De manuals sobre plantes en trobareu publicats una bona pila, però probablement cap com Les coses que creixen (Ara Llibres), un "tractat sobre plantetes, arbres i tot el que hi ha entremig" que signa Godai Garcia (l'alter ego de Galdric Plana), guionista, còmic i, com ell mateix es defineix, amant febril de la natura. Plana proposa una aproximació ben peculiar al món vegetal del nostre entorn, reivindicant aquelles plantes que no trobarem a cap floristeria o centre de jardineria, però que formen part del nostre dia a dia i que conformen el paisatge natural de les nostres vides.

El 1876 es va publicar per primera vegada el Calendario Ermitaño de los Pirineos, una iniciativa que Antoni Maria Morera va idear perquè fos una publicació que oferís una informació fiable i amb dades rigoroses que ajudessin especialment la gent del camp, a qui anava destinat majoritàriament. Naixia en un moment històric en què calendaris i almanacs estaven molt de moda arreu del món i, de fet, encara avui beu de la tradició dels clàssics calendaris vuitcentistes, tant pels continguts com pel seu format senzill i a un preu popular. La informació més habitual d’aquests calendaris eren les dades astronòmiques i religioses, els pronòstics meteorològics i el santoral, una informació que en el cas del Calendari de l’Ermità es va complementar amb la relació de festes majors, fires i mercats, una informació que avui continua sent un referent. Una publicació que es va començar a editar en castellà, perquè era l’idioma en què sabien llegir els pagesos, i que avui es pot trobar en català i castellà.

La història que coneixem massa sovint es basa en la versió que han explicat els homes i, especialment, els homes poderosos. Això vol dir que, en certa manera, ens hem estat perdent la meitat de la història, aquella que té a veure amb les dones. Amb la voluntat d’intentar revertir aquesta realitat, el diari ARA i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural (ACPC) posem en marxa aquest mes de gener una nova sèrie d’articles que tenen com a objectiu, precisament, fer valdre la participació de les dones en la història a partir de la seva vinculació a una trentena d’espais i monuments emblemàtics del país. 

Les festes de Nadal són una bona oportunitat per retrobar-se amb familiars i persones estimades que fa temps que no veiem, tots aplegats al voltant d’una taula seguint una de les tradicions més arrelades al nostre país. En general parlem d’uns dies compartits que ens porten alegria i felicitat, però en algunes llars l’arribada d’aquests dinars familiars pot significar destapar la caixa dels trons i que aflorin tensions, baralles i conflictes no resolts. Per què passa? I com podem evitar-ho?

El 14 d’abril de 1937, ja en plena Guerra Civil i coincidint amb l’aniversari de la proclamació de la República, començava una cursa ciclista que tenia com a objectiu completar el recorregut entre el Front d’Aragó i Barcelona, en aquell moment una de les principals ciutats de rereguarda. Va ser una iniciativa del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, conjuntament amb el diari El Diluvio i el Comitè Pro Esport Popular. Una cursa que anava a benefici del Socors Roig Internacional, una entitat que s’havia refundat el 1936 a la capital catalana i que treballava per fer front a l’avanç del feixisme.

Un receptari que va pertànyer a la tieta de la seva mare, i que va caure a les seves mans quan aquesta darrera va morir, va empényer la cuinera i periodista Berta Álvarez a escriure un llibre que rescata de l’oblit i posa en valor la cuina que es va fer a Espanya durant la Guerra Civil. Álvarez explica que aquest manuscrit familiar "comença el 1913, i la meva idea inicial era recrear totes les receptes, però quan vaig arribar a la part de les receptes de guerra, em vaig adonar que allà hi havia una mina. Amb els editors vàrem acordar centrar-nos en aquelles receptes, però vaig decidir incloure els períodes immediatament anterior i posterior –Segona República i postguerra– per poder veure els contrastos entre els diferents períodes".

Massa sovint la història ens l’han explicada únicament basant-se a dates, noms d’homes i batalles. Així ho assegura la investigadora i guia interpretadora de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, Cristina Simó, i així ho hem pogut constatar massa sovint quan ens endinsem en un episodi històric o quan fem alguna visita (guiada o no) per descobrir el nostre patrimoni cultural. D’aquesta constatació, i de la necessitat d’acabar amb aquesta realitat, va sorgir fa gairebé nou anys el projecte Joc de Dames, impulsat per la mateixa Simó i per Noemí Nus, responsable de Femmes Cultura. D’un viatge compartit en cotxe, i de la seva experiència com a responsables de guiatge en diferents espais culturals, en va sorgir aquest projecte de divulgació històrica que, com explica Nus, en el fons és "una metodologia de treball, una manera de fer un guiatge cultural en què s’incorpora de manera sistemàtica la perspectiva de gènere". Com afegeix Simó, l’objectiu del projecte és combatre el patriarcat i tenir en compte les característiques d’edat, d’interessos i de capacitats de tots aquells que han format part de la història d’un indret; "la Noemí ja tenia un enfocament feminista en les seves visites i ens vam preguntar si no hi havia una altra manera d’explicar la història. El que volem és que la gent s'adoni que la història la fa tota la humanitat, siguis del gènere que siguis".

