El papa Francesc va deixar escrit a les seves últimes voluntats que volia un enterrament auster. Però no per això la cerimònia ha estat menys solemne. El funeral ha deixat estampes imponents i d'altres d'històriques com la trobada entre el president dels Estats Units, Donald Trump, i el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, que s'han reunit en una sala de la basílica de Sant Pere.

Es va celebrar per primera vegada el 1977 a Igualada i des d'aleshores, s'ha consolidat com a competició i festival de referència a escala europea. Aquest any una cinquantena de globus provinents dels Estats Units, l'Índia, Dubai, Tunísia, Àustria, Anglaterra, Luxemburg i Mònaco, juntament amb alguns dels 31 globus censats a la capital de l'Anoia, tornen a tenyir de color el cel. A la ciutat hi ha tres empreses de vol en globus que fan sortides gairebé diàries.

Els aparadors i cartells dels locals dels carrers de Tallers, del Carme, de l’Hospital i de Joaquín Costa i altres indrets del Raval també expliquen l’evolució d’aquest barri barceloní. Tot i que l’augment dels preus dels lloguers i les jubilacions sense relleu generacional han provocat que s’abaixessin persianes de locals emblemàtics com la drogueria Gomara –desapareguda el maig passsat–, dins l’entramat de carrerons i places del ponent de Ciutat Vella encara es preserven establiments centenaris. Exemple d’això són l’Herbolari Llansà o la modernista Farmàcia Casellas, que s’han mantingut inalterables al pas del temps. O el bar La Masia de la família Pijoan, que fa anys i panys que alimenta veïns i visitants a base de tapes i canyes.

Khàrkiv (Khàrvov, en rus) és la segona ciutat d’Ucraïna, amb una àrea metropolitana de més de 2,3 milions d'habitants. Una ciutat industrial i grisa, situada a només 45 quilòmetres de la frontera amb Rússia, de població russòfona amb arrels culturals russes i vincles familiars estrets a l’altre costat. Podria ser un dels primers objectius si finalment Vladímir Putin ordenés una invasió i alhora el pretext del Kremlin per legitimar l’atac: Moscou considera “compatriotes” tots els russòfons que viuen als països de l’antiga URSS i diu que els ha de “protegir”, si cal, militarment. Però després de vuit anys de guerra a la regió del Donbas, amb el front a 350 quilòmetres al sud de Khàrkiv, la gent ja n’està tipa.  

“No crec que hi hagi guerra, aquí tot està tranquil: la gent ni tan sols està acumulant menjar. Però si Putin decideix envair-nos, els ucraïnesos resistirem: no estem disposats a rendir-nos”, diu Natàlia Volova, una jubilada de 69 anys que té una parada de conserves al mercat del barri de Livoberezhnyi, a l’oest de Kíev. Explica que amb la seva pensió de 5.000 hrívnies (156 euros), amb prou feines en té prou per comprar menjar i que ella mateixa conrea els carabassons, albergínies i cols amb què farceix les conserves i les ven en pots de vidre posats acuradament sobre un tauló de fusta. De jove, quan Ucraïna pertanyia la Unió Soviètica, ella treballava en una fàbrica de components electrònics, un temps que no recorda amb cap nostàlgia: “Era una cadena de muntatge i no ens podíem aixecar ni per anar al lavabo. No vivia bé en l’època soviètica ni ara tampoc: si no treballo no sobrevisc i sembla que a ningú li importa”.  És partidària que el seu país s’integri a l’OTAN: “Si no, ¿qui ens protegirà? No tenim armes nuclears, nosaltres”.

La fotografia no és un art, només un llenguatge, com ho són l’escriptura, la pintura o l’escultura. Tenir un bolígraf, un pinzell o una escarpa no et converteix en artista. I una càmera, tampoc. Té, per exemple, una funció legal per identificar-nos al passaport, o fins i tot una de document per demostrar que hem fet el cim de l’Everest.

Ceuta és la comunitat autònoma espanyola que pateix més atur (un 28,5%, segons l’EPA) i la política del Marroc, sumada a l’impacte econòmic de la pandèmia, l’han portat al límit. L’enclavament espanyol havia passat de puntetes per les crisis del 2008 i el 2012 gràcies a la seva simbiosi amb el Marroc: fins a 40.000 marroquins creuaven cada dia la frontera com a mà d’obra barata o per l’anomenat comerç atípic, un eufemisme del contraban. Des de l’octubre del 2018 el Marroc va tancar unilateralment la frontera per al comerç i amb el covid també al pas de persones. L’impacte als dos costats ha sigut devastador.

"Vox són els únics que diuen el que volem sentir. Esclar que van guanyar a Ceuta: el doble de vots haurien de treure! La immigració, el gènere de la dona... són coses que només tenen un camí i Santiago Abascal és l’únic que ho diu amb claredat", proclama Paco Mur, treballador de l’empresa de neteja municipal Trace. Els set companys amb qui divendres feia una pausa a mig matí en un bar a tocar del port de l’enclavament espanyol assentien. "El que demanem és que les nostres filles puguin sortir al carrer sense por, i no haver-les d’acompanyar a tot arreu", deia un altre. "I Puigdemont de què va, dient que Ceuta i Melilla han de retornar al Marroc?"

En un carrer del polígon a tocar del port de Ceuta, el Ridan, de 16 anys, ens atura i ens ensenya el seu mòbil amb la pantalla esquerdada i, amb gestos, ens fa entendre que no té bateria. “Mama”, ens diu, assenyalant el telèfon. Li deixem el nostre perquè truqui a casa, després de quatres dies vagant perdut pels carrers de Ceuta sense saber què fer ni on anar, i dormint a l’escullera de la platja. El pare respon al primer truc, i la conversa amb prou feines dura cinc minuts. “Papa, em vaig assabentar que la frontera estava oberta i he marxat a Ceuta. Tu i la mare no teniu feina i som molts germans i no podíem fer res per sortir d’aquesta crisi que afecta tanta gent. Ara intentaré pujar a la Península. Si hagués volgut robar o delinquir m’hauria quedat a Tetuan. Me’n vaig per aconseguir els papers i ajudar tota la família”, els diu. El pare li respon que es cuidi, que sigui un home i que no es barregi amb “males companyies”. La mare no es posa al telèfon, només se la sent plorar.

Espanya està retornant al Marroc persones que han arribat a Ceuta sense el procediment que estableix la llei, segons denunciava ahir la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR). Ni tan sols hi ha una dada oficial de quantes de les 5.600 persones que han tornat al Marroc ho han fet obligades per la policia i quantes pel seu propi peu.

“El Marroc ha enviat a Ceuta tota aquesta gent enganyada dient-los que aquí els arreglaven els papers per pujar a la Península, i quan s’han adonat que no era veritat, molts estan tornant pel seu propi peu. I parlen d’invasió? Són persones que han arribat nedant o a peu, esgotades. Són víctimes dels dos reis del número VI: Mohamed VI i Felip VI... i, en el fons, els mateixos interessos”, resumeix Aziz Ahmed Ali, un veí de la barriada d’El Príncipe.