El palmesà Gonçal López Nadal, de 73 anys, és professor emèrit d’Història Econòmica de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Se sent deutor del mestratge del felanitxer Antoni Binimelis Sagrera. “La primera vegada –assegura– que vaig sentir parlar d’ell va ser el 1964, quan jo tenia 11 anys. Va ser pel meu oncle, Guillem Nadal Blanes, que estava destinat com a diplomàtic a l’Índia. En una carta ens contà a la família que havia conegut un mallorquí, especialista en llengües clàssiques i professor d’espanyol a Nova Delhi. Deia que era una persona força peculiar, un home de cultura universal i que no havia perdut un pèl, però, de la seva condició de pagès”.

 E l 1965 l’escriptor britànic Robert Graves, de 70 anys, veié amenaçat el seu refugi mediterrani. L’havia descobert el 1929 gràcies a la seva amiga, la poetessa nord-americana Gertrude Stein, que entre el 1915 i el 1916 havia residit al barri palmesà del Terreno. “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”, li havia recomanat. El lloc elegit fou Deià, un poblet de pescadors de la serra de Tramuntana, de devers 400 habitants. Al cap de 36 anys, el famós autor de Jo, Claudi (1934) publicà Majorca observed, que en castellà es traduiria com ¿Por qué vivo en Mallorca? Era un recull d’articles amb un marcat to elegíac. Formava part d’una col·lecció sobre les impressions de diferents escriptors anglesos que vivien a l’estranger. El filòleg palmesà Eduard Moyà és el traductor al català d’alguns poemes del londinenc. “Ell –assegura– es mostrava profundament preocupat per les conseqüències del boom turístic en una illa on havia trobat l’Arcàdia feliç dels seus admirats clàssics”.

L’ investigador de Vilafranca de Bonany Jaume Sansó Caldentey encara recorda l’impacte que el 1980, a 17 anys, li causà la cançó Na Margalida Santa, inclosa en el primer disc del seu paisà Tomeu Penya. “Parla d’una dona que, de petit, feia de jornalera a casa dels seus pares. Nomia Margalida Gayà Bennàssar, Santa. El 1959 fou assassinada pel seu marit, Mateu Font Font, Figuereta. Poques hores després, aquest es llançà davall les rodes del tren, prop de Petra. En sentir la cançó, tot d’una vaig demanar als meus pares qui era aquella dona”. El 2024, amb motiu del 65è aniversari del succés, Sansó tirà d’hemeroteca per conèixer-ne més detalls. Els presentà a les Jornades d’Estudis Locals del poble. “Aquell crim va ser un cop molt dur que trasbalsà la societat vilafranquera, però̀ aviat quedà sumit en l’oblit. Per a la gent gran era un tema tabú, igual que tots els fets relacionats amb la Guerra Civil”.

A Mallorca, durant la Guerra Civil, l’alegria dels empresaris es resumí en la frase “si això és la guerra, que no arribi la pau”. El juliol del 1936, l’illa quedà tot d’una en mans de les forces insurrectes, que no dubtaren a aprofitar-se de les seves fàbriques per fer front a les contingències bèl·liques. Llavors, totes les àrees industrials importants de l’Estat (el País Basc, Catalunya i València) estaven sota el domini del govern legítim.

La infància de l’escriptor palmesà Miquel Àngel Llauger està marcada per una decepció que acaba de relatar en el seu darrer llibre de records, un opuscle titulat Díptic de la balena (Ensiola Editorial). Era principi de 1973 i tenia nou anys. Faltaven més de dos anys i mig perquè morís Franco. El país vivia pendent de les imatges que arribaven de Nicaragua, a Centreamèrica, on la nit del 23 de desembre del 1972 un terratrèmol, d’una intensitat de 6,2 en l’escala de Richter, havia arrasat la pròspera capital, Managua. La premsa parlava de més de 10.000 morts, encara que mai no se’n sabé la xifra real. Hi hagué altres 20.000 ferits i un nombre indeterminat de desapareguts. L’espectacle era apocalíptic amb el centre històric en ruïnes. Més de la meitat de les 400.000 persones que vivien a la ciutat perderen la llar. La tragèdia era pitjor que la que s’havia viscut amb el tremolor del 1931.

R amon Llull és el místic eixelebrat de les lletres catalanes. Nascut a Palma el 1232, era fill de repobladors nobles catalans arribats arran de la conquesta de Jaume I. A la trentena, la seva vida frívola i mundana feu un gir de 360 graus després d’escoltar un sermó del bisbe de Mallorca sobre sant Francesc d’Assís. Prèviament presencià cinc aparicions de la imatge de Crist crucificat. Llavors abandonà la dona i els dos fills per dedicar-se en cos i ànima a elaborar la seva famosa Ars, un mètode universal per combatre els ‘errors’ dels infidels i pel qual seria considerat el precursor de la informàtica. Per tenir més aliats en aquesta causa, a Miramar, a la costa de Valldemossa, fundaria una escola missional amb el patrocini del rei Jaume II. També viatjaria arreu d’Europa per captar el suport de papes, monarques i senyors.

