Té més de tres milions de seguidors a YouTube i mig milió a Instagram. Ja fa una dècada que va començar a pujar vídeos còmics després de fer una col·laboració sobre futbol amb un dels seus amics de l’ànima a Girona, el també youtuber Robert PG. Si teniu més de 35 anys i us l’heu trobat pel carrer segurament no el reconeixereu. Però si es planta al pati d’un institut no es podrà escapar de les fotos que li demanaran –ho puc ben certificar–. És Koko Dembélé Coulibaly, més conegut a xarxes com a Koko DC i, tot i que va néixer a Amer el 1994 –“el poble de Puigdemont”, com detalla ell amb un ampli somriure–, es considera un gironí de cap a peus. Des dels quatre anys va créixer al barri de Can Gibert del Pla amb els seus vuit germans de dues mares diferents i un pare que anava i tornava de Mali. Va estudiar a Maristes Girona, el van fitxar per jugar a futbol a Germans Sàbat, li encanta córrer per la Devesa i si hi ha un lloc on el trobareu de festa és a la zona de la plaça Independència.

A redòs del massís de l’Albera, un territori d’ondulacions suaus a la falda del Pirineu mediterrani, hi ha la finca de Mas Flaquer de Cantallops, amb 8,5 hectàrees i datada del segle XVIII. Abans que se n’erigissin les parets, ja reposava a tocar de la riera de Torrelles el plàtan centenari que ens fa ombra a l’actor i perfumista Ernesto Collado (Barcelona, 1974) i a mi mentre conversem. Està catalogat entre els quatre més vells que hi ha a l’Estat, amb 400 anys d’història. Us en podria descriure l’escorça, la majestuositat, l’alçada, com una de les grans branques caigudes s’ha convertit en una taula... Però per a Collado, aquest plàtan és un exemple més de l’enorme biodiversitat que alberga aquesta finca i que la fa única per al nou projecte que li ha capgirat la vida. Mentre l’entrevisto, explica com li arriba la flaire d’alls silvestres, lunàries i mentes aquàtiques. Fa una dècada li hauria estat impossible. D’un dia per l’altre, es va quedar sense olfacte.

No és habitual que en la presentació d'un llibre a Girona no hi càpiga ni una agulla –us faríeu creus de les que sumen màxim cinc persones– malgrat fer-se en una sala d’actes. I encara menys que s’hi acumulin desenes de persones a fora. Però tampoc és habitual que un exdirector d’institut de poble, professor, crític d’art, gestor cultural i doctor en història de l’art per una tesi sobre art fantàstic, sigui el subdelegat del govern espanyol a Girona i que presenti un llibre sobre un explorador noruec. Pere Parramon (Girona, 1977) acaba de publicar Fridtjof Nansen. Retratos, impresiones (SD Edicions), un llibre d’assaig breu amb una gran vocació poètica que repassa, a partir de diferents imatges i dibuixos d’aquest premi Nobel de la pau del 1922, la vocació universal del personatge. Un llibre que neix de “l’enamorament” de Parramon cap a aquest figura “d’home universalis”, però que, lluny de voler “idealitzar” o “glorificar” Fridtjof Nansen (Noruega, 1860-1930), el que busca sobretot és presentar-lo com un “ésser humà” per aprendre del seu llegat.

Fa deu anys Carles Capdevila va entrevistar el filòsof i sociòleg alemany Axel Honneth (Essen, 1949) a la sèrie que feia a l’ARA Diumenge sobre el món que ve. Deixeble d’Habermas, Honneth llavors dirigia l’Escola de Frankfurt i situava les tres emergències del moment en el capitalisme descontrolat, la globalització i les revoltes vinculades a la religió en contra d’Occident. Una dècada després, en un món amb noves emergències, Honneth ha visitat aquesta setmana per primera vegada Girona convidat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, on ha impartit quatre lliçons a la sala de graus de la UdG sota el títol Escapar-se de l’opressió. Diferents variants de resistència social. Viu actualment entre Frankfurt, on és professor de filosofia social a la Goethe Universität, i Nova York, on des del 2011 també imparteix classes al Departament de Filosofia de la Universitat de Colúmbia.

