10 Som a finals de gener del 2022 i encara tenim covid per donar i per vendre. Tot és anar a comprar el pa, esperar l’ascensor o pujar al bus i deixar de patir pel tema de conversa. Ara tot déu, com per art d’encanteri, s’ha convertit en un expert epidemiològic, tothom t’escudella el diagnòstic de la pandèmia i la seva evident solució. En una banda hi ha els antivacunes enfurismats i en l’altra els que agafarien els antivacunes i els posarien deu dosis a cada extremitat. Per entremig d’aquesta banda tan ampla circulem la resta, amb més dubtes que certeses, navegant entre la perplexitat i la indignació i amb una sensació neguitosa que un dia d’aquests el cervell ens petarà de tanta confusió.

]]> Fa un parell de dies un hacker em va segrestar el perfil d'Instagram. Als que no us hagi passat mai us diré que és com si algú entrés a la vostra habitació i us remenés tots els calaixos, però en versió digital. No és que li vulgui treure mèrits al babau que m'ha plomat, però li va tocar una mica la loteria. Soc el típic usuari que no pren cap mena de precaució a l'hora de protegir les seves dades. Totes les meves contrasenyes són si fa no fa semblants, tinc tal memòria de peix que si les complico després soc incapaç de recordar-les. No sé què coi és el check blau ni com es fa per bloquejar accessos. Sí, ja ho sé, soc un boomer de manual. De fet, quan em va passar no m'ho podia creure. Robar-me la identitat? A mi? Qui coi es pensen que soc, Beyoncé? Bé, ara ja ho entenc una mica més bé. Es veu que és un bon negoci per fer calés ràpidament. Un cop t'han pres el perfil, et demanen diners a canvi de tornar-te'l. El millor del cas és que si intentes recuperar-lo per la via normal entres en un loop de difícil solució. Ja té pebrots que una eina com Facebook, que sap fins i tot de quin color portes els calçotets, sigui incapaç de comprovar automàticament l'estafa que acabes de patir i arreglar-ho en un moment.

]]> És diumenge al vespre. Soc en un hotel de Barcelona perquè l'endemà agafo un avió matiner cap a Londres. Cap a les vuit decideixo baixar a sopar abans de fotre'm al llit i passar la nit en vetlla, per variar. Surto i davant mateix veig una pizzeria. Collonut, una mica de carbohidrats m'aniran de perles per agafar forces. Tot just acabo d'entrar al local i una dona ben amable em rep. "Hola –dic jo–, que podria sopar?". La seva resposta és automàtica: "Cómo?". "Sopar", repeteixo, fent el gest universal amb les mans quan tens gana. "Lo siento, no entiendo". Cagunlou, ja hi som. ¿Com és possible que un restaurant a Barcelona no entengui el verb pel qual existeix? No he demanat pas aixopluc o recer o qualsevol paraula aliena al gremi de l'alimentació, per l'amor de Déu! En sec tinc un cop de sort, el xef surt de la cova i observa el nostre diàleg de besucs. Efectivament, la seva resposta posa fi a l'atzucac idiomàtic en el qual ens trobem: "Dile que esto es una pizzería, aquí no servimos sopa!"

]]> Au, va fill meu, desperta't que faràs tard. Sí, ja ho sé que s'està molt bé al llitet però la feina és la feina. No, ta mare no hi és, ha sortit a buscar fulles i fruita per dinar. Escolta, però tu has vist la pudor que fa això? Es pot saber quan fa que no et dutxes? Au, vinga, fes el favor d'anar al llac i fer-te una bona repassada, que per a alguna cosa Déu t'ha donat el nas que tens. A veure si el teu primer dia de feina et fotran fora per brut i marrà.

