Amb l'arribada de la calor, als plafons publicitaris que omplen el metro, els autobusos i els quioscos de Barcelona hi han aparegut una sèrie de pòsters curiosos. En uns s'hi veu només un color: el rosa. En uns altres, un parell de tonalitats de verd. També n'hi ha de totalment negres, però amb la cantonada superior esquerra pintada de vermell. "Pensa en un gelat", s'hi pot llegir escrit al mig de tots els anuncis. La resposta ve com un llampec a la ment de qui els mira: la solució de l'enigma és el Frigopié, el Calippo de llima i llimona i el Drácula, respectivament. Són tres dels gelats més emblemàtics de la marca Frigo. Avui, els productes de la marca del cor vermell són presents a mig centenar de països i són propietat de la multinacional Unilever. Dins el segment dels gelats, a banda de Frigo, el gegant empresarial controla Magnum, Cornetto i Ben & Jerry's, entre altres. El 2023 aquest sector li va aportar 7.900 milions d'euros, un 16% dels ingressos del grup. Ara bé, qui va ser l'inventor de tot plegat?

Una furgoneta blindada de color blanc, amb el logotip de Loomis als laterals, aparcada al costat de la parada de metro de Poble Sec, a Barcelona. Té els quatre intermitents activats. Dins no hi ha ningú. Al cap d'uns minuts, una parella d'agents amb uniformes negres surten de la boca del metro i es dirigeixen al vehicle: a les mans hi carreguen un paquet amb els diners en efectiu que ha recaptat la màquina de bitllets del metro. Loomis és l'empresa encarregada de recollir i recomptar els diners en efectiu que cada dia genera part de la xarxa de caixers de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). També és habitual veure els seus furgons esperant davant d'entitats bancàries o de grans centres comercials.

El 1921 era habitual veure Gaspar Luengo Fernández recorrent les esplanades infinites que envoltaven La Bañeza, un petit municipi agrícola de Castella i Lleó. Era veí del poble, i hi regentava un molí de llinosa i un graner. També havia plantat unes quantes cigroneres, mongeteres i llenties: els llegums eren un dels conreus més característics de la zona, juntament amb les patates, la remolatxa i els cereals. Avui, més de cent anys després, el cognom de la família té un lloc d'honor reservat als prestatges de conserves dels supermercats.

El 1942, mentre les bombes de la Segona Guerra Mundial queien sobre mig planeta, un becari passava les hores tancat en un laboratori del gegant nord-americà Kodak. Era Harry Wesley Coover. Tenia 25 anys i estudiava química orgànica a la Universitat Cornell, a l'estat de Nova York. En aquells temps, la companyia fotogràfica s'havia adaptat a l'economia de guerra i el departament on havia estat assignat Coover havia rebut una missió: investigar un polímer que millorés la visió dels soldats a través de les mires d'armes de precisió, com els rifles. En un procés de prova i error, el noi va topar amb el cianoacrilat. Era una substància química totalment nova que tenia una gran capacitat adhesiva, però com que no era apta per solucionar aquell problema concret, es va descartar.

D'ell se'n conserven poques fotografies. La majoria són retrats en blanc i negre que daten de finals del segle XIX. Hi apareix un Julius Maggi hieràtic però divertit, d'uns quaranta anys, mirant a la càmera, enfundat en una americana fosca, folrat amb una camisa blanca i adornat amb una corbata de colors clars. A la cara, ulleres de filferro i un bigoti espès. Avui és considerat el pare de les sopes instantànies, un segment de mercat que el 2024 va moure 9.200 milions d'euros arreu del món i que es preveu que creixi un 4% fins al 2031, segons càlculs de la consultora Reanin. També és el fundador d'una de les marques estrella de la totpoderosa Nestlé: Maggi. Si bé la multinacional suïssa no desglossa els ingressos per marca, els fideus i les sopes instantànies –en pols i en pastilles–, els purés de patates i els condiments que ven són una pota clàssica del seu catàleg de productes. Però qui era Julius Maggi i com va cuinar aquest imperi?