Una de les motivacions que han fet avançar el món al llarg de la història és el desig de saber, de conèixer nous mons, de plantejar-se reptes insòlits i de superar obstacles que semblen impossibles. Aquestes metes encaixen amb l’esperit de l’explorador, que de vegades també ha perseguit altres finalitats no tan prosaiques, com l’ambició de posseir riqueses, propietats o fama. Sigui com sigui, tots els grans viatges cap a zones desconegudes comencen a la ment de persones per a les quals l’aventura forma part de la seva manera d’entendre la vida, tot i que val a dir que la història també ens demostra que molts dels pioners que van descobrir nous mons sovint hi van arribar de formes poc romàntiques.

El cicloturisme s’ha consolidat com un fenomen a l'alça dins del turisme esportiu els darrers anys. A l’estat espanyol, per exemple, en els últims anys ha experimentat un creixement del 23% i s'ha acostat als cinc milions de viatges anuals. La creació de vies verdes en moltes comunitats o l’existència de l’EuroVelo, la xarxa transfronterera de rutes ciclistes de llarga distància que travessen Europa en tota la seva extensió –amb 17 rutes definides amb uns recorreguts que sumen prop de 90.000 km– confirmen l’interès per aquestes propostes que contribueixen a generar opcions per a un turisme més sostenible i saludable.

Els vestíbuls d’un miler llarg d’immobles de la ciutat de Barcelona amaguen joies desconegudes. Ascensors construïts amb anterioritat al 1940 que són un patrimoni únic de la ciutat. Per fer inventari d’aquestes peces, des de l'Institut Municipal del Paisatge Urbà (IMPU), en col·laboració amb la direcció de serveis d’Arquitectura Urbana i Patrimoni, es va fer a finals del 2022 un primer mostreig que va detectar inicialment uns 400 aparells, un cens que en mesos posteriors es va anar ampliant. El mostreig fet fins al desembre del 2023 va permetre detectar 1.220 ascensors històrics.

El 18 de juliol del 1936 va tenir lloc un cop d’estat militar contra la República que marcaria el destí de Catalunya i la resta de l’Estat durant els quaranta anys següents. Començaven tres anys de cruenta guerra civil que haurien de precedir un llarg hivern de postguerra i dictadura. Un període històric que va deixar marca en molts àmbits, també en l’emocional. A Catalunya, la Guerra Civil continua generant un gran interès ciutadà. El silenci de la llarga nit franquista i l'oblit sobre el qual es va fonamentar la Transició han portat finalment a la necessitat de recuperar un període històric que, tot i ser de dolorós record per a molts, ha contribuït, inevitablement, a formar la societat. 

Els que teniu gats a casa segurament us haureu sorprès en més d’una ocasió preguntant-vos què passa pel seu cap mentre estan allà asseguts, immòbils, a vegades indolents, però sabedors de tot el que passa al seu voltant. Els classifiquem com a animals de companyia i domèstics, tot i que seria més encertat referir-nos a ells com a domesticats parcialment, per la singular relació que tenen amb els humans i que és molt diferent de la que estableixen els gossos, per exemple. 

El pont de la Immaculada –aquest any de 5 dies– és una de les èpoques de l’any en què viatgem més, i els representants del sector de les agències de viatges creuen que aquest 2023 serà especialment bo. Comentem amb Ignasi Canals, responsable de producte de Tourist Forum, quines són les destinacions preferides per a aquest pont i també per a les festes de Nadal. Aquest expert comença aclarint-nos que, si parlem de tendències, ara mateix hem de fixar-nos en "una tendència negativa, ja que les destinacions indirectament afectades per la guerra de Gaza, com Egipte i Jordània, són, justament, dues destinacions que estaven funcionant molt bé per a aquestes dates de Nadal i el pont i que ara s’han aturat, ja que hi ha gent que té por d’anar-hi". Ara bé, segons precisa, l’interès per viatjar per aquestes dates de desembre es manté, tot i que les confirmacions de viatges són una mica inferiors. Canals indica que ara caldrà veure si el conflicte beneficiarà destins europeus més tradicionals que sempre funcionen bé per a aquestes dates, especialment aquells que estan vinculats a països on tenen mercats de Nadal de referència com Alemanya, Àustria, Suïssa, França o Bèlgica.

"Tu pots". "Si t’hi esforces prou, ho aconseguiràs". "Està a les teves mans arribar-hi". "De tu depèn que avui sigui un gran dia". Aquestes i moltes altres frases motivacionals responen a la idea que el pensament positiu ho pot tot, i que, si ens ho proposem, podem canviar la nostra vida i ser feliços. Sobre el paper, tot molt maco, tot i que si ho portem a la pràctica, podem veure que darrere d’aquest discurs hi ha certa perversitat que amaga una altra interpretació. Ens ven la idea que si desitges amb prou força alguna cosa, aquesta acabarà succeint, per la qual cosa, si no ho aconsegueixes, probablement deu ser perquè no t’hi has esforçat prou.

