El títol d’aquest fotoassaig el tenia clar des del principi: Mira’m. Perquè la mirada és el fil conductor d’aquests retrats: totes les persones fotografiades miren a càmera, no hi ha res preparat, és tot molt espontani, però totes van parar un moment, van deixar de fer el que estaven fent i em van mirar directament a mi. D’aquesta manera el retrat interpel·la l’observador de la foto, no només el fotògraf, i dona molt protagonisme a la mirada. Jo crec que sense una bona mirada no tens un bon retrat. Quan faig fotos em crida molt l’atenció la mirada de les persones perquè trobo que diu molt. A vegades em sorprèn, a vegades m’atrapa, però sempre és molt protagonista. Quan faig un retrat s'estableix una relació molt curta amb la persona, però alhora molt pròxima. És un moment íntim, de complicitat amb l’altre. Crec que aquesta és la màgia de la fotografia.

Fa molts anys que Omar Naji, activista de l’Associació Marroquina pels Drets Humans (AMDH) de la ciutat de Nador, treballa a la frontera entre el Marroc i Melilla, però encara no s’ha refet del que va veure la setmana passada al dipòsit de cadàvers de l’hospital. "L’olor de mort era tan forta que el forense havia hagut d’obrir les portes. Vaig entrar-hi i vaig comptar 15 cossos a terra... i no sé quants més n’hi devia haver als frigorífics". Encara queden moltes preguntes sense resposta sobre la mort de desenes de migrants el 24 de juny a la tanca de Melilla, però Naji creu que el fons del problema és clar: "Estem davant del resultat directe de la represa de la col·laboració en el control migratori entre Espanya i el Marroc".

Aquests retrats de nens i nenes representen, per a mi, la mirada de la infància. Neta i autèntica. Són fotos fetes durant els viatges que he fet per l’Índia, el Pakistan, Bangladesh i el Tadjikistan. Són criatures que viuen en entorns rurals o urbans, alguns van a l’escola i d’altres ja no hi poden anar perquè treballen, però tots tenen en comú que no mostren mai por envers els estranys com jo. Tots es van deixar fotografiar sense problema. No van tenir cap recel a deixar-me acostar o per intercanviar un gest o una paraula amb mi. Són nens i nenes que viuen en entorns empobrits i que, a diferència del que passa a casa nostra, no sempre tenen garantit el dret a l’educació. També aprenen a espavilar-se aviat i tot sovint me’ls he trobat caminant sols, encara que siguin ben petits, i fent esforços per trobar el camí de tornada a casa.

Amb un clima extrem i amb uns dels paisatges més muntanyosos i sorprenents del món, el Tadjikistan és un país que passa desapercebut a Occident. La carretera del Pamir, ubicada a l’antiga Ruta de la Seda que unia la Xina amb Europa, avui dia és transitada per camions plens de productes que venen de la Xina i petites furgonetes que es fan càrrec del transport local, de gent i mercaderies. La duresa de la ruta i el seu aïllament fan que tothom ajudi a tothom, és com la llei del mar al sostre de món. El Tadjikistan és un país amb una gran varietat de cultures, des de perses fins a xineses, i alhora ha preservat la identitat cultural distintiva de cada vall, gràcies al paisatge intransitable i l’aïllament.