]]> Sí, digui'm. Efectivament, és aquí. Com diu? Ui, doncs la cosa està fotudeta, no el vull enganyar. Sí, sí, esclar, si vol em pot dir el motiu de la mobilització, però vaja, que tampoc no modificarà gaire la resposta que li donaré. Ah, molt bé, molt lloable. I tant. El que passa és que també estem de retallades, sap? I ara mateix tinc ordres de restringir molt dràsticament tot això de sortir al carrer amb la pancarta i cridar. Home, si em truqués de part d'un club de futbol ben nostrat encara ho podríem arreglar, però si és per coses polèmiques, em temo que no. No, si no dic que no tingui raó, però miri, entre vostè i jo, no val gaire la pena, tampoc. De cas no n'hi farem gens, com si sentíssim ploure, no sé si m'entén. A més, si la cosa va bé i apleguen molta gent, direm que no n'hi havia ni la meitat. I, a sobre, l'endemà del que parlarem més seran dels quatre arreplegats que aprofitaran el seu sarau, com qualsevol altre, per cremar-ho tot.

]]> Ja pots plegar, Cesc, per avui ja n'hi ha prou. Com dius? Sí, home, passa al despatx. Espero que no es tracti de demanar un augment de sou, eh? Ep, que estem molt contents amb tu, les coses com siguin. Ets formal, seriós, i malgrat no militar en el partit, cosa que et respectem, penques bastant més que la majoria de les patums que pul·lulen per aquí. A més ho fas amb bona cara. No t'ho creuràs, però sé més bé del que et penses que això de trucar a simpatitzants i intentar convence'ls que s'afiliïn és un pal, que t'agafa un complex de televenedor horrorós i que la gent pot arribar a ser molt desagradable, sobretot quan els agafes en un mal moment i a sobre els demanes quartos.

]]> Això s'està fent més llarg que un dia sense pa. Ep, i no ho dic amb segones, que consti, tot i que un crostonet m'aniria la mar de bé per fer tirar avall tant de mam. No sé quantes en portem: sis?, set? Ai, mare, ja em veig havent d'anar al lavabo abans d'hora, ni que sigui per remullar-me el clatell. Mira que ella ja m'ho ha dit quan sèiem a taula: "Pren-t'ho amb clama", però com que venia de la feina i feia tard he arribat amb la gola seca, tu, i la primera copa me l'he fotut fent un Sant Hilari. Ostres, que bé que se m'ha posat. Fins i tot se m'ha escapat un rotet, petit, no us penseu, que sóc de poble però sé quan he de fer quedar bé la xicota.

]]> És el que té passar-se tot el sant dia aquí. Les hores passen tan lentes que t'has de distreure amb la fauna. Però no em puc queixar, d'això en tinc per donar i per vendre. Pels matins tiro de binocles i empaito amb la vista els xoriguers o confonc un altre cop els esplugabous amb els martinets blancs. M'agrada mirar amunt, veure com un cop de vent sobtat arreplega la terra dels camps llaurats i esquitxa el cel d'un color taronjós. A més, mirant amunt m'estalvio de veure tota la brutícia que sura pel riu o s'amuntega a les lleres, aquesta mostra inequívoca de la capacitat infinita que té la humanitat de ser porca de mena.

]]> El veig. Ell no ho sap però el veig perfectament i sé el que està a punt de fer. De fet sé qui és i tot. El conec de vista, de veure'l a El Cau algun dissabte més aviat cap al tard. És d'aquells que s'abraonen a la barra i demanen la consumició com si no hi hagués ningú més al seu costat esperant el seu torn pacientment, d'aquells que criden la cambrera com qui crida el gos a casa per treure'l a pixar.

]]> No, no he de mirar la distància recorreguda, que si ho faig vull fer més via i perdo tota la cadència. Em costa no fer-ho, avui tinc la sensació que estic destrossant el meu rècord. Que bé, tu. Mira que no ho hauria dit mai. El primer dia em pensava que m'havia d'agafar un cobriment de cor. Quina manera d'esbufegar. Fins i tot la monitora es va desvetllar de la seva becaineta i va venir a preguntar-me si em trobava bé. No, no em trobava gens bé, només calia veure'm la cara. Estava vermell com un perdigot i sota les costelles em tallava la respiració una punxada d'aquelles que quan feia gimnàstica a l'escola en dèiem flato .

