“Està mamat”. Els pares el posarien sota una dutxa freda, els fills n’admiren els bíceps i la rajola. El català és canviant i contradictori. Una mateixa paraula tant pot tenir un sentit com un altre, segons cada generació. Per això és tan difícil el diàleg entre pares i fills, sobretot perquè els fills tenen els auriculars posats.

No és la primera vegada que una generació de catalans s’anomena a partir d’un fet històric. Ser de l’any de la picor sembla que podria referir-se a l’any 1471, en què Catalunya (i mig Europa) es va veure envaïda per una gran plaga de puces. Al segle XIX es deia ser de l’any vuit, en al·lusió a la invasió napoleònica de 1808. O ser de l’any del rei Pepet en record del regnat de Josep I, el germà de Napoleó Bonaparte que hauria perdut tots els punts del carnet de conduir a la primera bufada. O ser de la reina vella, per indicar que algú havia conegut els temps de Maria Cristina, reina regent del 1833 al 1840. Actualment, ser de l’any del Naranjito ens remet a la simpàtica mascota cítrica del Mundial de Futbol del 1982. Tot serveix per expressar que se’ls considera vells i tronats. Les noves generacions acostumen a atacar les de més edat per ocupar els seus espais de poder.

Aquesta notícia entristirà tota la població catalana: tieta no és una paraula acceptada per l’IEC com a normativa. No hi ha pogut res La tieta de Serrat, escrita el 1967. La cançó acaba dient “I oblidarem la tieta”. Doncs ben oblidada està a les tenebres exteriors del DIEC, on els oceans i les paraules cauen a l’abisme. L’argument dels membres de l’IEC es basa en el fet que tieta és un diminutiu de tia i el diccionari no admet diminutius, com aquells salons recreatius que no admeten menors (i és la primera i última vegada que algú compararà l’IEC amb un saló recreatiu). Els acadèmics no tenen en compte que tieta no és només un diminutiu, sinó que també designa algú amb un comportament molt convencional: antiquat, prudent, esporuguit, benpensant. Com cunyat, que ha transcendit els lligams de parentiu –tot sovint, l’error principal en la vida de la teva germana– i ara s’anomena cunyat qualsevol mindundi amb opinions simples i barroeres, que no es talla gens a l’hora de proclamar-les a tort i a dret (i que ha generat una línia de pensament feble però molt eixordador a Occident: el cunyadisme).

Temacle s’estén com una taca d’oli de les Borges Blanques. Si no ho han sentit mai és perquè no sintonitzen gaire les ràdios musicals (tret de les de clàssica, aquestes són un món a part, en què els locutors competeixen per veure qui parla més a poc a poc). Temacle és un “tema musical de gran èxit i/o de gran qualitat”. Sovint és una paraula hiperbòlica perquè no és infreqüent que el temacle en qüestió sigui una cançó pelleringosa i irritant que no gosarien posar ni a Guantánamo. Tant és, no som crítics musicals. A les ràdios diuen temacle i alguns joves s’ho han fet seu.

No tinc prous mans per aplaudir la creativitat lèxica de la llengua castellana. Arran de l’adopció de la setmana anglesa –fa només cinquanta anys, jo havia anat a escola els dissabtes i el meu pare treballava–, va néixer un concepte nou: el cap de setmana, que incloïa el dissabte i el diumenge com a dies festius. Els castellans, cansats de mastegar a cada pas el llarg i ensopit pentasíl·lab fin de semana, es van empescar una solució molt més àgil: el finde: “¿Qué haces el finde?”, “Podemos quedar el finde”, “Este finde iremos a cazar ratas al vertedero”.

Una altra paraula recent és putivolta. Me la va explicar el Magí Camps, membre de la Secció Filològica de l’IEC, periodista i contista. La putivolta és aquell tomb que es fa en una discoteca, un concert, una festa, algun recinte o acte, per veure el gènero que hi ha entre els assistents i sospesar i intentar un aparellament sexual. Suposo que és una informació procedent dels seus fills, però no se sap mai.

Inexplicablement, portem una vida rutinària i no tenim paraules per designar les nostres rutines. Com la masovera de la cançó, cada dia de la setmana executem els mateixos actes mecànics i previsibles, que es repeteixen tota la vida sense gairebé cap variació, excepte en temps de vacances, en què ens angoixem davant de tanta llibertat, mosquits i pudor de peus. Els més desesperats acudeixen a un festival de música d’estiu. Tant els és Bach com Julio Iglesias. La rutina ens devora sense adonar-nos-en. Ni tan sols tenim una paraula per designar el tradicional coit setmanal dels dissabtes a la nit, conjugal i casolà. Si fóssim una mica agraïts amb el calendari, molts nens catalans s’haurien de dir Dissabte: Dissabte Muñoz, Dissabte Canals, Dissabte Ramoneda. I les nenes, Sabatina.

Fa unes setmanes va sortir un estudi del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO, per als amics) en què hi havia unes dades sobre els usos de la llengua. Com que són les més recents, paga la pena entretenir-s’hi: sis de cada deu ciutadans que tenen el català com a llengua d’identificació canvien al castellà davant un interlocutor castellanoparlant (ciutadans espanyols residents a Catalunya, s’entén, no aquella família de Toledo tan simpàtica que cada any viatja al nostre país per participar en l’Aplec del Cargol). 

Per respondre a aquesta pregunta, l'ARA va muntar una taula rodona a les cotxeres del Palau Robert, el dimecres 19 de gener, moderada pel ja per si conciliador Àlex Gutiérrez, cap de Mèdia, una secció sovint exòtica i remota com el país dels medes. Entre a dalt i a baix de la tarima, s’hi va reunir bona part del ferro passat, present i futur de la Corporació i de TV3. Per aquesta raó, molts dels participants (Natàlia Garriga, Núria Llorach, Judit Colell, Paco Escribano i servidor i picapedrer) van centrar-se en el futur de TV3. L’hàbit sí que fa el monjo.