El cant de la Sibil·la, els castellers, el misteri d’Elx, les falles de València, la Patum de Berga i altres manifestacions culturals de les terres de parla catalana són Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. En aquesta llista el gran absent és el cant pitiús. De moment, les institucions insulars no han fet la passa per demanar-ne la protecció. El sociolingüista eivissenc Bernat Joan en té l’explicació: “Aquí, el ball tradicional és BIC (Bé d’Interès Cultural). Sempre se li ha donat més visibilitat perquè és una manifestació molt més innòcua. El cant, en canvi, està relacionat amb la llengua i, per tant, és un símbol identitari d’una comunitat catalanòfona que sovint es vol qüestionar”.

“Volem una Espanya de propietaris i no de proletaris”. És la famosa frase atribuïda a José Luis Arrese, el primer ministre d’Habitatge del franquisme (1957-1960), i que està emparentada amb la que pronuncià el 1946 Amintore Fanfani, el líder de la democràcia cristiana italiana: “Non tutti proletari, ma tutti proprietari”. En plena postguerra, molts espanyols abandonaren els pobles per anar-se’n a viure a les ciutats, convertides en els nous pols econòmics. Aquell èxode posà de manifestat l’emergència habitacional que patia el país –del 1911 datava la primera llei de cases barates, que acabaren acollint famílies nombroses en condicions bastant insalubres. Franco posà fil a l’agulla amb dues mesures estrella: congelant els preus dels lloguers fixats abans de la guerra, prorrogant-ne alhora els contractes de manera indefinida, i impulsant un pla d’Habitatges de Protecció Oficial (HPO). En realitat, però, aquest darrer pla era una eina per desactivar qualsevol revolta social. “Un propietari més, un comunista menys”, solia dir el dictador.

A mb la insurrecció militar del juliol de 1936, a Mallorca també hi va haver docents represaliats com el tarragoní Antoni Benaiges, de 33 anys, el protagonista de l’exitosa pel·lícula El mestre que va prometre el mar (2023). Benaiges, que liderà una metodologia innovadora a l’època, va ser afusellat en un petit poble de Burgos, on estava destinat des del 1934. Els seus alumnes varen quedar sense la promesa que els havia fet: portar-los a veure el mar.

Hi hagué un temps en què estiuejar a vorera de mar era una excentricitat. A ningú se li ocorria arrambar-se a unes costes que des de temps antics havien estat la porta d’accés d’epidèmies i d’atacs corsaris. A Palma, a mitjan segle XIX, en arribar la calor, les classes benestants començaren a cercar ombra sota els pinars que hi havia a l’exterior de les murades, en una zona coneguda com el Vinyet.

Aquest curs és el segon de la posada en marxa del Pla de lliure elecció de llengua a les aules impulsat pel Govern popular de Marga Prohens. El 80,52% de pares dels centres públics de les Balears han triat el català i no el castellà com a llengua del primer ensenyament (4t d’Infantil). La xifra suposa tres punts menys que l’any passat. L’illa amb el major suport al català continua sent Menorca (91,56%), seguida de Mallorca (82,72%). Eivissa i Formentera, en canvi, han baixat cinc punts (60,34%).

Els darrers anys la Universitat de les Illes Balears (UIB) ha ampliat la seva oferta educativa amb la implementació de nous graus. Alguns també són semipresencials a Menorca i Eivissa. Malgrat aquestes facilitats, els universitaris menorquins i pitiüsos que es poden permetre sortir de l’illa es decanten per matricular-se a la Península. N’hi ha que prioritzen el fet de viure una experiència emancipatòria en una comunitat diferent. Altres, en canvi, ho fan condicionats pel preu de l’habitatge. Miquel Àngel Maria, escriptor menorquí i exconseller insular de Cultura, ho sap bé. El 2017 la seva filla gran, Roser, se’n va anar a estudiar a Catalunya Història de l’Art i enguany és el tercer any que hi té la petita fent Comunicació Audiovisual. “Per a la resta d’illes –assegura– el Govern balear ofereix deduccions de l’IRPF si matricules un fillet a la UIB de Palma en cas de sortir de l’illa. Aquesta mesura està molt bé, però no compensa el que has de pagar de lloguer a Mallorca. Això fa que finalment molts joves menorquins optin per anar-se’n a Barcelona, que des de sempre ha estat la nostra metròpolis cultural de referència”.

Diumenge, plaça de sa Pobla. Són les set del matí i Maria Serra Miquel, una murera de 61 anys, fa gairebé dues hores que està aixecada. Amb el seu home ja té la paradeta muntada amb una bona estesa de tomàtigues, ravenets, cebes, porros, bledes, lletugues, albergínies, mongetes, melons... Està envoltada d’una quinzena de placers més. Ella és una de les més veteranes. S’ha assegurat un lloc amb ombra per passar-hi el matí. “Jo –diu– només tenc ganes de jubilar-me. Fa tres anys que ho dic, però els clients em demanen que aguanti una mica més. Això de fer de placera és molt cruel, sobretot a l’estiu i a l’hivern, quan has de patir els dies de calor, fred i pluja”.