]]> Qui m'ho havia de dir. Ell, precisament ell, que a casa es reivindica cada dia com a sinònim de desgavell hormonal. Ell que des d'aquell dia per Falles que em va demanar que no l'agarrés de la mà per anar a comprar petards només es treu el posat d'enfadat amb el món quan nota que em fa perdre els papers. Ell que després de conversar durant tres hores a l'ordinador s'arrastra fins a la taula i s'engoleix el sopar davant meu mut, sense dir ni piu o s'aguanta el riure quan nota que li arriba el rotllo de sempre sobre la responsabilitat i el respecte. Ell que domina com el millor dels experts l'art del xantatge emocional i el sublima depenent de amb qui li toque passar el cap de setmana, si amb mi o amb sa mare.

]]> Fa por. Me'l trobo cada dia, de bon matí quan vaig a comprar el diari. Alt com un sant Pau, els cabells embullats de color palla i un parell d'arracades al nas. No, no em fa pas por per la pinta que fa, tot i que tant de bo es veiés amb els meus ulls. Encara que tingui una edat entenc que el jovent ha d'anar vestit a la seva manera i si el que els fa feliços és anar amb els pantalons cagats i ensenyar el llepet dels calçotets no seré pas jo qui els tregui el gust de fer-ho. El que m'espanta és com trepitja el carrer. No fa ni deu dies que em va estampar contra la paret i em va fotre un blau d'aquells que em trigarà quinze dies a marxar. Ell ni se'n va adonar. Estava xatejant o piulant o com coi es digui, hipnotitzat amb el telèfon mòbil que duia a la mà.

]]> Sembla mentida que faci només cinc anys. Cinc anys d'aquella hora llarga entomant les preguntes d'un parell d'executius amb ínfules que semblaven més interessats en el seu escot que no pas en el currículum que tenien a les mans. Cinc anys d'aquella entrevista incòmoda i a estones absurda contestant coses tan pertinents com si festejava o si li passava pel cap tenir canalla. Uns mesos més tard, coses de la vida, algú de l'empresa que sí que s'havia mirat el currículum la va nomenar nova cap de recursos humans. No s'ho podia creure.

]]> Tot just he passat Ciudad Real i ja ha trucat tres vegades. Pobre, segur que està patint. Quan li he dit que volia tornar amb cotxe m'ha mirat amb cara de no entendre res, però el que l'ha matat és quan he afegit que ho volia fer sola. Em sap greu però ja ho entendrà. Necessito unes quantes hores de carretera i soledat per pair aquesta setmana de bojos que he tingut. Mira que ho tenia tot ben calculat, que portava temps treballant-m'ho com cal. Vaig arribar dos dies abans de l'enterrament, amb prou antelació per poder visitar els familiars. M'ha fet gràcia retrobar-me els cosins amb qui trucàvem als timbres als estius i parlàvem de revolució i de canviar el món. Ai, sí, aquells estius de xafogor i migdiada a casa els abuelos . Mira, quina gràcia, ara sona En aquel tiempo . Que bé que canta la Mayte.

]]> Dos anys a partir d'avui. Sí, ja ho sé, no m'hauria de fer massa il·lusions, res no és segur en aquestos casos. Prou que ho hem après des de la primera entrevista d'idoneïtat. Com si ens veiés, tots dos ben tibats, sense haver dormit una merda, asseguts davant aquella noia més jove del que ens esperàvem. Ara quan hi penso no sabria dir si estava més nerviós en Dani, que va ser incapaç de respondre cap pregunta sense fer-la repetir dues vegades, o jo, que em vaig passar tota l'estona intentant dissimular que em botava l'ull i que el coll alt tan mono que portava m'estava fent suar com una truja. El que sí que recordo és que tot just sortir d'aquella agència vam haver d'anar a la platja, passejar-la de punta a punta i fotre'ns un entrepà i una mitjana per fer-nos passar el tràngol.