Gomes d'esborrar, llapis de tots els gruixos i retoladors fluorescents. També llapis de colors, ceres, pastels, tisores, pinzells i aquarel·les. Avui, el logotip de Staedtler –una silueta blanca del cap del déu Mart, sobre un fons blau marí– és omnipresent a les lleixes de les papereries catalanes. De fet, només a Espanya i Portugal, la marca alemanya factura cada any al voltant de 20 milions d'euros. La península Ibèrica és un mercat important per a la companyia, que el 2022 va moure 386 milions d'euros arreu del món. Té filials en 26 països i ven els productes en 150 països. La majoria dels centres de producció són a Alemanya, d'on surten dos terços dels productes que fabriquen. En total, la plantilla suma més de 2.200 treballadors. Però, quants anys han hagut de passar perquè el negoci hagi arribat a aquestes xifres de vertigen?

A les rengleres de congeladors dels supermercats, gairebé sempre hi ha un logotip vermell i blanc que es repeteix sense parar. És l'emblema de la firma alemanya Dr. Oetker, que s'estén als lloms de les capses de pizzes congelades. Aquest és el seu producte estrella: cada dia, de les dues fàbriques que la companyia té al centre d'Europa, en surten 2,3 milions de pizzes. Això es tradueix en una facturació que l'any passat va superar els 4.200 milions d'euros. La filial espanyola va vorejar els 65 milions d'euros. En total, 16.600 treballadors treballen per donar forma al catàleg de Dr. Oetker, que a banda de les 45 pizzes es completa amb flams, natilles, gelats, pastissos, fruits secs i ingredients diversos de rebosteria. Però qui va ser el fundador de la companyia? 

Un curset de cinc tardes sobre actitud pedagògica en l'àmbit de la infermeria a la Universitat de Lleida. Una càpsula formativa breu de conceptes bàsics d'electromobilitat, a la Universitat Politècnica de Catalunya. Una altra proposta –aquesta en línia– per especialitzar-se en poda i sistemes de conducció a la Universitat Rovira i Virgili. Aquestes són només tres de les opcions que figuren dins el catàleg d'oferta formativa de microcredencials que elabora el Departament de Recerca i Universitats. És un concepte nou, però que està brotant amb força a totes les universitats del país. Les microcredencials són certificacions que validen els resultats de l'aprenentatge obtinguts en experiències formatives de curta durada, com ara un curs o una capacitació breu.

Una botiga de pernils i una acadèmia d'auxiliars de vol flanquegen l'entrada al carrer de San José de Calasanz, a Saragossa. Quan l'enfiles, de seguida veus clar que és un carrer secundari: breu, tranquil i un punt solitari. Tot i néixer de l'avinguda San José, una artèria plena de comerços, allà, el panorama és radicalment diferent. Hi regnen les portes de garatge velles i les persianes oxidades que protegeixen les plantes baixes on, dècades enrere, hi havia hagut tota mena de tallers. El 1947, Esteban Bayona i José María Lairla van instal·lar-se en un d'aquests locals. Estaven decidits a tirar endavant un negoci de fabricació de components elèctrics, en un temps en què el sector de l'electrònica estava a punt d'esclatar. De fet, aquell mateix any, dels Laboratoris Bell en va sortir el primer transistor de consum.

Ronnie Lubner era un home de negocis, però també un home senzill. Solia vestir camisa de quadres, mirar els partits de futbol des del televisor i fer broma de tot. "Abans de començar una reunió, sempre deixava anar uns quants acudits", recordava fa tan sols quatre mesos Marc Lubner, el seu nebot. Ho explicava davant d'una sala plena a vessar de família i amics que havien volgut acomiadar-se per últim cop d'un dels grans noms del sector del vidre. Ronnie Lubner i el seu fill Gary van liderar durant dècades el grup Belron. És la multinacional propietària de marques de recanvi de parabrises com Carglass –que opera en una trentena de països, entre els quals Espanya– i d'una desena llarga de marques més, escampades pels cinc continents. Avui la companyia dona feina a més de 30.000 persones, atén 15 milions de clients a l'any i factura 6.460 milions d'euros per exercici. Tot això, només canviant i reparant parabrises.

