. Com que es tracta d’una causa de naturalesa principalment cultural, perpetuada des de fa temps, cal empoderar les nenes i les joves a l’hora d’iniciar-se i consolidar-se en aquells esports que els agradin. Però com es pot fer? Alejandra Domínguez, directora de Women’s Sports Institute (WSI), suggereix començar “proporcionant informació veraç”. I és que, sosté, “tendim a donar per fet que les diferències salarials entre esportistes homes i dones obeeixen a algun tipus de discriminació, quan allò que passa amb l’esport, com amb qualsevol negoci o indústria, també està sotmès a les lleis del mercat i, per tant, per accedir-hi hem de sotmetre’ns a les seves regles”. Això no vol dir, aclareix de seguida, “que no es pugui fer res per millorar o que no hi hagi res a fer”. De fet, segons el seu parer, tot allò que quedi al marge de la concepció de la indústria esportiva com a negoci ha de gaudir d’una protecció especial. “Hem de vetllar perquè l’accés a la pràctica esportiva esdevingui una realitat per a qualsevol persona”, subratlla.

A l'estat espanyol hi ha gairebé dos milions de famílies monoparentals, el 81,4% de les quals encapçalades per una dona. La majoria d’aquestes llars són monoparentals per processos de divorci o separació. En paraules del professor del departament d'Antropologia Social de la UB Xavier Roigé, “en contra del que es pensa, es tracta d’un element constant a la història, en què la causa principal era l’abandonament familiar o la viudetat”. Roigé insisteix que allò que és “nou històricament” és la monoparentalitat per elecció. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’estat espanyol des del 2012 i fins al 2022 la xifra de mares solteres per elecció s’ha incrementat un 32,8%. A parer de Roigé, l’increment d’aquesta maternitat en solitari “es deu principalment a la dissociació del lligam entre conjugabilitat i maternitat”. Avui en dia, és possible i viable que una dona pugui tenir un fill sense necessitat de tenir una parella, “bé sigui per tècniques de reproducció assistida, bé a través d’una adopció”.

Com a éssers socials que som, els amics i les amigues tenen una gran importància a la nostra vida des de ben petits. La interacció amb els iguals brinda a infants i adolescents un espai on poden formar relacions voluntàries, equitatives i mútues, crucials per a la socialització. En aquest entorn, apunta la psicòloga infantil i juvenil Júlia Maria Bonet, “es creen llaços afectius profunds i es desenvolupen diversos processos psicològics importants, com el comportament prosocial, el control de les emocions, la gestió de l'agressivitat, la construcció de l'autoestima i la resolució de conflictes, entre més”. Segons Bonet, tenir amistats no sols afavoreix el desenvolupament d'habilitats socials, “sinó que també prediu un benestar psicològic adequat en el futur i una millor capacitat per encarar conflictes”.

Si és febrer, és mes de portes obertes. Durant aquest mes haurem de prendre una de les decisions clau com a pares i mares: triar el centre educatiu on els nostres fills i filles passaran, almenys, nou anys, si debuten a I3 i l’escola és pública. Si comencen primer de secundària o batxillerat a l'institut, l’estada no serà tan llarga, però sí igualment significativa. Durant la infància i l’adolescència, els nens i les nenes no només adquireixen coneixements i habilitats, sinó també valors i ensenyaments que els faran valdre’s per si mateixos en un futur no gaire llunyà. Fer-ho en un centre en el qual hi hagi un projecte educatiu cohesionat i un equip directiu i docent compromès amb la seva tasca i amb la qualitat educativa és fonamental per assegurar un pas satisfactori de la infantesa a l’edat adulta en tots els sentits.

Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) s’han duplicat entre els adolescents catalans des del confinament per la pandèmica de la covid. Els diagnòstics han crescut especialment entre les noies d’entre 10 i 19 anys, amb independència del seu nivell socioeconòmic i la seva situació familiar. No obstant això, l’anorèxia, la bulímia i els trastorns per afartament no són només patrimoni dels infants i dels adolescents. L’enquesta de salut de Catalunya apunta que, actualment, hi ha més de 85.000 persones que pateixen alguna mena de TCA. Totes aquestes dades van posar-se de manifest l'octubre passat, en el marc d’un Sant Pau Talks en què, a través de diversos professionals de la unitat de TCA de l’hospital i dels testimonis d’alguns dels seus expacients, es van abordar les causes i les afectacions personals i familiars d’aquest grup de malalties mentals, així com les fases de la seva curació i la importància de l’entorn del pacient en aquesta travessia tan dura.