A prop de la mar, les murades medievals d’Alcúdia guarden un tresor que no sempre ha estat ben valorat. L’anècdota la conta Victòria Vives, una de les tècniques de Can Torró: “Fa uns anys va venir una dona tota esverada i ens va dir: ‘Però, què és això? Quina classe de biblioteca és aquesta, on pot venir tothom, famílies senceres amb els seus fills’”. L’iconoclasta projecte veié la llum fa 35 anys per iniciativa de Reinhard Mohn. Era un potentat turista alemany, però no un qualsevol. A part de doblers, era un bibliòfil compulsiu, una passió que havia heretat de la seva família, propietària d’un destacat grup editorial. Nascut el 1921 a Gütersloh (al nord d’Alemanya), el 1962 Mohn impulsà a Espanya el Círculo de Lectores, un club on els subscriptors podien comprar música i llibres directament des de casa (desapareixeria el 2019 en mans del Grup Planeta). El 1977 també creà la fundació cultural Bertelsmann Stiftung, amb seu a la seva ciutat natal.

El 1972 Franco encara era viu i la manacorina Catalina Perelló tenia 10 anys. Un dels seus grans records del final d’aquell estiu són les celebracions als dos monuments feixistes de Portocristo el 4 de setembre. “Eren una atracció més, del tot folklòrica. Arribaren a ser més importants que les festes de Sant Pere o les del Carme. La majoria de gent hi acudia no per un tema ideològic, sinó per gaudir de la pompositat de les desfilades dels uniformats”.

El Capitoli de Washington és la seu del Congrés dels Estats Units. Des del 1931 el frare petrer Juníper Serra (Miquel Josep de nom de fonts) és l’únic personatge no nord-americà que hi té una estàtua. Forma part d’una col·lecció dedicada al centenar de pares de la pàtria. Juntament amb el polític Ronald Reagan, el mallorquí representa l’estat de Califòrnia. Hi arribà el 1769, a 56 anys, després de dues dècades evangelitzant a Mèxic al servei del rei Carles III. Es trobà amb un territori gairebé inexplorat, on acabaria fundant nou missions. N’hi hagué que foren l’embrió de ciutats com Los Angeles, San Francisco, San Diego i Sacramento.

Elvira Vera Ripoll és una sineuera nascuda a Palma. Té 74 anys. La nostàlgia s’apodera d’ella quan recorda la seva lluna de mel del 1972. “Jo tenia 21 anys i anàrem a Múrcia. Acabats de casar, no teníem doblers. Va ser el meu pare qui ens pagà el viatge en avió. Era la primera vegada que sortia tota sola de Mallorca”. Foren set dies molt intensos. “Visitàrem el mar Menor i Cartagena, on el meu home havia fet la mili. També pegàrem un bot a Alacant per visitar l’imponent castell de Santa Bàrbara. Al final, però, ja m’enyorava. Vàrem perdre l’avió de tornada i haguérem d’allargar un dia més l’estada. Allò em posà histèrica. En arribar a l’aeroport de Son Sant Joan, vaig rompre a plorar quan vaig veure el meu pare”. Aquella experiència tardaria molt temps a tornar-se a repetir. “Al cap de pocs anys vaig tenir dos fills i les despeses s’acumularen, de manera que haguérem de suprimir qualsevol caprici”.

Un arc de mig punt presideix l’entrada principal del Frontó de Sineu, situada en un xamfrà. El 2022 Juan Fernández Mena, un empresari madrileny de 44 anys, va quedar impressionat quan hi accedí. “Aleshores –diu– estava del tot abandonat, però vaig intuir que tenia un gran potencial, així que de seguida el vaig llogar. Xerrant amb els veïns, vaig descobrir que, als anys 80, quan el recinte deixà de tenir un ús esportiu, passà a ser un punt de trobada important del poble, on es duien a terme tota mena d’esdeveniments. Hi havia gent que m’ensenyava el seu àlbum de fotos per dir-me: ‘Jo em vaig casar o vaig fer la comunió aquí’. Llavors vaig tenir clar el camí que havia de seguir”.

V a ser el periodista català Àngel Casas qui encunyà el terme de cinema de ‘destape’ per referir-se al gènere eròtic que es popularitzà a partir de 1975 amb la mort de Franco. Eren pel·lícules, sovint comèdies, protagonitzades per dones mostrant pits i cul al costat d’homes no gaire agraciats que representaven el prototip de mascle ibèric. Els seus màxims representants foren Antonio Ozores, Andrés Pajares i Fernando Esteso i, en menor mesura, Alfredo Landa, José Sacristán i José Luis López Vázquez.

Mateu Mas, de 75 anys, és president de la penya barcelonista Miquel Àngel Nadal de Manacor. “Cap biografia –lamenta– fa menció de l’estada de Kubala a Portocristo abans de ser fitxat pel Barça. De petit sentia parlar la gent de la sensació que causà un jove alt, ros, corpulent i amb ulls cels com ell”. El 1950 l’heroi blaugrana tenia 23 anys quan desembarcà a la costa manacorina en temps en què Franco encara imposava l’autarquia. Ho feu fugint del comunisme de la seva Hongria natal.