Hi ha episodis icònics de la lluita antifranquista: el moviment obrer del Baix Llobregat (de la vaga de la Siemens el 1946 a la general de trenta anys després), la senyera penjada durant l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947, la vaga dels tramvies del 1951, la manifestació de capellans el 1966, etc. Entre aquests episodis hi situaríem la defenestració d’un bust del general Franco i de la bandera espanyola des d’una finestra de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) de la mà d’uns 150 estudiants que, després d’una assemblea al Paranimf, havien ocupat el rectorat el 17 de gener del 1969.

“Assassins de raons, de vides, / que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies / i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”. Aquests versos formen part de Campanades a morts, de Lluís Llach, cançó que recordava l’assassinat de cinc persones el març del 1976 a Vitòria arran d’una vaga obrera. En un país en transició de la dictadura a la democràcia, els responsables mai van respondre pels seus crims i només amb el canvi de segle es va retre homenatge oficial a les víctimes i, posteriorment, davant la impossibilitat de recórrer a la justícia espanyola, va intentar-se, també infructuosament, la via internacional a través de l’anomenada querella argentina.

Tot i que no calia que La Ludwig Band cantessin a la Manela “no vull currar per vostè, / però la pela és la pela / i alguna cosa hem de fer”, aquesta és sens dubte una de les millors evidències de com s’està transformant la nostra relació amb la feina. Aquesta era del posttreball barreja la precarietat reflectida a Nomadland, el desgast de les velles formes homenatjades per Ken Loach i el canvi postpandèmic de prioritats amb l’anomenada “gran dimissió” de treballadors que s’estimaven més renunciar a antigues feines massa exigents. Òbviament, sempre es fa difícil generalitzar, però sembla evident que el treball ja no dignifica o, en altres paraules, que ha perdut bona part del seu pes definidor i identitari.

La Guerra Civil Espanyola bateja un fet històric concret però, com totes les etiquetes, té limitacions. Així, en bona part de la geografia no va existir guerra, sinó només repressió; en molts llocs el protagonisme fou militar i amb actuacions poc civils o civilitzades; i, sobretot, arreu s’hi van implicar gents de més enllà de les estrictes fronteres estatals. Potser, cap territori mostra tant aquest desajust com Mallorca on, malgrat quedar ràpidament en mans dels rebels i amb un únic intent de desembarcament republicà limitat a quinze dies, la violència es va desencadenar amb gran cruesa, capitanejada entre altres pel fals comte Rossi enviat per assegurar els interessos de Mussolini sobre la gran de les Balears. Literàriament, ja ho va explicar el catòlic conservador francès Georges Bernanos a Els grans cementiris sota la lluna (publicat el 1938) i, històricament, fa anys que el pare Josep Massot i Muntaner va marcar el camí.

En la seva darrera reencarnació, Bob Dylan inclou una peça inspirada en els famosos versos de Walt Whitman: “I contain multitudes”. La descripció encaixaria per a Pere Portabella (Figueres 1927), que al llarg de la seva trajectòria ha combinat exitosament –o almenys amb prou ressò— interessos, etapes i vincles ben diversos. Aquesta multiplicitat de vides ha anat en paral·lel amb una clara preocupació per reflexionar i preservar els diferents llegats acumulats. Gràcies a aquesta previsió i a la complicitat amb el crític i cineasta Esteve Riambau, responsable de l’edició i el pròleg, sorgeix un retrat on els textos del mateix biografiat serveixen per il·lustrar els tres grans talls temàtics i cronològics en què s’organitza Impugnar les normes.

Arran del partit de vuitens de final de la Champions entre el Barça masculí i el Nàpols va córrer per internet un mem on el rei Alfons V d’Aragó (1396-1458), dit el Magnànim, es mostrava dubtós sobre a quin equip donar suport. L’anacrònica conya no podia ser més encertada perquè, tot i deure el seu poder a ser l’hereu del Cap i Casal, va ser al sud d'Itàlia on va excel·lir i on va passar la major part del seu regnat. Segon monarca de la casa dels Trastàmara, va succeir el seu pare Ferran beneficiat pel compromís de Casp, va governar més de quaranta anys i, coincidint amb la pèrdua de pes a Castella, va consolidar la dimensió mediterrània de la Corona i va estendre la seva ombra fins a les costes orientals més llunyanes, fent realitat l’estirabot de Roger de Llúria sobre que cap peix s’atreviria a treure la cua sense dur la quadribarrada.

