El problema de les pel·lícules protagonitzades per escriptors és que l’acte d’escriure no resulta gens atractiu des del punt de vista cinematogràfic. Una pel·lícula sobre un músic o un actor pot incloure escenes del protagonista en plena voràgine creativa, però difícilment aguantarem gaire estona un escriptor assegut davant un paper o una pantalla, ni que estigui donant a llum una obra mestra. La màquina d’escriure resulta més cinematogràfica perquè permet jocs de volum i ritme (entre el tambor i el piano), si bé és inevitable que al cap d’uns minuts l’espectador es remogui en el seient.

Aquest any es compleixen trenta anys de la publicació d’El barco fantasma (Llibres de l’Índex, 1992), que llegit amb perspectiva resulta molt útil per entendre el fenomen que va cristal·litzar el 1986 amb la publicació del llibre Verinosa llengua, de Xavier Pericay i Ferran Toutain. De seguida la polèmica va adoptar la terminologia equidistant que va encunyar el periodista Joan Barril: el català light, equivalent al “català que ara es parla” i presumptament defensat a Verinosa llengua, es contraposava al català heavy, propugnat per la Secció Filològica de l'IEC. Quan el 2005 Pericay i Toutain van firmar el manifest del qual sorgiria Ciutadans, va semblar que tot plegat era una maniobra espanyolista des del principi. El barco fantasma, publicat entremig, mostra que el fenomen era més complex.

Una part de l’obra literària es pot analitzar, es pot estudiar de manera més o menys tècnica a partir de recursos com el punt de vista, la velocitat o el desplegament del final: és la part que estudia la narratologia i que es divulga a les escoles d’escriptura. En canvi, una altra part és misteriosa, inefable, incomprensible i es resisteix a l’anàlisi. És absurd negar que aquesta segona part existeix, però és igualment absurd abordar-la de manera acadèmica. No és casual que per referir-nos-hi utilitzem vocabulari propi de les religions, ja que les religions intenten explicar el que escapa a la comprensió.

Arriben les vacances de Nadal. Per raons familiars passes uns dies en una estació d’esquí, però no t’agrada esquiar. O bé neva sense aturador i no pots sortir de casa. O no tens diners per anar de vacances. Tant és, perquè la literatura ve a auxiliar-te. No cal una gran inversió, només una llar de foc (una estufa farà el fet) i un got de whisky (o una tassa de rooibos). És el moment de recuperar algun d’aquells llibres que val la pena llegir però que requereix un temps que fins ara t’ha mancat. No ens referim a un supervendes, a un bestseller de temporada, a un llibre de platja dels que entren com un sorbet. No: ara toca un llibre d’hivern, exigent, un que puguem llegar als nets. Hem seleccionat catorze novel·les –la nostra travessa– publicades entre el 2000 i el 2016 en onze editorials diferents, que ens fan sentir orgullosos de la literatura que tenim.

Aquest mes fa vuitanta anys que es va començar a construir Auschwitz-Birkenau, el complex més gran que s’ha destinat mai a l'extermini sistemàtic. En menys de tres anys va posar fi a la vida de més d'un milió d'éssers humans i en va eliminar els cossos. Resulta impossible fer-se una idea del que sentien els presos dins aquell camp, però unes quantes persones ens han ajudat a acostar-nos-hi. Un és Claude Lanzmann, que al documental Shoah dona veu a desenes de testimonis directes, des de deportats fins a veïns dels camps o ferroviaris que hi conduïen els presos. L'altra és Montserrat Roig, que amb escassos mitjans va escriure un llibre tan necessari i irrepetible com Els catalans als camps nazis. Un dels protagonistes és Joaquim Amat-Piniella, que ens va deixar un llibre magnífic, K.L. Reich, que novel·la la vida a Mauthausen.

Tothom té motius per estar malhumorat: els estralls del covid, la precarietat laboral, l’abús de poder, el preu de la llum, el pas del temps... Però, de tots els col·lectius, el més malhumorat que conec és el dels escriptors catalans. Les causes són estructurals i històriques, que és com dir que resulta difícil escapar-se’n.

Al llarg dels anys, els Estats han perfeccionat i ritualitzat la representació de si mateixos: la bandera, l'escut i també la moneda. Quan, a principis dels anys 70, Jacint Verdaguer va aparèixer als bitllets de 500 pessetes, va semblar que l’Estat s’obria a la diversitat lingüística, ja que aquest autor havia escrit només en català. Més tard, quan van arribar les monedes d’euro, Espanya hauria pogut representar-se a si mateixa amb tres autors diferents, posem per cas Miguel de Cervantes, Ramon Llull i Rosalía de Castro. Però no va ser el cas. A les vuit monedes d’euro espanyoles hi apareixen només tres imatges: el rei, Cervantes i la façana de l’Obradoiro. Si fiqueu la mà a la butxaca segurament en trobareu alguna, com un recordatori d’on sou. Espanya es veu així a si mateixa: monàrquica, castellana i catòlica, com a l’època de Ferran VII.

Als anys vuitanta i noranta escrivia i rebia cartes sovint, com totes les meves amistats: durant els viatges, a l’estiu i perquè sí. També era una manera formal d’establir contacte amb persones a qui havíem llegit però que no coneixíem personalment. No era estrany que un crític trobés a la bústia una carta amb agraïments o blasmes de l’autor del llibre criticat, o que un lector escrivís a un autor a través de l’editorial. El 1995 vaig trametre una carta a Umberto Eco, que sorprenentment em va contestar. Eren altres temps i altres ritmes. Les aplicacions de missatgeria han eliminat l’hàbit de la carta, que avui s’ha convertit en un gest anacrònic i, doncs, pròxim al postureig.

Sant Jordi és una festa bicèfala, ja que els objectius són tant fer calaix com mostrar l’excel·lència literària. És per això que hi podem trobar, firmant a la mateixa parada, el mediàtic escriptor i l’autor maleït. Sant Jordi extreu la seva potència de la combinació entre qualitat i comercialitat, que poden coincidir en un mateix llibre però que se solen manifestar amb diferents graus de separació. L’endemà de la festa, volem recomanar unes quantes novetats que poden quedar amagades pels rànquings de vendes, i que esperem que es mantinguin encara unes setmanes a les llibreries. Sis llibres de no-ficció que han estat publicats per editorials independents.

A l’article anterior constatàvem que els continguts de llengua a l’ESO són com Tubular bells de Mike Oldfield: la mateixa melodia repetida amb instruments que van canviant cada any.

Malgrat els sis anys de primària i els sis de secundària (incloent-hi el batxillerat) amb assignatures de llengua a cada curs, la majoria de catalans que arriben a la universitat tenen llacunes enormes d’ortografia, vocabulari i sintaxi, tant en català com en castellà. Com a professor d’universitat, constato que el nivell disminueix cada any.