Després que el juliol de l'any passat anunciés que deixava la música i després de mesos sense concedir entrevistes, Josep Miquel Arenas, conegut musicalment com a Valtònyc, s'obre en canal en una llarga conversa a la nova revista cultural El Foment, presentada ahir dimarts a Girona. La publicació, trimestral i de 114 pàgines, s'ha "parit" en el "temps rècord" de només quatre mesos després que el president de la Fundació El Foment, Candi Granés, encomanés al periodista Andreu Mas la gestió del projecte.

Al bell mig del barri del Mercadal de Girona hi ha l’entrada a la lògia maçònica més gran de la ciutat: el taller Canigó. Qui esperi trobar-hi un espai d’opulència, emmirallant-se en les pel·lícules nord-americanes, ja els avanço que s'emportarà una desil·lusió. El que podria semblar l’entrada d'un magatzem fosc que dona a un pati d’illa és des de fa gairebé tres dècades el local on es reuneixen una vintena de germans maçons, cada quinze dies, per celebrar les seves tingudes. Són els rituals que comparteixen dins el temple, un espai tancat –sense finestres– ple de simbologia que a primer cop d’ull pot sorprendre.

A principis de novembre del 2022 la Fiscalia portuguesa ordenava l'escorcoll de la residència oficial de l'aleshores primer ministre de Portugal, el socialista António Costa, per un presumpte cas de corrupció (alguns van parlar directament de lawfare) que els mesos següents s'acabaria desinflant del tot. Però, per a sorpresa de tothom, en un gir que amb el temps s'ha interpretat com un moviment polític per salvar la seva carrera europea, Costa va decidir dimitir i deixar en paper mullat la majoria absoluta que havia aconseguit a principis d'aquell mateix any. El resultat d'aquesta operació va ser que s'acabés l'aliança socialista ibèrica i Portugal girés a la dreta el 10 de març del 2024.

“No em parlis en castellà, no l’entenc; parla’m en català, sisplau”. Fa poc més de dos anys vaig sentir per primer cop aquesta frase i em vaig quedar de pasta de moniato. Més perquè qui tenia davant era una californiana jubilada, abillada amb l’uniforme ciclista, prenent un cafè a la terrassa d’un dels bars de moda per a gent que pedala de Girona. L’estereotip de l’expatriat se n’anava a can Pistraus. Des de llavors he anat de ruta amb la Lorraine Jarvis diverses vegades i he estat testimoni de com el seu català anava progressant. Però el que sempre m’ha cridat més l’atenció és l’enorme respecte que tenia per la llengua catalana i la necessitat que veia d’aprendre-la. “Jo soc una immigrant que ha vingut del nord de Califòrnia a viure a Ravós del Terri [Pla de l’Estany]. Un expat es queda poc temps en un lloc. Catalunya és casa meva per a tota la vida. M’hi quedaré per sempre més”, assenyala.

Dues rampes amb el pas barrat i plenes de fulles, situades a banda i banda d'una de les artèries principals del centre de Girona, són l'únic testimoni d'una de les grans promeses del govern espanyol pendents d'executar a la ciutat. A l'altura del passeig d'Olot amb el Parc Central, a tocar de la rampa de l'estació d'autobusos, hi ha l'únic accés possible en cotxe a dues grans plantes sense habilitar que en el projecte aprovat a principis del mil·lenni havien d'aprofitar el forat de 24 metres creat per a l'estació de l'AVE per albergar-hi fins a mil places d'aparcament.

En les darreres setmanes els alumnes de 2n de batxillerat de Catalunya (i també de la resta de l'Estat) han sortit al carrer per denunciar que encara no saben com seran els exàmens de la selectivitat d'aquest curs. Les protestes han estat un nou capítol de la polèmica al voltant de com seran i com haurien de ser les noves proves d'accés a la universitat (PAU).

