"En la mesura del possible evitaré sempre mencionar el nom d'aquesta empresa. Cada cop que apareix sento com si es reobrís una vella ferida dins del meu cor. Aquest nom em portarà un dolor etern", afirma el periodista esportiu Payam Younessipour (Teheran, 1982). Aquest nom prohibit és el de Germanwigs, l'aerolínia que operava, fa deu anys, el vol 9525 entre Barcelona i Düsseldorf que va acabar en tragèdia. El pilot Andreas Lubitz, afectat per una depressió i amb una baixa mèdica que no va comunicar a l'aerolínia, va estavellar deliberadament l'aparell contra els Alps francesos amb 150 persones a bord.

"El meu ídol sempre ha set el meu pare. És el mirall on emmirallar-me", destaca Ian Barrufet (Teià, Maresme; 2004), fill del llegendari porter David Barrufet, des de Noruega, seu del Mundial d'handbol juntament amb Croàcia i Dinamarca. Fa fred. "Està tot congelat. El mar sembla una pista de gel. Des de l'hotel és bonic de veure. A fora ja es complica més", riu feliç d'assaborir una experiència que no esperava tan aviat. "És una il·lusió molt gran. Fa un any no m'hauria imaginat ser aquí ara. Sempre havia somiat arribar aquí algun dia, però mai m'hauria imaginat ser-hi tan aviat. És una bogeria. És un xoc", afirma. La selecció espanyola, bronze als Jocs Olímpics de París, ha debutat aquest dijous amb un clar triomf contra Xile (31-22). Dissabte jugaran contra el Japó i dilluns, contra Suècia. Espanya atresora dos ors mundials (2005 i 2012) i tres bronzes: el 2011 i en les dues últimes edicions (2021 i 2023). Vuit dels 18 jugadors de la convocatòria són catalans. També l'entrenador: Jordi Ribera.

"Clar que el trobo a faltar", diu amb la tristesa del que no esperava parlar del seu pare en passat massa aviat. Francesc Arnau, exporter del Barça i el Màlaga, va morir a les vies del tren, a Astúries, el maig del 2021, un dia abans del seu 46è aniversari. Pol Arnau va bufar vint espelmes el 23 de desembre. Aquest dissabte la Unión Deportiva Logroñés rebrà l'Athletic Club en un dels duels dels setzens de final de la Copa després d'eliminar el Girona en la ronda anterior amb una actuació extraordinària del jove defensa català.

Quan els jugadors del Club Esportiu Berga van agafar el retolador per encerclar en vermell el cap de setmana passat al calendari per al partit contra el Torelló, una final en la lluita per l'ascens a Primera Catalana, van trobar que ja estava marcat: coincidia amb la Patum. Encara que el capità, Marc Torres (Bagà, 1994), assegurava que li era "indiferent", el seu era un cas aïllat. Oriol Ruiz (Berga, 2003), futbolista del club blanc-i-vermell des que té ús de raó, explicava amb la veu trencada: "No em vull posar massa sentimental, però és la nostra millor setmana. Ho portem molt endins i ens sentim molt orgullosos de formar-ne part". "Ho mamem des de petits", accentuava Guillem Maza (1993). També és de Berga, com la meitat de l'equip. I els que no, són fills de la zona.

"Si em tornés a trobar en el mateix cas, marxaria del camp deu minuts després del final. No fos cas que tornessin a sortir dels vestidors i fessin un altre gol", diu en Ferran (1994), aficionat osonenc del Barça, revivint el 6-1 del Barça al PSG, l'any 2017. Encara estudiava i volia evitar les cues a l'estació de metro de Collblanc: va sortir del Camp Nou al voltant del minut 85, com tants altres, amb un 3-1 al marcador. Perquè pensava que culminar la remuntada era impossible.

"En aquell moment no ets feliç. Ets lliure. La felicitat ve més tard", sospira Sergi Darder (Artà, 1993), ahir a l'Espanyol i avui al Mallorca, revivint el penal definitiu de la tanda que va resoldre la semifinal de la Copa del Rei contra la Reial Societat. La final, la quarta per al club de Son Moix, és aquest dissabte (22 h, La 1), contra l'Athletic Club a Sevilla. Darder no havia tirat mai un penal a l'elit i el cos tècnic de Javier Aguirre li va guardar el cinquè: "Si m'haguessin preguntat quin volia, no hauria dit el cinquè. Potser el segon o el tercer, per protegir-me una mica". No va fallar. Aquella nit no va dormir gens. "Si ja és gairebé impossible un dia normal, amb tantes emocions, més". Contesta mentre escura un cafè. Mentre intenta "aturar aquests dimonis que tens al cap i que s'imaginen coses que no t'has d'imaginar".

