Des del final de la Guerra Civil Espanyola, la data de l'1 d’octubre va quedar consagrada a homenatjar el general Francisco Franco mitjançant “el Día del Caudillo”. La casualitat va voler que, cap al final del règim, un 1 d’octubre també morís un dels empresaris cabdals dels temps del franquisme, el barceloní Miquel Mateu Pla.

L’11 de novembre del 1996, un jove advocat de Biscaia de nom Cosme va sortir de la seva feina a l’empresa de tecnologia EyS Consulting, al Parc Tecnològic de Zamudio (Biscaia), en direcció al cotxe que tenia aparcat a pocs metres de distància. Quan estava a punt d’obrir la porta del vehicle, el canó d’una pistola va alterar els seus plans. Una veu desconeguda li va dir “No et moguis i no em miris”. El segrestador el va fer seure al seient del copilot i va engegar el cotxe per recórrer cinc-cents metres, on l'esperava la resta del comando. El van sedar i immobilitzar amb cordes i, a continuació, el van abandonar en un zulo minúscul dins d’una nau industrial. Si el jove Cosme va haver de passar per aquest tràngol –que després veurem com va acabar– no va ser per la seva condició d’advocat d’una empresa tecnològica, sinó pel seu cognom: es deia Delclaux, un dels llinatges de més renom de les elits biscaïnes de Neguri. Per aquest motiu va caure a les mans de la banda terrorista ETA.

Quan pensem en les grans empreses de construcció de l’Estat, de seguida el cap se’ns en va a Madrid, on tenen la seva seu gegants com Ferrovial o ACS. Però és probable que ens equivoquem en un cas, el de FCC (Fomento de Construcciones y Contratas). Aquesta firma, tan vinculada a Madrid perquè per l’accionariat han passat personatges com les Koplowitz o els Albertos (Cortina i Alcocer) és, en realitat, una empresa amb seu a Catalunya, concretament al carrer Balmes número 36, a un edifici noucentista catalogat. L’any 1992 una empresa catalana de llarga trajectòria, Fomento de Obras y Construcciones (FOCSA), es va fusionar amb una altra de madrilenya, Construcciones y Contrata, i la companyia resultant, FCC, va mantenir la seu a Barcelona, una situació que 33 anys després encara perdura.

Ara fa quatre anys i mig vam dedicar aquest mateix espai a glossar la figura de Josep Suñol Garriga (1898-1936), personatge fonamental de la història del país en la seva qualitat d’empresari de premsa, diputat d’Esquerra Republicana i president del Barça, que va acabar els seus dies afusellat pels colpistes durant els primers dies de la Guerra Civil. La fortuna familiar dels Suñol procedia de les explotacions de sucre de remolatxa, producte estrella des de la pèrdua de les colònies el 1898. Com que les elits catalanes estan molt entrellaçades entre elles, es dona la circumstància que al despatx d’advocat d’Ildefons Suñol Casanovas (1866-1913), oncle de Josep Suñol, hi va treballar un jove anomenat Fèlix Escalas Chamení, que amb els anys seria un personatge clau del món empresarial i polític del país.

Aquesta primavera, en el món empresarial ha rebrotat un rumor recurrent des de fa anys: la possible fusió entre els dos gegants europeus del petroli, o, cosa que és el mateix, entre British Petroleum (coneguda comercialment com a BP) i Shell (la nova denominació de Royal Dutch Shell). Es consumi o no la fusió, la realitat és que la història de totes dues petrolieres és més que centenària i està plena de moviments corporatius. Si volem trobar l’origen de la British Petroleum, cal viatjar fins al 1901, quan un inversor adinerat del sud d’Anglaterra va aconseguir la concessió d’uns terrenys a Pèrsia (avui l'Iran) per fer prospeccions petrolieres. El seu nom era William Knox D’Arcy, i el projecte tindria una gran transcendència històrica.

Què tenen en comú empreses com el líder en robòtica ABB, la farmacèutica AstraZeneca, la tecnològica Ericsson, el gestor de mercats de valors Nasdaq, l’antic fabricant de cotxes Saab i l’emblemàtic proveïdor d’electrodomèstics Electrolux? Encara que pugui sorprendre, totes elles i moltes més estan controlades més o menys per una mateixa família sueca, els Wallenberg.

A començaments del 1993 va morir Pedro Masaveu Peterson, l’home que havia acumulat la fortuna més gran de la història d’Espanya, uns 350.000 milions de pessetes que, passat a euros i sense aplicar l’efecte de la inflació, en serien més de 2.100 milions. El seu nom resultava (i encara resulta) desconegut per a la majoria, i encara ho és més la seva imatge, perquè ningú no l’hauria reconegut pel carrer (se sap que era un home voluminós i que lluïa una barba decimonònica). Per fer-nos una idea del volum del seu patrimoni, cal saber que pocs mesos després de la seva defunció va morir un altre gran financer de l’època, Emilio Botín-Sanz de Sautuola i López, president del Banco Santander entre 1950 i 1986, i els seus hereus van haver d’abonar per l’impost de successions la meitat del que havien pagat els Masaveu. Una factura fiscal d’aquest import no podia passar desapercebuda a les administracions públiques, i per això les comunitats autònomes de Madrid i d’Astúries van estar més d’una dècada litigant per quedar-se el botí, en una lluita que finalment van guanyar els asturians.

