Amadeu Fabregat va ser, a la dècada del 70, un pioner de la literatura catalana al País Valencià. Dos títols seus són llegendaris: Carn fresca: poesia valenciana jove i la novel·la –o el que fora– Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”. Amb aquestes dues càrregues de profunditat –sobretot amb la segona, que va guanyar el premi Andròmina dels Octubre–, Fabregat es va fer un nom a la València de finals del franquisme, on totes les gosadies estètiques, tots els extremismes polítics i tots els esnobismes culturals eren profusament celebrats.

Amabilitat, austeritat, confiança, constància, fidelitat, honradesa, solidaritat, realisme. La família –la gran família del títol– de la narradora de la nova novel·la d'Antònia Carré-Pons, Montserrat Vidal, té una xarcuteria, i aquests són els valors –valors de botiguer– que ella n’aprèn.

Aquest llibre s’inscriu en una ja nombrosa tradició d’autobiografies per part d’això que ara s’anomena “treballadores sexuals”. I es publica ara, precisament quan fa poc de l’edició d'Historia de mis ocho pecados, de Lea Ferrer (pseudònim). Tots dos volums són d’aquells que s’oferten a Amazon sota l’epígraf Hechos reales.

S’ha fet molta literatura –o metaliteratura– sobre el procés de l’escriptura d’un llibre. Aquests escriptors patint per cada frase, alcoholitzats o drogats, segregant un dolor infinit per haver d’infantar un text amb les dosis d’originalitat o almenys gravetat formal i dramatisme que justifiquen el seu herculi esforç. Davant Dick o la tristeza del sexo, en canvi, jo m’imagine el seu autor, Kiko Amat, passant-s’ho refotudament bé amb la seua redacció. Perquè encara que el que s’hi aborda és una vivència sexual desaforadament traumàtica, la intenció de l’autor i els recursos que posa al seu servei no deixen de ser plenament jocosos.

En una intel·ligent operació editorial, Bromera ha donat a conèixer la jove autora britànica Saba Sams traduint el seu primer llibre dins la flamant col·lecció La singular. El llibre Envia nudes, en aquest sentit, és un recull de contes que indaguen en la condició de la dona, de dones concretes situades en les seues primeres dues dècades de vida. La qualitat literària d’aquestes pàgines és innegable, així com la força d’una narrativa que amb total seguretat continuarà donant mostres brillants en el futur.

Dimarts 29 d’octubre del 2024. Aquesta data quedarà ja inscrita, amb lletres indelebles, en la memòria del País Valencià, al costat de dues més: 14 d’octubre del 1957 i 20 d’octubre del 1982. És el nostre particular trauma.

Guarde molt bons records de La Marrana. Era una col·lecció de literatura eròtica de l’editorial La Magrana que, a cavall entre els anys 80 i 90, ens va oferir una vintena llarga de títols d’aquells que, segons diuen, s’han de llegir amb una sola mà. Es tractava, majoritàriament, de traduccions de clàssics universals, del Marquès de Sade a Apollinaire o Pierre Louys. Eren volumets de mida morigerada, molt comportables, i hi destacaven unes portades explícites, suggerents i provocadores. Encara ocupen un lloc d’honor a la meua biblioteca.

Anna Moner (Vila-real, 1957) ocupa un lloc una mica insòlit en la nostra literatura. Des que va publicar Les mans de la deixebla (Bromera, 2011) ens ha obert de bat a bat el seu gabinet privat, un univers de parets vellutades poblat per criatures estranyes i inaudites, sempre depassant qualsevol frontera moral que hi poguérem sospitar.

Jon Fosse és un autor noruec que escriu en nynorsk. El nynorsk (literalment “nou noruec”) és la llengua habitual del 12% de la població de Noruega, és a dir, de poc més de sis-centes mil persones. La resta de la població parla la llengua majoritària, el bokmål.

Com a resultat de l’Any Joan Fuster (que es va cloure el passat desembre), la Institució Alfons el Magnànim i d’altres organismes públics valencians han donat a conèixer una majúscula biografia de l’escriptor de Sueca, Joan Fuster. D'un temps, d'un país. Es tracta d’un volum molt bellament editat, amb un gran aparell gràfic i un meritori treball bibliogràfic. El resultat, però, és desigual.

Aquest és un llibre peculiar (entre parèntesis: un llibre, si no és peculiar, no té el més mínim interès). Tracta d’un sentiment de culpa que s’arrossega al llarg de la vida i, de retruc, tracta doncs de la vida. El protagonista de la història és el jutge d’instrucció Ernst Sebastian. Som a Àustria, després de la Guerra i de l’Imperi. Un dia Sebastian ha d’ocupar-se d’un estrany subjecte, sospitós principal en el cas de l’assassinat d’una prostituta. L’acusat s’anomena Franz Adler. Aquest nom reviu en el jutge un episodi de la seua adolescència: creu reconèixer en Adler un antic company amb qui es va veure involucrat, quan ambdós estudiaven el batxillerat, en un fosc afer de falsificació.