Forrest Gump deia que "es poden saber moltes coses de les persones per les sabates que porten: on van, on han estat". Núria Picas (Manresa, 1976) obre la porta de casa, al menut municipi moianès de Calders, ja a punt per sortir amb bicicleta. No són ni les 9 del matí. "No sé viure sense l'esport ni sense la muntanya", diu somrient i mirant cap a Montserrat. No es veu per la pols africana, però sap perfectament on és. És l'origen de tot, el punt zero: de petita hi anava cada cap de setmana. "Si els pares són de cultura excursionista hi ajuda molt perquè t'ensenyen el camí, però aquesta inquietud neix d'un mateix. Em costa molt estar parada. La muntanya em regala molts moments de llibertat. Al final, és el que busquem tots. La llibertat és sentir el control total del cos i la ment, l'evasió, el benestar, la connexió amb la natura", assegura aquesta diputada del Parlament del 2019 al 2022.

"Sempre m'ha fet molta il·lusió seguir el seu llegat i continuar el camí que ell va iniciar", diu John Andrew Neeskens, fill de Johan Neeskens, també futbolista. Era inevitable que ho fos. "De petit, anàvem a fer xuts a unes porteries del Reial Club de Polo de Barcelona. Ell es posava de porter i si la pilota anava al pal, es picava el pit i començava a celebrar-ho. «El palo es mi amigo», deia. I jo m'enrabiava, perquè sempre vols fer-li un gol al teu pare. Ell va forjar la meva competitivitat. No es deixava guanyar mai i en res. La meva mare a vegades li deia que em deixés guanyar, però ell s'hi negava. «No, no, ha de guanyar per si sol»", recorda l'actual defensa del Terrassa, titular indiscutible en un equip que competeix a Segona Federació i que ambiciona retornar la ciutat al futbol professional.

Aliena al pas del temps, la colònia de Borgonyà rep els visitants amb una gran bandera escocesa. Oneja al capdamunt de la xemeneia de l'antiga fàbrica. La xemeneia es va haver de fer en dues fases perquè inicialment l'església va rebutjar que el campanar quedés per sota d'un element terrenal. Quan l'església es va traslladar marge amunt, la xemeneia va poder créixer dels 33 metres als 46 actuals. L'empresa escocesa Coats va construir la colònia tèxtil a finals del segle XIX. I va canviar per sempre Borgonyà, part del poble de Sant Vicenç de Torelló (Osona): fins llavors hi vivien 25 persones entre quatre masies i una ermita. De cop, van arribar més de 200 escocesos de Paisley, llar dels Coats. I de les Illes Britàniques també va arribar el futbol, tan lligat al món industrial en aquells anys.

En el seu primer partit amb el Sevilla, un amistós, l'àrbitre va xiular una falta a la frontal. I Dani Alves (Juazeiro, 1983), acabat de desembarcar a Europa, "va agafar la pilota i la va fotre per l'escaire". "Allà ja va demostrar la seva personalitat, per dir «La xuto jo», i la seva qualitat", diu el director esportiu del Sevilla, Monchi. Ja amb un test negatiu després de passar el covid-19, Alves es troba a les portes del redebut amb el Barça, partit que podria ser el de Linares si finalment és inscrit el mateix dia del partit, tal com el club creu que podrà fer. I Monchi recorda que, amb el brasiler, el Sevilla va fitxar "un projecte, un talent emergent amb una pinta magnífica, tot i que va necessitar un temps per quallar perquè es van haver de llimar els defectes tàctics lògics en un jove sud-americà". "Li va costar, però el seu talent va fer que a poc a poc anés guanyant rigor dins d'aquesta anarquia que mai ha perdut i va anar creixent de forma exponencial", destaca Monchi, sobre el jugador amb més títols de la història: un Alves fitxat pel Sevilla per 850.000 euros l'any 2004 i traspassat al Barça per 35,5 milions l'any 2008.