El mateix dia que dotze homes fundaven el Barça ben a prop de la Rambla de Barcelona, al costat de la Rambla de Sabadell naixia un home destinat a destacar amb llum pròpia dins les lletres catalanes. En efecte, el 29 de novembre del 1899, sincrònicament amb el club blaugrana, venia al món Joan Oliver Sallarès, més conegut com a Pere Quart. El vallesà pertanyia a una família burgesa pels quatre costats: per part de mare descendia de Joan Sallarès i Pla (1845-1901), fabricant tèxtil de Sabadell, i per part de pare de Pere Turull i Sallent, que és el personatge de qui avui parlarem.

Enguany fa just un segle que es va publicar una de les novel·les més transcendents de la literatura dels Estats Units, El gran Gatsby, obra de Francis Scott Fitzgerald. La vida d’aquest mite de les lletres ianquis va ser curta i malauradament l’èxit de la novel·la va arribar després de la seva mort. També després de la seva mort es va estrenar una pel·lícula basada en la darrera (i inacabada) novel·la que va escriure, The last tycoon. L’argument girava entorn d’un productor de cinema que, en realitat, era un transsumpte d’Irving Thalberg, estrella de l’era daurada de Hollywood, també de vida breu com el mateix Scott Fitzgerald.

Sovint, al llarg d’aquesta sèrie, hem destacat la figura d’emprenedors que van aconseguir deixar una empremta ben profunda a la cultura popular, ja fos a través d’un producte que es va transformar en genèric (és el cas de Bimbo, emprat com a sinònim de pa de motlle) o bé mitjançant la implantació d’un eslògan que quedés inserit de manera natural a la parla de les generacions posteriors (la multinacional L’Oréal, fundada per Eugène Schueller, en té un que n’és un bon exemple). En aquest sentit, no és cap secret que avui dia, i des de fa moltes dècades, el cognom Michelin forma part de l’idioma de manera inequívoca per referir-se a certes capes de greix que es formen a llocs determinats del cos humà. No entrarem en detalls, però sí que deixarem patent que aquesta expressió deriva d’un ninot que durant molts anys va ser la mascota d’aquest fabricant de neumàtics francès.

El dia 8 de febrer del 1922 es va produir un fet transcendental en la història del Barça: el seu president i fundador, Joan Gamper, va signar el contracte de compra d’una finca anomenada Can Guerra on pocs mesos després s’aixecaria el Camp de les Corts, seu emblemàtica de l’entitat blaugrana. La venedora dels terrenys va ser Mercedes Deu Majó, que va percebre 928.500 pessetes per aquelles més de dues hectàrees que ben aviat es transformarien en un indret fonamental de la història del club.

El maig del 2020, enmig de la pandèmia i encetant la desescalada del confinament, es va produir una notícia històrica en el món de la construcció espanyola: la firma Agromán, que tenia gairebé un segle d’història a les seves espatlles, va desaparèixer per sempre més després que el seu propietari, la multinacional Ferrovial, decidís eliminar la marca de la filial on encara persistia un nom tan antic. Així doncs, Ferrovial Agromán, va passar a dir-se Ferrovial Construcción i, tot d’una, noranta-tres anys d’història van quedar volatilitzats. Per cert, probablement hi haurà gent que pensi que la denominació de la constructora extinta tenia alguna relació amb el món agrari, però res més lluny de la realitat, com veurem més endavant.

El 4 de febrer passat, mitjans de tot el món es van fer ressò de la mort de l’Aga Khan, el líder del corrent nizarita dels xiïtes. Segurament avui la figura de l’Aga Khan ja no té el glamur de temps passats, però fa algunes dècades aquest líder religiós era un personatge que freqüentava les pàgines de societat de la premsa escrita, cosa que li proporcionava una gran popularitat. En el cas de Karim, el títol el lluïa des del 1957, després de la mort del seu avi, el sultà Mahommed Shah. Curiosament, el seu pare mai va posseir el títol d’Aga Khan, sinó que es va produir un salt generacional, molt semblant al de la monarquia espanyola. Ara, amb la defunció de Karim, el flamant Aga Khan V és el seu fill Rahim al-Hussaini.

Durant la primavera d’aquest any vam parlar de Josep Zendrera Fecha, propietari de l’ed­itorial Juventud, de qui vam destacar que va ser qui va portar el llegendari Tintín a les llibreries peninsulars. Si hi ha altres còmics que es poden considerar a prop del reporter belga quant a popularitat al continent, segur que un d’aquest és Astèrix i el seu amic Obèlix. En aquest segon cas els drets de l’època fonamental de la seva difusió també van estar en mans d’una empresa catalana com era l’editorial Grijalbo. Però quan Joan Grijalbo va fundar la seva editorial, cap al 1939, no pensava pas en el públic infantil i juvenil, sinó que es va enfocar de seguida en traduir bestsellers americans i obres cabdals de la Unió Soviètica. Això passava a Mèxic, on s’havia exiliat després de la Guerra Civil Espanyola.