Com que Albertine ha fugit sense acomiadar-se –molt pròpiament “a la francesa”–, el narrador viu submergit en un estat de perpètua sotsobra. “Ha demanat les seves maletes” i “se n’ha anat”: les frases tallants de Françoise, la múrria criada (“pagesa medieval”, segons el seu amo) que mai ha estimat l’antiga noia en flor, violenten el seu amant, en el que tenen de precisament i dolorosament taxatives. Traïció? El narrador no en té cap dubte i hi desembeina la seua llegendària capacitat aforística, sempre al servei de la metàfora somàtica: “Cadascun té la seva manera pròpia de ser traït, com té la seva manera de refredar-se”; “El dolor és un modificador tan potent de la realitat com ho és l’ebrietat”.

Entre les noves manifestacions de l’espiritualitat al segle XXI, la gastronomia és una de les més acreditades. Els cuiners són els nous oficiants del misticisme. Com els ministres de les antigues fes, ara aquests flamants líders alcen davant els comensals un petit bol de pèsols estofats al pesto d’herbes o una ració d’ànec salvatge amb espinacs al vapor i vermut i els fidels mormolen amb una satisfacció tan íntima com la que devien sentir els primers cristians quan el presbíter elevava l’hòstia consagrada amb un fervor callat.

El caragol moro o bover ('Helix aspersa', segons el seu nom científic) és un dels més comuns al nostre territori. Com que té una molla generosa i perfectament comestible, des de la Prehistòria hi ha hagut una molt comprensible tendència a cruspir-se’l. Ja els antics romans -segons ens informa el gran gastrònom Jaume Fàbrega- els feien dejunar amb segó (la fibra del blat) per a porgar-los de les possibles herbes tòxiques que hagueren consumit, abans de procedir a la seua cocció. Ara mateix, però, el costum de menjar caragols ha quedat notòriament reduït, com si es tractara d’una aberració culinària pròpia de pobles una mica irredempts. Els valencians, els catalans i els illencs ens singularitzem precisament, arreu del món, per l’adhesió entusiasta a la ingesta d’aquest parsimoniós mol·lusc de terra. Els francesos també, esclar, però ells consumeixen l’anomenat caragol de Borgonya, que, posat a taula amb tota la prosopopeia de la cuina gal·la, fa un efecte civilitzatori de primer ordre, i ningú pensa -fora d’algun estranger poc viatjat- que el que s’hi oficia siga cap cerimònia salvatge ni ancestral.

Avui, 26 d’abril, fa exactament trenta anys que es va produir l’accident nuclear de Txernòbil (Ucraïna). Voldria pensar que l’efemèride bastaria per provocar una allau de noves investigacions al voltant d’un fet tan divulgat com increïblement desconegut, tot ell nimbat d’escandalosos misteris. Sospite, però, que no serà així. Mentre que el tsunami que va ocasionar el desastre de la central de Fukushima, al Japó (març del 2011), va ser tractat amb la promíscua i exhaustiva documentació pròpia de la globalitat, tot el que fa referència a Txernòbil continua envoltat d’un halo d’ineficàcia estadística, de desentesa governamental, de paradoxes científiques. Em feia eco de tot això l’octubre passat, en publicar, en aquest mateix diari, un reportatge pouat directament de les meues impressions a la zona (Els últims de Txernòbil, ARA, 17-10-2015). La vaguetat exasperant de les dades sobre les conseqüències de l’esclat del reactor número 4 de la central de Txernòbil (a les 01 hores, 23 minuts i 48 segons d’aquell altre 26 d’abril), lluny d’haver-se solucionat amb el temps, s’ha vist agreujada. De llavors ençà, han florit els mites, les interpretacions més o menys hirsutes, les contradiccions enervants. Vaig provar de traslladar aquesta sensació en el reportatge. Així i tot, i a pesar de la profilaxi semàntica amb què em vaig enguantar, algun lector hi deixava comentaris virulents, salpebrats amb condicionals una mica injustos: “Si s’hagués documentat correctament...” I aquest era precisament el problema: ¿com es pot avaluar “amb correcció” dades tan diferents com les que asseguraven que algunes de les partícules radioactives presents a la regió afectada tindrien una vida mitjana de 5.760 anys (carboni-14) o de 24.000 anys (plutoni-239) amb l’evidència de la vida plàcida i saludable d’Ivan i Maria, habitants tolerats de la zona d’exclusió des de l’any 1988?