A finals dels anys 80 i començaments dels 90 del segle passat, la basquitis estava força estesa a Catalunya. La base social convergent envejava el grau d’autogovern assolit pels bascos en els pactes de la Transició, especialment el concert econòmic, i ja aleshores començava a tenir la sensació que als catalans se’ns havia pres el pèl. El sentiment era tan estès que Jordi Pujol –sempre atent a aquestes coses– es va preocupar de crear una narrativa per defugir la comparació i reforçar l’autoestima: el projecte i la personalitat de Catalunya no es basaven en el control dels impostos sinó en la llengua i les competències en educació. “Ells potser tenen el concert, però el país està trencat per la violència i han perdut la llengua”. La cohesió social i el progrés del català, deia el mantra, eren la prova que s’havia fet l’aposta correcta. 

De molt jove li vaig sentir o llegir a l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte una frase que, per la seva lucidesa, em vaig guardar a la butxaca. Deia Ainaud que la relació entre Catalunya i Espanya era un empat d’impotències: la impotència històrica del poder espanyol d’acabar amb la diferència catalana, i la impotència de Catalunya de treure’s de sobre el poder espanyol. Probablement, Ortega y Gasset pensava en el mateix quan va formular allò de la “conllevancia” com a única estratègia possible davant de l’irresoluble “problema catalán”. Seríem, doncs, davant d’una relació basada en la resignació, on cap de les parts és mai feliç.  

En un article recent en aquest diari el 129è president Artur Mas ens explica la seva visió sobre la principal preocupació dels catalans segons la darrera onada del CEO. Pel respecte institucional que li tinc a l’autor, lamento constatar que es tracta d’un text farcit d’arguments que no resisteixen el contrast amb la realitat, i d’omissions tan ideològiques o més que les “proclames” que denuncia. No es pot deixar sense rebatre.

Per afrontar un problema el primer que cal fer és mirar-lo als ulls: la llengua catalana es troba en el pitjor escenari demogràfic de la història. Segons les enquestes oficials, només un 30% de la població de Catalunya la té com a llengua inicial, i només un 36% la fa servir com a llengua habitual en la vida diària. Les possibilitats que aquests tristos percentatges millorin a través de la transmissió familiar són nul·les, perquè ja fa anys que la natalitat ha tocat fons, especialment entre la població autòctona. Si el futur del català s’ha de basar en la natalitat i la transmissió familiar, el català simplement no té futur. Com a comunitat lingüística, doncs, només ens podem reproduir i créixer a través de nous parlants procedents de la immigració. Són faves comptades. Després en parlarem.

A Pedro Sánchez li agrada presumir que, des que ell és president, Catalunya ha recuperat la normalitat institucional i la pau social. Certament, el president espanyol va heretar de Rajoy una situació crispadíssima i li va tocar viure moments de gran tensió, com les protestes de 2019 contra la sentència del Suprem. La imatge del seu cotxe oficial sortint de l’Hospital de Sant Pau –on havia anat a veure els policies ferits a Urquinaona– perseguit per les bates blanques del personal sanitari i amb un dels seus escortes mostrant la metralleta quedarà per a la història. Després d’allò, però, Sánchez es va posar a fer política i en cinc anys ha aconseguit dividir i desmobilitzar l’independentisme i, sobretot, conquerir la Generalitat. Tot, reblat amb una majoria absoluta al Parlament dels partits del 155.

Tenia decidit canviar de tema per no cansar els lectors, però la quantitat i qualitat de les reaccions al meu article En castellà també, sisplau (ARA, 26 de febrer) m'obliga a tornar-hi, amb voluntat de matisar i ampliar la meva tesi per fer-la més comprensible (o potser per a alguns més incomprensible, no ho descarto). Voldria dir quatre coses.