Diuen que a l’Espanya del segle XV hi havia l’expressió “ser més ric que un Fúcar”, en referència a la família Fugger i que dona una idea de com d’implantat en la cultura popular estava el poder financer d’aquesta dinastia centreeuropea. La realitat és que els Fugger eren molt rics, fins al punt que un dels seus membres, Jakob Fugger, és considerat per alguns estudiosos com l’home més ric de la història. Per si n'hi havia algun dubte, un dels apel·latius d’aquest Fugger era el ric.

Dins del club dels sis del fast food nord-americà, només una d’aquestes grans multinacionals ha associat la seva marca a una persona real. És el cas de KFC (antigament Kentucky Fried Chicken), i ho ha fet amb la figura del coronel Harland Sanders. McDonald’s fa servir la lletra ema com a logotip, Subway les fletxes a la primera lletra i a la darrera, Domino’s una fitxa de dòmino amb la numeració 1-2, Burger King una hamburguesa i Pizza Hut un barret que alhora és una teulada. En canvi, la firma KFC fa servir la imatge d’un senyor amb bigoti i barbó estil Buffalo Bill, ulleres clubmaster i llacet al coll: un senyor a qui anomenen Colonel Sanders. Es podria pensar que aquest personatge és una mena de mascota de la cadena, però res més lluny de la realitat, perquè el personatge va existir i va ser el fundador de KFC. El seu nom, Harland David Sanders, coronel de l’estat de Kentucky.

Fins a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat, la ciutat de Las Vegas (Nevada) era un llogarret enmig del desert amb unes característiques molt adients per instal·lar-hi bases militars i, fins i tot, fer-hi proves nuclears. A la rodalia de la ciutat hi ha la base de Nellies de la força aèria i, especialment, la llegendària Àrea 51, que sempre ha estat al punt de mira dels conspiranoics pels secrets que l’envolten. El detonant dels canvis que arribarien anys després va ser la legalització dels casinos, l’any 1931, una decisió que va permetre que Las Vegas comencés a fer-se un lloc als mapes.

És el 3 de març del 1980. Tres quarts de nou del matí. L’advocat Adolfo Cotelo Villarreal condueix pels carrers de Madrid el seu Seat 131 acompanyat de les seves filles petites en direcció a l’escola on estudien. El cotxe s’atura davant d’un semàfor vermell a la confluència dels carrers Eduardo Dato i Rubén Darío, moment en què un noi vestit amb gavardina s’atansa al vehicle i dispara una ràfega amb una metralleta. L’advocat cau sobre el volant envoltat d’un gran bassal de sang. Poques hores després és detingut el terrorista palestí Said Ali Salman, membre del grup Front Palestí d’Abu Nidal, una escissió d’Al-Fatah.

Fa poques setmanes vam explicar la història del pioner de l’aviació Jorge Loring Martínez, en el marc d’un repartiment on apareixien altres personatges clau d’aquells primers anys del món aeronàutic, que es desenvolupava a la zona costanera del Prat de Llobregat, on anys després es va construir l’aeroport de Barcelona. La llista d’honor formada per l’esmentat Loring juntament amb Felip Comabella, Eduard Pujol, Salvador Hedilla, Josep Canudas i Laureà Heréter no seria completa sense Pierre-Georges Latécoère (1883-1943), un occità que el 1920 va crear un servei aeri postal que tenia una de les seves bases també al Prat de Llobregat.

A la segona meitat dels anys vuitanta i els noranta, a les grans finances espanyoles es va imposar una forma de fer negocis batejada en castellà com a cultura del pelotazo. La filosofia que hi havia al darrere es pot resumir amb ben poques paraules: aconseguir molts diners en poc temps i sense esforç ni consideracions ètiques. Un dels grans exponents d’aquesta època és qui fou president de Telefónica entre el 1996 i el 2000, Juan Villalonga Navarro, que va deixar per a la posteritat una era de jets privats, stock options i operacions nefastes, com la compra del buscador Lycos. La caiguda d’aquest apòstol del pelotazo va anar paral·lela a l’esclat de la bombolla de les puntcom, en la qual Telefónica tenia molt a veure a través de la seva filial Terra. Qui més qui menys sap que l’ascens de Villalonga al poder estava vinculat de manera directa a l’aleshores president del govern espanyol, José María Aznar, amb qui havia travat amistat de ben petit com a alumnes, tots dos, del Colegio del Pilar de Madrid. Però el que no tothom sap és que el besoncle d’aquest directiu havia estat un banquer fonamental del franquisme, el valencià Ignacio Villalonga Villalba.