Explorem en una sèrie de quatre articles com es gestiona el turisme a les principals ciutats d’arreu del món

Llargues fileres de cases de planta baixa, envoltades de gespa segada, glorietes de fusta i l'ombra d'uns quants aurons, pins i magnòlies. Com a les pel·lícules, els veïns de Plainfield Road, a Cincinnati (Ohio), surten a buscar les cartes a la bústia de llauna que tenen a peu de carrer i prenen el sol als porxos. És un barri molt tranquil. De tant en tant, però, una corrua compacta de cotxes trenca el silenci. Són vehicles que es dirigeixen al tanatori Milhovk-Rosenacker, situat al final del carrer. És un edifici ostentós, presidit per una bandera dels Estats Units i que té unes quantes sales de vetlla. És contigu al Rest Haven Memorial Park, un parc verdíssim de 26 hectàrees que des del 1929 fa de cementiri. És en aquest indret on, des del 10 de març de 2012, descansen les despulles de John J. Parran Júnior, l'inventor de la fórmula del mític xampú anticaspa Head & Shoulders, més conegut per les seves inicials: H&S. 

Chingford és un barri residencial dels afores de Londres farcit de cases adossades amb jardí. Hi ha una escola bressol, unes quantes cafeteries, una església i una estació de tren, que connecta la zona amb el cor de la capital anglesa. Al voltant s'hi estén la verdor intensa d'un camp de golf i del bosc d'Epping, una arbreda plena de corriols i de runners. És enmig d'aquest paratge bucòlic on, el 1939, una companyia anomenada London Rubber va instal·lar la principal fàbrica de preservatius del país. L'empresa feia deu anys que havia registrat la marca Durex i l'èxit havia estat immediat. Però qui hi havia darrere la companyia i com s'ho va fer per establir els fonaments d'una marca que, cent anys després, lidera un mercat capaç de moure 10.000 milions de dòlars cada any?

L'11 de setembre del 2001, pocs minuts després que els dos avions s'estavellessin a les Torres Bessones de Nova York, les portes del magatzem de l'Agència d'Investigació de Projectes Avançats de Defensa (DARPA) dels Estats Units es van obrir. En van sortir diverses furgonetes. A l'interior, hi viatjaven els PackBot, uns robots totterreny pensats per ajudar els equips de rescat a trobar supervivents entre la runa. Encara estaven en fase de desenvolupament, però, aquell dia, els científics van decidir posar-los a prova. Eren molt petits i compactes, es movien a una velocitat de deu quilòmetres per hora, podien aguantar tota mena de condicions meteorològiques i anaven equipats amb un sistema de ràdio, càmeres i sensors per interactuar amb l'entorn. Els coronava un braç articulat molt versàtil que podia retirar petits obstacles, explorar espais estrets o col·locar objectes en llocs de difícil accés. Darrere el giny hi havia iRobot, la companyia que, 25 anys després, triomfa venent robots que aspiren ells sols cases d'arreu del món.

Vinyes, oliveres, ametllers, arbres fruiters i molts tallers d'artesans fent sabates sense parar. Aquest era el paisatge que omplia la ciutat d'Inca, a Mallorca, ara fa uns 150 anys. El 1877 pels carrers d'aquest municipi hi caminava l'Antoni Fluxà. El coneixien amb el sobrenom d'El Mestre. De petit s'havia amarat de la tradició sabatera de la zona i s'havia aconseguit fer un lloc dins la professió. Des del seu taller, havia sentit a parlar d'uns mètodes innovadors de fabricació de calçat que estaven revolucionant el sector a Anglaterra i no s'ho va pensar dues vegades: va pujar a un vaixell i va anar a conèixer-los de primera mà. Quan va tornar, va ensenyar a la resta d'agremiats de l'illa les flamants màquines que omplien els tallers britànics i que eren capaces de treballar el cuir amb una gran precisió.