]]> Si vaig aixecar el cap va ser més d'esma que no pas per cap interès a saber què passava al món. Ja tenia prou feina a sucar aquella salsa tan bona del segon plat amb el crostó de pa. A més el soroll del bar era tan napolità que encara que hagués volgut hauria estat impossible sentir res del que deien al televisor. No, si vaig aixecar el cap va ser per demanar el cafè i el compte, tot junt, per fer via i no arribar tard a la feina. Però els ulls se me'n van anar a la pantalla i allà el teníem. Els cabells rinxolats, el somriure entre fatxenda i encisador, el clotet a la barbeta, una mica més grassonet potser però ben bé igual que l'última vegada que el vaig veure. I tant si era ell. Quant fa? Vint? Ui no, més. Vint-i-cinc anys bons. Mare meva, com passa el temps. Encara me'n recordo del dia que el vaig conèixer. Els farts de riure mentre ballàvem en aquella discoteca de Castellammare, els seus ullets quan em va demanar si em podia portar a casa. Estava encantada de la vida, dient adéu a les amigues i també a l'envejosa de la Clàudia, tota cofoia dins aquell descapotable vermell.

]]> Mai no en va voler parlar d'allò. Cada cop que jo treia el tema feia aquell gest tan seu que els dies bons semblava una mitja rialla i els dolents una ganyota. "No em ve gaire de gust parlar-ne. Ja t'ho explicaré un altre dia". Sort que hi havia l'oncle Pau, dos anys més petit que el pare i que per aquelles curioses lleis compensatòries entre germans xerrava pels descosits. Només calia convidar-lo a fer un parell de canyetes per treure'n totes les anècdotes familiars, especialment les inconfessables.

]]> Sembla mentida com buiden els prestatges. No ho sé, suposo que m'ho hauria de prendre malament, que m'hauria de cagar en tota aquesta colla de rapinyaires que ara s'emporten a preu de cost el que s'ha mort de fàstic tants i tants mesos. Però no puc, potser és que tots aquests anys darrere el taulell amb la música a tot drap m'han estovat el cervell, però em sento absolutament incapaç d'emprenyar-me amb ells. De fet, els conec gairebé a tots, se m'han fet grans aquí, he vist com se'ls eixamplava el cul ajupits davant meu, passant els dits damunt el llom de les fundes de plàstic, he compartit la seva eufòria quan paraven de remenar en sec i aixecaven eufòrics el tresor que buscaven, he notat el neguit a l'hora de pagar, la seva impaciència per arribar a casa i exprimir-ne el suc fins a desgastar l'agulla del plat i la paciència dels veïns. Els tinc tan apamats que només entrar ja sé a quin racó de la botiga aniran a petar, sé quin disc he de posar perquè es girin entusiasmats i em preguntin què coi està sonant.

]]> Res de res. Res d'important no sembla haver canviat, cap transmutació substancial en aquest any acabat d'arribar. I mira que la mida i la intensitat de la festa que es va fotre per celebrar-ne l'arribada va ser prou sonada per notar alguna diferència, alguna revelació transcendental. Però no, per molt que s'esforci no la veu enlloc. El forat entre els dos queixals de la banda de dalt continua emmagatzemant carregosament les engrunes de cada àpat; la paga doble no ha arribat ni té pinta d'arribar en els propers dies; les cavitats nasals i auriculars continuen escarnint-lo criant uns pèls rebels i elefantiàsics; la seva ex encara no ha trucat per demanar desconsolada que vol tornar a casa i engegar a pastar fang aquest nòvio fatigosament jove i ple de quartos que té ara.

]]> Encara ha estat de sort, ha triat la cua correcta i per una vegada s'ha estalviat la típica senyora que necessita passar quatre vegades sota l'escàner per adonar-se que s'ha de treure l'abric de pell d'animal mort, el penjoll indecentment ostentós i la bossa plena de pots, potets i perfums pudents.

]]>