Les bambolines del Teatre de Salt bullen de personal. El gran festival gironí d’arts escèniques acaba d’engegar motors i desenes de persones treballen a tot drap en el que a primer cop d’ull sembla un espai diminut. Sí, som a la seu de Bitò Produccions, on es cou el Temporada Alta, el festival organitzat entre tres amics ben avinguts que va començar al Teatre Municipal de Girona amb només “quatre miserables espectacles i 6.000 euros de pressupost”. Ara acaba de programar l’edició més ambiciosa i internacional dels seus 33 anys d’història. Al darrere de tota aquesta maquinària ben greixada continua havent-hi Salvador Sunyer i Bover (Salt, 1957), que amb el seu posat sorneguer em recalca que ell no és la notícia, sinó la programació d’un festival que ha creat un caldo de cultiu teatral difícil de reproduir en altres ciutats. Jo insisteixo, i molt ràpidament m’obre les portes del seu petit món glocal: el Salt on va créixer, del qual no ha marxat, i on ha portat amb el Temporada Alta moltes de les millors companyies del món mentre impulsava a nivell internacional el millor que tenim a casa.

Hi ha poques capitals de comarca catalanes que puguin dir que gaudeixen d'una salut pastissera tan bona com la Bisbal d'Empordà. Durant dècades, tres pastisseries han anat conreant entre la població generacions de paladar molt fi. Una mena de competició sana a la recerca del millor producte que fa que avui en dia sigui normal trobar-se un grup d'amigues berenant a plaça un tall de pasta o pastís espectacular fet en un obrador, en lloc d'un croissant congelat. Això és gràcies al triangle format per tres pastisseries de llarga tradició i amb receptes úniques, així com les galetes de Can Graupera. Parlem de Can Massot, amb el seu tradicional rus; Can Font, amb el càntir i el mil·lenni que ara venen també en una cafeteria; i Can Sans, amb unes de les postres més emblemàtiques de l'Empordà, el mític bisbalenc.

Una carretereta sinuosa d’un sol carril mena de la parròquia i ajuntament de Sant Julià de Ramis a la muntanya de Sants Metges. Poc coneguda fins i tot pels gironins, amb poc més de 200 metres d’altura i unes vistes envejables de l’Empordà i la plana gironina, condensa bona part de la història de la comarca: des d’unes coves amb restes del paleolític fins a una església romànica dedicada a sant Cosme i sant Damià, passant per les restes d’un poblat ibèric, les ruïnes d’una fortalesa romana i un castell del segle XIX reconvertit en un complex de luxe. És en aquesta fortalesa, el castell de Sant Julià, on els germans Roca acaben d’obrir després de dos anys d’intensa reflexió –fins al punt de plantejar-se traslladar-hi el seu vaixell insígnia, El Celler de Can Roca– el seu nou restaurant: Esperit Roca. Es tracta del seu particular homenatge a la muntanya que, segons els historiadors, va ser el bressol de la ciutat de Girona, coneguda pel nom de Kerunta. I és també on acaba de néixer el que amb tota probabilitat acabarà sent el celler d’un restaurant més gran del món.

El Celler de Can Roca obre un nou restaurant el proper 16 de maig, basat en dos menús de preus que giren al voltant dels cent euros. Portarà per nom Esperit Roca i estarà situat dins de la fortalesa de Sant Julià de Ramis. Després de gairebé dos anys donant voltes a com omplir de vida l'antiga fortalesa de Sant Julià de Ramis (Gironès), un enorme complex reformat fa una dècada i que van llogar l'estiu del 2022, els germans Roca han trobat finalment la fórmula per donar continuïtat al seu projecte. Esperit Roca es convertirà en un enorme centre gastronòmic i cultural que allotjarà diferents projectes.

No té entrada a la Viquipèdia, ni en català ni en castellà. I l’única informació vinculada a ell que apareix a la web de la Fundació Gala-Dalí és en una memòria de fa 20 anys, un abans que morís, per una sentència judicial en contra. Però durant 12 anys va ser la mà dreta i ombra del geni empordanès, més enllà del paper clau de la seva musa i amant, Gala. Una dècada clau per a la projecció internacional de l’artista i, sobretot, per al seu enriquiment personal.