Durant els primers anys de vida el desenvolupament cerebral és molt ràpid i s’assoleixen habilitats i competències per a l’autonomia de manera progressiva i alhora molt ràpida. De fet, la neuropediatra de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa, Noelia Rivera, apunta que “es tracta del desenvolupament més gran que experimentem al llarg de tota la nostra vida”.

A Catalunya, la taxa mitjana de fills per dona o fecunditat ha passat d’1,33 fills el 2013 a 1,1 el 2023. Aquest progressiu empetitiment de les famílies fa que cada cop hi hagi més fills únics a tot arreu, uns infants que de vegades han d'aguantar prejudicis com ara que són més capritxosos, egoistes i egocèntrics que els que tenen germans. Quan se li pregunta de quina manera condiciona la personalitat d’una criatura tenir germans o no, la psicòloga Silvia Guillamón apunta que criar-se amb germans “pot afavorir habilitats com la negociació, la paciència i la resolució de conflictes, perquè han de compartir espais, recursos i l’atenció dels pares”. En canvi, puntualitza la també directora del Centre L’Arbre, els fills únics “solen tenir més oportunitats per desenvolupar la seva autonomia i concentrar-se en interessos personals pel sol fet de no haver de competir per l’atenció dels pares”.

La indústria del videojoc va reconèixer l'any passat que la franja d’edat en la qual es juga més a videojocs al nostre país és la que va dels 11 als 14 anys. Un 84% dels menors d’aquestes edats en són usuaris habituals. Un 79% dels infants d’entre 6 i 10 anys també ho són. Lluny de criminalitzar-los, la psicòloga clínica del Programa de Conductes Addictives en Adolescents del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infanto-Juvenil de l’Hospital Clínic, Rosa Díaz, apunta que, “si es fa servir un tipus de joc adient i per un temps limitat, amb eines de control i acompanyament per part dels adults”, alguns videojocs poden tenir efectes positius com la millora de la coordinació viso-manual, el desenvolupament d’habilitats de resolució de problemes, creativitat, etc. En canvi, alerta Díaz, si parlem de menors de tres anys, “aquesta exposició sí que pot afectar el desenvolupament perceptiu, cognitiu i lingüístic”.

Hi ha famílies que, arribats als vuit o nou mesos de les seves criatures, comencen a preocupar-se si encara no han mostrat senyals de començar a gatejar. Preguntada sobre si és imprescindible per al seu desenvolupament primerenc que els infants gategin, la neuropediatra de l’Hospital de Sant Pau, Laia Turon, deixa clar que “no és imprescindible”. I assenyala que, de fet, hi ha molts tipus de desplaçaments abans de posar-se a caminar. "Tot i que és cert que la majoria de nens i nenes faran el gateig estàndard, és a dir, tocant a terra amb les mans i els genolls, la resta d'accions com ara arrossegar-se, reptar o culejar són totalment normals", afegeix. L’important, per tant, és que l’infant es desplaci a partir de certa edat, bé sigui arrossegant-se, reptant o com vulgui.

A partir dels dos anys i escaig, la curiositat de les criatures arriba a cotes màximes i comença el bombardeig de preguntes a totes hores, sobretot aquelles que fan referència al perquè de les coses. A aquesta edat les criatures experimenten un desenvolupament significatiu en diverses àrees del cervell, especialment, assenyala la psicopedagoga Gisela Baz, en les zones relacionades amb el llenguatge i amb la capacitat de raonar de manera simbòlica. Aquesta curiositat insaciable i el constant per què? són, apunta, “una expressió de la seva necessitat de donar sentit al que veuen i senten”. En l'àmbit maduratiu, l'infant comença a connectar conceptes, a establir relacions causals i a consolidar la seva comprensió del món.

Per al doctor Félix Castillo, cap de neonatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, una de les fites més recents de les unitats de neonatologia és la inclusió de les famílies dels nadons prematurs en les seves cures. "Fa 30 anys –recorda– la família d’un nadó ingressat només accedia 30 minuts al dia a veure el seu fill... i ni el tocava!" Ara, celebra, poden ser a la unitat de cures intensives neonatals (UCIN) de l’hospital les 24 hores del dia, sense restriccions horàries, la qual cosa també ha comportat que tots els professionals que hi treballen s'hagin hagut d’acostumar a la seva presència, a tractar amb ells i a escoltar-los.

