“I si perdem?”. Aquesta era una pregunta clàssica dels culers abans de començar els partits. “Avui, patirem”, una afirmació pessimista que formava part del dia a dia del club fins que Johan Cruyff va firmar com a entrenador del Barça.

Acomiadar-se no és fàcil. Primer perquè decidir quin és el moment correcte per acabar una etapa costa i després perquè trobar el to adequat per expressar què significa l’adéu, utilitzar les paraules precises per transmetre els sentiments, controlar les emocions que segurament estan a punt de desbordar-se, és pràcticament impossible. Hi ha qui ho fa amb una fredor extrema per evitar les llàgrimes, hi ha qui ho fa llarg perquè no sap com girar-se i marxar, hi ha qui prefereix fer-ho per telèfon o amb un missatge, n’hi ha que desapareixen i llestos i fins i tot n’hi ha que es passen tota la vida dient adéu sense anar-se’n del tot. Els últims dies hi ha hagut dos comiats que han estat com el dia i la nit. Per una banda, el comiat fred, rabiós, maleducat i indigne de Víctor Valdés, que ha decidit faltar al respecte a la seva afició i marxar amb un cop de porta i cara de pomes agres; per l’altra, el comiat emocionat i honest de Puyol, satisfet i orgullós, agraït amb tots aquells que l’han ajudat a ser un capità llegendari, i amb llàgrimes als ulls per culpa d’un adéu que ell hauria volgut endarrerir uns quants anys. Valdés ha estat la cara agra i desagradable (una vegada més); Puyol, la versió que hauria de servir de referent.

Si realment existeix, és sense cap mena de dubte un dels dolents més dolents i eficaços de la història de l’esport mundial. Si a l’ombra de tots els saraus que estan percudint contra el Barça una setmana darrere de l’altra hi ha una sola persona, el Dr. No al seu costat era una germaneta de la caritat. Un individu que domina tots els ressorts del poder de manera que pot denunciar un contracte d’una estrella com Neymar i, alhora, aconseguir que la FIFA sancioni el Barça per fitxar jugadors menors d’edat de manera irregular, és digne de tenir una cadira vitalícia a Davos (a la secció de poders a l’ombra que manen molt més que els dirigents escollits democràticament).

Un dels combats ideològics més apassionants de la història recent del futbol és el que enfronta l’escola bilardista amb la menotista. El corrent de pensament que du el nom de Carlos Bilardo es podria resumir amb algunes de les frases més cèlebres del seu principal referent, les que defensaven que si s’ha de trepitjar un rival per guanyar es fa i ja està (i en aquest cas no era una metàfora), que si se li ha de negar l’aigua a l’adversari se li nega i no hi ha d’haver espai per a la mala consciència ni per al sentiment de culpabilitat. El principal contrincant d’aquesta manera d’entendre el futbol ha estat, durant dècades, César Luis Menotti, defensor extrem d’un futbol creatiu i amb un determinat sentit estètic. Per als seguidors d’aquest corrent jugar bé és voler la pilota (joc de posició i de possessió), obrir el camp, proposar un futbol ofensiu, fer-ho bonic i pràctic alhora. Perquè ens fem una idea de la filosofia d’aquest entrenador servirà aquesta frase, que va dir fa uns mesos a El Periódico : “Els jugadors intel·ligents s’organitzen des de la llibertat, els altres des de la disciplina”.

Perquè serà el primer partit després del xoc que ha provocat en el barcelonisme la lesió de genoll de Valdés. Perquè és una incògnita com reaccionarà l’equip a la pèrdua d’un dels futbolistes més valuosos de la plantilla. Perquè serà la primera vegada que Pinto jugarà un partit sabent que és el porter titular indiscutible del Barça. Perquè fa només tres dies de l’últim partit i en falten només tres per a l’anada de la Lliga de Campions contra l’Atlètic de Madrid, i ja sabem l’atracció que generen aquest tipus d’eliminatòries. Perquè es juga a Cornellà-El Prat.

Estic absolutament d’acord amb els que denuncien que en el futbol espanyol es parla massa dels àrbitres. L’últim Madrid-Barça ha tornat a demostrar la desproporció entre els comentaris sobre el joc, els plantejaments tàctics dels tècnics i el rendiment individual dels futbolistes i les decisions d’Undiano Mallenco. Després d’un partit trepidant, intens, emocionant i competit el principal protagonista de la pel·lícula ha sigut l’àrbitre. Els mitjans de comunicació tenen una part considerable de la culpa d’aquesta tendència constant a explicar els partits a través de les jugades polèmiques, però els jugadors i els entrenadors tampoc no hi ajuden gens ni mica.

Martino diu que no hi ha planificació per a la temporada que ve i que els futbolistes no s’han de preocupar pel futur perquè el Barça encara no pensa en el curs vinent. Suposo que el culer mitjà deu haver començat a notar una suor freda pel cos, palpitacions contundents ressonant al mig del cervell i sensació de mareig. Un cop superat l’impacte, arriba el moment de la reflexió, d’intentar esbrinar què redimonis pretén l’entrenador del Barça amb aquestes afirmacions inquietants.

Malgrat els últims resultats de l’equip, per molta gent de l’entorn (periodistes i aficionats), el Barça continua sense ser un equip fiable del tot. És evident que el joc ha millorat, que hi ha jugadors clau que arriben a l’hora de la veritat en el millor estat de forma de la temporada (Iniesta i Cesc estan de nassos i són dues de les explicacions a la millora col·lectiva) i que amb l’actual nivell de joc el Barça té moltes més opcions als títols que fa quatre mesos. Però en canvi l’equip continua desprenent un aire de fragilitat que impedeix mirar al futur amb una tranquil·litat absoluta. El primer que ho té clar i que no pensa donar ni un centímetre de marge a l’eufòria és Martino. Cada vegada que li pregunten per les setmanes de bonança que viu el Barça recorda el partit contra el València. Repasseu totes les rodes de premsa des del dia de la derrota contra l’equip de Pizzi. Ho ha fet sistemàticament. La clatellada contra el València (i la consegüent pèrdua del lideratge) el van preocupar i pel que es veu és el referent de l’entrenador per no confiar-se. Per tant, dubtar sobre si el Barça farà un bon partit i guanyarà avui a Anoeta, o pensar que contra el City al Camp Nou no es pot sortir a pasturar perquè amb el Kun es pot patir, o fins i tot tenir inquietud per un possible creuament de quarts amb els equips més poderosos d’Europa no és conseqüència ni d’una animadversió malaltissa cap a l’equip, ni de la voluntat de generar ombres sobre la plantilla, ni de la falta de capacitat per valorar en la justa mesura tot el que estan fent els jugadors. Dubtar de la fiabilitat del Barça és raonable. El tècnic defensa el castell, no pot ser d’una altra manera, però, en una demostració més de sinceritat, Martino no desaprofita ni una ocasió per transmetre’ns que té present la metamorfosi contra el València. I que la inquietud perdura. L’equip ha de saber que ningú nega la millora evident. Jugant com els últims dies es pot guanyar tot. Però s’han d’encadenar uns quants bons partits més per col·locar el partit contra el València a la llista dels accidents i el Barça a la columna dels equips fiables.