Avui en dia, el so d’una havanera ens remet a la flaire de rom cremat i a un públic nostàlgic movent un mocador blanc al so d’una guitarra i un acordió a la platja de Port Bo de Calella de Palafrugell. Un grup de pescadors evocant les històries dels seus avantpassats mariners a Cuba. A lletres en català com El meu avi, que parlen de la derrota en la guerra colonial del 1898. Ens remet, en essència, a la Costa Brava i a una nit d’estiu tranquil·la arran de mar. A cançons passades de generació en generació només per la memòria oral. Un conjunt de tradicions que tenen molt poc a veure amb l’origen documentat d’aquesta música, rescatat de l’oblit gràcies a tres musicòlegs gironins després de més d’una dècada de recerca, tant a Catalunya com a Madrid i París.

Emigrar és un verb lligat a la història de qualsevol família portuguesa. És difícil trobar-ne una que no tingui un familiar a França, Suïssa, el Regne Unit o fins i tot estats europeus més petits, com Luxemburg, on un 14,5% de la població és d'origen portuguès. No en va, la segona ciutat amb més portuguesos després de Lisboa no és Porto, la capital econòmica del nord del país, sinó l'àrea metropolitana de París. Una dada que des de fa dècades demostra les arrels posades a quilòmetres de distància, sobretot a partir dels anys 60. La dictadura i la guerra colonial van portar desenes de milers de portuguesos a buscar-se la vida a l'estranger. Però a diferència d'Espanya, on va haver-hi un fenomen similar, el flux migratori portuguès no s'ha acabat.

Arriba pedalant sobre una bicicleta de reduïdes dimensions i em convida a passar la porta que ens condueix a una altra dimensió. Som en terreny desconegut per al gran públic. Però en una finca plena d’històries extravagants que han alimentat tota mena de llegendes a la zona i que aviat podreu llegir al Comarques Gironines. Una piscina de boles de colors ens dona la benvinguda i passem ràpidament un fossar fins al pati d’un castell contemporani. És l’antiga casa del que va ser el primer secretari de Salvador Dalí, John Peter Moore. Amant dels luxes, l’hedonisme i els excessos –a la finca encara hi ha les gàbies on tancava linxs–, el capità Moore va arribar a tenir la millor col·lecció privada d’olis de Dalí, que li va generar importants beneficis. Però va acabar la seva trajectòria embolicat en acusacions de falsificacions i robatoris.

Enmig d'un dels molts mars d'alzines sureres del Pirineu oriental, a només dos quilòmetres de la frontera amb França, s'alça una catedral contemporània molt poc coneguda pels passavolants i caiguda en l'abandó i l'espoli durant vuitanta anys. Va erigir-se en un temps rècord i en total secretisme, sense escatimar recursos, en una època de grans penalitats. I enmig dels seus grans murs va albergar part del patrimoni artístic i econòmic d'un estat. És la mina Canta o d'en Negrín, el búnquer construït durant la Guerra Civil a poca distància de la Vajol. Ara, després de dècades lluitant per convertir-se en un gran memorial democràtic, finalment se n'ha dut a terme la rehabilitació de l'interior, ja és visitable i s'hi poden concertar visites guiades –només per a grups de mínim 10 persones i almenys amb quinze dies d'antelació– organitzades pel Museu Memorial de l'Exili (MUME).

Espanya no viu aliena a la febre mundial de l'alvocat. Un 10% dels alvocats que es consumeixen a Europa provenen de l'Estat. La majoria, d'Andalusia, tot i que el País Valencià molt aviat podria posar-se al capdavant amb la progressiva substitució de camps de cítrics per la d'aquest cultiu. Tant la petjada hídrica com de carboni en el cas de l'alvocat espanyol és molt menor respecte el que s'importa de l'Amèrica Llatina, però la febre pel que es coneix com l'or verd andalús també està portant greus conseqüències mediambientals. Mentre que la bombolla de la producció d'alvocat no para de créixer al litoral de València, Castelló i fins i tot les Terres de l'Ebre, a la comarca malaguenya de l'Axarquía fa dos anys que ha explotat. Era la crònica anunciada d'un col·lapse hídric que els ecologistes feia temps que advertien, i que ara està suposant un desastre econòmic de grans dimensions per a moltes famílies.