Des de fa temps s’està treballant per erradicar el llenguatge sexista. També per reduir el sexisme en àmbits com la publicitat i les joguines. ¿S’està treballant en el mateix sentit en el sector de les disfresses infantils? És a dir, ¿s’ha obert el ventall per tal que vagi més enllà de les disfresses de princesa o ballarina en el cas de les nenes, i de superheroi, policia o esportista en el dels nens? La resposta, per a la psicòloga Elena Crespi, és un “no” rotund. Recorda que tot i que fa tres anys va entrar en vigor un nou codi d’autoregulació en què s’intentava que en els catàlegs i les publicitats no es vinculés un tipus de joc a un gènere, “anem a on anem, seguim veient que en les figures o les joguines de bombers i policies, els nens continuen sent els protagonistes de les imatges, i en el cas de les princeses i infermeres, ho són les nenes”. L’únic canvi, afegeix, és que en el cas que hi hagi, per exemple, una disfressa de policia en què sí que podem veure una nena com a model, el vestit canvia automàticament per sexualitzar aquella criatura amb uns pantalons més estrets o una faldilla, una camisa que s'obre més o una samarreta més curta”.

Com cada tarda, la Natalia recull la seva filla, Olívia Sosa, de 10 anys, a l’escola. Ho fa acompanyada de la Lucy, la seva gossa, que, mentre l'espera, comença a ploriquejar. A l'adonar-se’n, la Natalia comprova amb l’apli del seu mòbil –connectada amb el sensor de glucosa que du la seva filla– com l’índex glucèmic de la nena ha començat a baixar. La Lucy és una gossa d’alerta mèdica que fa set mesos que conviu amb la família i que l’ajuda a anticipar les hiperglucèmies i sobretot les hipoglucèmies que la noia pateix al llarg del dia. L’Olívia va debutar en la seva diabetis fa sis anys, quan en tenia 5. “Era un 22 de març”, recorden perfectament pares i filla, els quals, des d’aleshores, cada 22 de març celebren l’aniversari de la diabetis.

L’hora bruixa comença al voltant de les set del vespre i es caracteritza perquè el nadó es mostra molt inquiet, plora desconsoladament i sense motiu aparent, però... què la provoca? La pediatra i consultora de lactància IBCLC Hortènsia Vallverdú apunta que la causa exacta es desconeix. Així i tot, “probablement” el factor principal sigui que el nadó “ha rebut més estímuls dels que pot processar”.

Fins als tres mesos, els nadons ploren aproximadament una mitjana de dues hores al dia (entre una i quatre hores diàries segons les fonts), amb un pic màxim cap a les sis-vuit setmanes de vida. També hi ha estudis que parlen que fins al 30% presentaran plors perllongats i que la majoria d’aquests episodis no es tradueixen en cap malaltia o problema de salut. Tot i això, el plor d’un nadó és una de les coses que més patiment, impotència i angoixa causa en els pares recents. Partim de la base que el plor és un mecanisme normal que utilitzen els petits per comunicar les seves necessitats, però, ¿quan deixa de ser “normal” i passa a ser excessiu? Daniel de Luis, pediatre neonatòleg de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, explica en aquest sentit que cada progenitor conegui el seu fill “juga un paper fonamental”. “Part de l’aprenentatge com a pares és entendre què vol comunicar el nadó”, afegeix. Si hagués de triar algun aspecte clau per diferenciar un plor excessiu, de Luis apunta “comprovar si es pot consolar amb les rutines habituals, és a dir, menjant, succionant, agafant-lo en braços, amb moviment, canviant d’ambient..., o si interfereix en les seves necessitats, és a dir, si no pot dormir o no vol menjar quan li tocaria”.

Al setembre, l’Abril Segura començarà l’escola bressol. Tindrà 20 mesos, cosa que ha estat possible gràcies al fet que els pares, la Laia i l’Adrián, han pogut dedicar-se a la criança de la petita al poder combinar els seus torns a l’hospital on treballen. Ella, a més, té reducció de jornada. Tot i sentir-se “afortunats" per haver ajornat al màxim aquesta nova etapa, la Laia s'enfronta a aquest moment amb "una mica d’angoixa" pel fet de deixar-la tantes hores amb gent desconeguda.