A les meves xerrades a les famílies m’agrada proposar un senzill test de qualitat familiar. És individual i privat. Ningú coneixerà els resultats dels altres i, llavors, no hi haurà motius per jutjar ningú. Tampoc aprofitarem el test per fer dinàmiques cursis de grup. El test té una sola pregunta i, això sí, cal respondre-la amb total sinceritat. És la següent: “Es consideren vostès millors o pitjors pares que els Simpson?”

Quan Euclides va presentar els seus Elements, una de les grans construccions intel·lectuals de la humanitat, a Ptolemeu I, rei d'Egipte, la resposta que va rebre va ser: “¿No hi ha camins més planers per a la geometria?” “No, no hi ha camins reials per a les matemàtiques”, li va etzibar Euclides.

“Qui pa enceta i no hi fa creu, el dimoni se'l fa seu”. Avui aquesta dita ens resulta incomprensible, però al llarg dels segles va formar part d’un ritual quotidià respectat per tothom i que jo vaig arribar a conèixer: el de fer una creu amb la punta del ganivet sobre la part llisa d’un pa rodó abans de llescar-lo.

Escriu Plini que Aristòmac "es meravellava tant en contemplar la conducta de les abelles, que per espai de cinquanta-vuit anys no va fer res més que observar-les". Hi ha autèntics atletes de l’atenció, capaços de blindar-se contra qualsevol distracció, però l’estat de flow (la focalització intensiva de la ment descrita pel psicòleg Mihály Csíkszentmihályi) és avui més fàcil de trobar al gimnàs que a les aules. La cultura del treball, criticada a l’escola, troba un còmode refugi als fitness. Els nostres alumnes sospiten que l’esforç és una variable sense conseqüències acadèmiques i es mostren més interessats per acabar aviat la feina que per acabar-la de manera impecable. Han rebaixat les expectatives sobre ells mateixos perquè els professors hem rebaixat les expectatives sobre la classe. La nostra mirada, rutinàriament complaent, accepta amb benevolència el que fa l'alumne per la senzilla raó que ho fa. A mesura que l'escola es torna més permissiva és menys probable que l'alumne enfronti reptes exigents. El que demanen a l’entrenador l'hi neguem al mestre.

A uns ens agrada fer la compra cada dia al mercat, deixar-nos aconsellar per la fruitera o el carnisser, permetre que els productes frescos decideixin el nostre menú diari, decidir-nos pel que més agrada a la nostra dona o als nostres nets, cuinar amb afecte i, si hi ha temps, sense presses, amb delectació, inundant la casa d'aromes del xup-xup, tastar el guisat i, fins i tot, veure'ns forçats a improvisar, aprendre dels nostres encerts i caure en errors nous, gaudir veient menjar els nostres… No em negaran que hi tenim dret.

Un nen que no ha corregut mai el risc d'esquinçar-se els pantalons amb la branca d’un arbre, ha tingut infància? 

El cap de setmana passat vaig aprofitar un viatger a Alacant per visitar Pedro Montengón, que fa 200 anys que està mort. M’agrada, si disposo de temps, correspondre sentimentalment als autors que m’han proporcionat bones estones d’intimitat lectora i, a més d’escoltar-los amb els ulls, miro de veure’ls amb els peus. A l’inici del carrer que porta el seu nom, una placa el recorda amb aquestes paraules: "Pedro Montengón i Paret (Alacant, 1745 - Nàpols, 1824). Jesuïta i escriptor. Va compondre poesia, odes i novel·les, alguna d'èxit, com Eusebio". 

Els aspectes que a mi més em preocupen de l’educació a Catalunya són la progressiva pèrdua d'atractiu de la professió docent, l’increment, any rere any, dels pressupostos que les famílies dediquen a completar l'educació escolar dels fills i la transformació de l’escola en una institució terapèutica. Tots tres es reforcen entre si.

Aristòtil deia que Plató era el seu amic, però que més amiga era la veritat. Jo no ho veig gens clar, perquè els amics responen, la veritat, no. En aquesta vida nostra, tan fràgil, comptar amb un amic és comptar amb algú que roman al teu costat quan t'equivoques i que, coneixent tots i cadascun dels teus defectes, es queda amb tu. Si em truca un amic, responc. Si, per exemple, Carme Fenoll m’invita a parlar de la importància de la lectura a Almenar, hi vaig; i si vol que debati sobre el mite de Frankenstein a la UPC amb Elia Barceló, autora d'L'efecte Frankenstein, “lo dejo todo”.

Reason in Exile. Essays on Catalan Philosophers és un llibre compromès amb la transmissió. En concret, amb la transmissió del cabal de la filosofia catalana. L’autor és Manuel Durán (1925-2020). Va començar el seu exili a França el 1939, però quan els alemanys van entrar a París, la seva família va aconseguir reservar un passatge al Nyassa rumb a Mèxic. Després de guanyar-se una notable reputació com a poeta, crític literari i filòsof, va obtenir una plaça de professor a la Universitat Yale. Va ser també fundador de la North American Catalan Society i codirector de la Catalan Review i va escriure més de 40 llibres.