Coneixeu la síndrome de Stendhal? Es pot catalogar com una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, palpitacions i una forta emoció quan ens exposem a obres d'art, especialment quan són considerades extremadament belles. Molta gent diu haver-la experimentat quan visita la ciutat de Florència, però el cert és que aquesta sensació d'emmalaltir davant la bellesa es pot viure també davant d’un paisatge natural. Probablement, parlar d’aquesta síndrome és exagerat, però el cert és que plantar-se davant un paisatge quan la paleta de colors l’ha fixada la tardor és tota una experiència sensorial i emocional. Boscos on manen infinits tons ocres i vermellosos que conviden al silenci, l’observació i la reflexió. Tot plegat resultat d’un procés tan natural com és el fet que els arbres de fulla caduca tallin els nutrients a les fulles en un procés que els prepara per a l’hivern i la manca de llum. En aquest camí, les fulles perden vitalitat i formen aquests colors tan característics, just abans de morir i caure a terra, encatifant el bosc de groc i vermell.

Si aquest estiu heu experimentat l’estrès d’arribar al vostre destí de vacances i trobar-vos-el ple de gom a gom, o si heu patit en pròpia pell què significa aquella frase mítica de la pel·lícula Si avui és dimarts, això és Bèlgica i no us ha agradat, potser és que us ha arribat l’hora de descobrir l’slow driving, és a dir, el plaer de viatjar amb tranquil·litat, gaudint del paisatge i de la història que amaguen els pobles de la vostra ruta. Res de visitar només els llocs més emblemàtics i sortir-ne esperitats. Prou d’anar saltant d’un lloc a l’altre a la recerca de la foto icònica o per tastar aquell plat que tothom us ha recomanat.

Viatjar pel món i per la història a través del color. Aquesta és la proposta que ha fet al llibre Color. Historia de la paleta cromática (Capitán Swing) l’antropòloga i periodista Victoria Finlay, que ens convida a viure una apassionant aventura arreu del món i a través dels temps, dilucidant com els colors han determinat la història. Un llibre que és el fruit dels seus viatges per un món que ella qualifica de caixa de pintures i que està ple de relats, anècdotes, històries i aventures inspirades en la recerca humana del color, especialment en el món de l’art, però passant també per la moda, el disseny d’interiors o la música. ¿I és que us he preguntat mai com va viatjar el color blau ultramar des de les remotes mines de lapislàtzuli de l'Afganistan fins al pinzell de Miquel Àngel? O quina és la relació entre la pintura marró i les antigues mòmies egípcies? ¿O per què Robin Hood vestia de verd de Lincoln? Doncs Victoria Finlay té resposta per a aquestes i moltes altres preguntes gràcies a un intens estudi i exploració dels materials físics que acoloreixen el nostre món, com els minerals preciosos i la sang dels insectes, així com els significats socials i polítics que el color ha tingut al llarg del temps.

Arribar a casa després d’uns dies de vacances, obrir finestres, sortir al balcó i adonar-nos que les nostres plantes estan ben pansides o seques. Les haurem de renovar? Doncs no necessàriament. Primer podem intentar fer un tractament de xoc per fer-les reviure, així que no les donem per perdudes d'entrada.

Sigui per la necessitat que tenim d’evadir-nos o per la voluntat de desconnectar de tot i descarregar frustracions a cop de crit, el cert és que els parcs d’atraccions reben més visitants que mai. S’han consolidat com a espais d’oci de primera magnitud i com a pols d’atracció turística per als territoris que els acullen. Molt probablement, l’origen d’aquests espais es remunta a les antigues fires que es feien en pobles i ciutats i el seu concepte entronca amb el de les mateixes exposicions universals, que desplegaven enginyosos muntatges per fer-se atractives al visitant. Per exemple, el 1851 obria les portes a Londres la Gran Exposició dels Treballs Industrials de Totes les Nacions, un esdeveniment que va acabar creant un model d’exposició temàtica que tenia molt de parc d’atraccions.

Situada a la regió d’Occitània, el departament de l’Arieja limita amb Catalunya i Andorra, oferint un paisatge d’alta muntanya esquitxat de petites localitats plenes d’encant com Foix, Mirepoix o Camon. Els paisatges de l'Arieja s'estenen des dels turons muntanyosos del Piemont fins als cims de 3.000 m sobre el nivell del mar, en un paisatge on trobem rius, cascades, llacs, boscos, turons i planes. Una regió que compta amb 5.000 quilòmetres de senders senyalitzats que permeten explorar-la a peu, a cavall o amb bicicleta. Una oferta que es completa amb propostes de turisme actiu com el parapent, el ràfting, el descens de barrancs, el piragüisme, el caiac, l’escalada, la via ferrada, o l’esquí i les raquetes de neu en temporada d’hivern.