Un dia del 1975, després de donar unes quantes voltes, l'Eric i l'Anna Maria van trobar la piazza di Sant'Eustachio. Al fons, de seguida hi van veure la cafeteria que buscaven. Davant la porta hi havia una corrua de persones que esperaven torn per prendre un dels espressos que preparava el senyor Eugenio. El matrimoni s'hi va afegir. "Va ser dels cafès més bons que vam tastar durant el viatge", recordava l'Eric encara 35 anys després, en el marc d'una conferència organitzada per l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual. Fer un glop d'aquella tassa li va canviar la vida. "El mestre cafeter em va ensenyar que per fer un bon cafè exprés calia introduir una quantitat concreta d'aire a l'aigua, abans que entri en contacte amb el cafè", va detallar a l'auditori. Quan va tornar a Suïssa, va trencar-se la closca per trobar un sistema còmode i senzill perquè tothom es pogués fer un espresso de qualitat a casa. Avui és considerat un dels pares de les càpsules de cafè. Com s'ho va fer?

Una ampolla groga vestida amb una etiqueta blau marí. Al centre, s'hi veu la silueta d'un conill blanquíssim exhibint un gran salt. Aquest és un dels envasos més coneguts que pots trobar entre els productes de neteja dels supermercats d'Espanya. Es tracta del lleixiu Conejo. Avui es comercialitza sota el segell de la multinacional alemanya Henkel –propietària també de marques com Dixan, Neutrex, Wipp o Loctite–, però la fórmula magistral la va trobar un català: Salvador Casamitjana i Mensa. Va ser el 1889 a Sants. Aleshores el lleixiu ja existia, però encara no havia irromput a les llars espanyoles. "El lleixiu modern data de 1820, quan el farmacèutic francès Labarraque va provar de canviar el potassi del lleixiu d'hipoclorit potàssic pel sodi", recorda avui la companyia. "La fórmula ha sobreviscut fins als nostres dies", insisteix.

Si et mous sovint per l'àrea metropolitana de Barcelona, segur que has pujat algun cop en algun dels seus autobusos. Monbus és la companyia que opera serveis com l'Aerobús, que uneix Barcelona amb l'aeroport del Prat; línies que connecten la capital catalana amb Vilafranca, Manresa, Igualada, Valls o Reus; i autobusos urbans de municipis més petits, com Esparreguera i Abrera, al Baix Llobregat Nord.

Al nord de França, a tocar de la frontera amb Bèlgica, hi ha Roubaix. És una ciutat d'uns 100.000 habitants que al segle XIX es coneixia popularment amb el sobrenom de la ciutat de les mil xemeneies, perquè era un pol importat de la indústria tèxtil. Avui, el sector ja és irrisori i la fama de la ciutat s'ha esfumat. Ara bé, encara conserven un galó: entre els seus fills predilectes hi ha Michael Leclercq, el fundador de Decathlon. La història de l'imperi de la roba i els accessoris per a tota mena d'esports que s'ha estès per 78 països, que té prop de 1.750 establiments i que és capaç de facturar 15.600 milions d'euros en un any, comença allà, el 1961. 

A la cuina del restaurant hi ha una dona amb el jersei arremangat que capbussa les mans en una pica plena de plats bruts i escuma. "Cada dia teniu més gent... i també més coses per rentar!", li diu un client. Ella se'l mira amb un somriure. "No passa res! Mistol ho neteja tot!", li etziba. Aquest era l'estil d'espot que, a la dècada del 1970, omplia els televisors espanyols. Però, qui hi havia darrere l'èxit del Mistol? En aquells moments, la marca era propietat de la multinacional alemanya Henkel, fundada el 1876 i avui mestressa de marques com el dentífric Licor del Polo, el lleixiu Estrella i el detergent Dixan. Ara bé, la fórmula magistral del sabó de rentar plats no la va crear aquest colós químic. L'origen del Mistol ha estat envoltat d'una aurèola de misteri.