"És terrible estimar el que la mort ha tocat". El desembre del 2017 vaig sentir casualment aquestes paraules a l'últim capítol d'una sèrie de televisió, Godless. No me n’he pogut desprendre. Les pronuncia una noia que està enterrant el seu amant, amb qui gairebé no s'havia intercanviat un petó. Alguns atribueixen la seva autoria al jueu de Tudela Yehuda Halevi, però el seu autèntic autor és Chaim Stern, un rabí de Brooklyn mort l’any 2001:"És una cosa terrible / estimar el que la mort pot tocar. / És una cosa terrible / estimar, esperar, somiar, ser... / ser, / i, ai, perdre. / És cosa de ximples, això / i una cosa sagrada. / Una cosa sagrada / estimar. / Perquè la teva vida ha viscut en mi, / el teu riure una vegada em va aixecar, / la teva paraula va ser un regal per a mi. / Recordar tot això és una joia dolorosa. / És una cosa humana, l'amor, / una cosa sagrada, estimar / el que la mort ha tocat".

L'arc va ser una tecnologia meravellosa, però inútil per a un manc. Les tecnologies eren pròtesis antropològiques que amplificàvem el que ja érem. Amplificaven la capacitat de visió per mitjà d'ulleres, telescopis i microscopis. Però quan semblava que un cec mai no podria conduir un cotxe (no es pot amplificar la ceguesa), va aparèixer el cotxe sense conductor, que anuncia la gran substitució (no només ampliació) tecnològica de les nostres capacitats.

“Som com nans a espatlles de gegants, si podem veure més coses que ells no és degut a l'agudesa de la nostra vista, sinó a la seva altura”. Aquesta imatge, creada probablement per Bernard de Chartres, ha travessat els segles. La va recollir Newton a la seva àcida polèmica amb Robert Hooke, el seu antagonista més entusiasta i càustic. De Newton la va prendre Stephen Hawking en escriure el seu llibre A espatlles de gegants, on ens explica que així com ell es recolzava en Einstein, aquest es recolzava sobre Newton, Kepler, Galileu, Copèrnic… fins a arribar a Hiparc de Nicea, que va ser qui ens va deixar a tots el cel en herència.

Hi ha tanta llum decorativa al carrer que ja no veiem els estels. Però Nadal, abans d’esdevenir la festa major dels consumidors havia estat la festa major dels pobres d’esperit. És a dir, d'aquesta senzilla i ingènua bondat de qui fa bé sense haver estat mai temptat per l'exhibicionisme moral (tan propi dels nostres dies), és a dir, de qui és bo perquè, simplement, cal ser-ho. Avui preferim focalitzar la nostra atenció en la persona turmentada i rebel, que consumeix la seva vida buscant amb escarafalls un sentit que la satisfaci i acaba vivint de decepció en decepció. Persones així han copat els papers protagonistes de la literatura moderna, deixant en segon pla el quotidià i discret complidor dels seus deures. Un protagonista satisfet amb la seva vida, avui ens semblaria cursi.

Fins no fa gaire estava convençut que la missió de l'art era mostrar-nos les possibilitats expressives latents de la realitat. Avui he de reconèixer que els artistes tenen una altra opinió del seu ofici.

"Al zenit d'una orgia –assegura Baudrillard a Cool memories–, un home va xiuxiuejar a l'orella d'una dona: «Què faràs després de l'orgia?»"

L'ordre natural de les coses implica l'existència del lladre de peres. Sense ell la realitat es degrada en trivialitat i l’absurd s'imposa com a norma. Quedi clar que estic pensant en un nen de poble, amant furtiu dels fruits de la perera propietat d’un vell rondinaire, llançador d'improperis i exabruptes, amb boina calada i bastó. Estic parlant de l’emoció de furtar sigil·losament una pera prohibida, perquè només hi ha aventura genuïna si hi ha perill real.

Nicholas Negroponte, director del Laboratori de Mitjans de l'Institut Tecnològic de Massachusetts i cofundador de la revista Wired, va pontificar l’any 2010: “Està passant. No passarà en deu anys, sinó en cinc”. Es referia a la substitució del llibre de paper pel llibre electrònic. El que ha passat, però, és que el llibre de paper continua viu i de Negroponte ja no se'n recorda ningú.

M’estimo més parlar de pensament rigorós que de pensament crític. Sóc molt conscient que tothom se sent capaç de criticar el que no li agrada, però pensar amb rigor és costerut i sovint frustrant.

El que ben segur que no necessiten els pobres són copets a l'esquena. Ser pobre no posa les coses fàcils, però del que es tracta és de si és millor ser un pobre en una societat amb mobilitat social o en una societat estamental.