Com que el coneixement és infinit, ens veiem abocats a la síntesi. En el cas de la història, això provoca un biaix del relat cap als grans noms, descartant pel camí el tramat de vides comunes que donen consistència al teixit del passat. Tota vida té punts d’interès, però només de la mà d’un bon especialista pot transcendir de l’esfera privada per esdevenir categoria singular d’un temps i d’un país.

Peter Burke (Stanmore, 1937) és un dels grans historiadors culturals del nostre temps, amb una trajectòria consolidada i llibres referencials sobre aquesta disciplina que és, alhora, una manera de mirar-se el món. Aquest bagatge –en què es barreja erudició, curiositat i poliglotisme— va tenir la seva culminació en els dos volums de la seva Historia social del conocimiento, on el primer cobria De Gutenberg a Diderot i el segon De la Enciclopedia a la Wikipedia (Paidós, 2002 i 2012, respectivament). Després d’uns anys de parèntesi editorial, amb algun intent no reeixit com El polímata (Alianza, 2022), torna a lliurar-nos una nova i estimulant aproximació al(s) saber(s).

L’especialització i l’erudició disciplinària no sempre garanteixen ni la capacitat pedagògica, ni la divulgativa. Per això, quan aquestes convergeixen, com és el cas de l’historiador de l’art Albert Velasco (Lleida, 1976), el resultat és un festival tant per als alumnes com per al públic en general. De la primera n’he tingut vivència directa com a col·lega seu al grau interuniversitari on coincidim; de la segona n’estan gaudint els lectors des de l’aparició del seu primer llibre clarament comercial.

La memòria és curta i això facilita que la caricatura s’imposi. D’aquí que sigui important recordar que l’actual procés va arrencar amb una "engañosa unanimidad" sobre els greuges en el tracte del govern central respecte a Catalunya. Sota el lideratge de les seves elits econòmiques, vam viure una inflació de balances fiscals, de denúncies d’inversions no realitzades i d’evidències d’escanyament industrial, comercial i financer. Res ho exemplificava –i ho exemplifica— millor que la política d’infraestructures viàries, ferroviàries i aèries. 

Si, com deia Benedeto Crocce, tota història és història contemporània, no ens hauria de sorprendre que la mirada local tenyeixi qualsevol anàlisi o biografia internacional. En el cas de la reconeguda periodista i escriptora Kati Marton, la seva semblança –positiva i còmplice– sobre la cancellera Angela Merkel ve condicionada pel joc de miralls amb la realitat política del seu país d’adopció –els Estats Units– i per la seva pròpia experiència personal com a refugiada política hongaresa durant la Guerra Freda. En canvi, al també recent retrat signat per la periodista Ana Carbajosa (Península, 2021) hi trobem una interpretació més crítica, especialment pel seu paper dins la Unió Europea, però amb matisos elogiosos pel que fa a les formes polítiques, sobretot en comparació amb la dreta espanyola.

El dolor mal tractat, crònic o puntual, és un malson per a milions de persones i representa també un mercat potencial gegantí. La desconeguda Purdue Pharma va saber identificar-ho, i es va convertir en pionera a l’hora de combatre'l amb píndoles d'oxicodona, que, per evitar-ne l'abús i l'addicció, alliberaven progressivament aquest analgèsic opioide. En principi, les pastilles havien estat testades per la farmacèutica, el regulador en garantia la seguretat i la validesa científiques, els metges en regulaven l'ús mitjançant la necessària prescripció i el prospecte informatiu i la promoció entre els professionals s'ajustaven a la legislació vigent. En realitat, res va ser així.

José Ignacio Goirigolzarri, president de la nova CaixaBank –cada cop menys caixa, menys catalana i menys d'estalvis—, sorprenia en una entrevista recent assegurant que cada dilluns reserva dues hores per estudiar filosofia. El banquer basc ho justificava pels rèdits que la disciplina dona a l'hora d'estructurar els problemes. Sens dubte, aquest parèntesi al despatx d’una cúpula financera per distreure la ment i fer una dissecció del pensament de l'estudiós de torn seria l'antítesi d’allò que Friedrich Nietzsche (1844-1900) entenia com l'estudi i la pràctica filosòfiques.