Abans d’argumentar el títol d’aquest article, que pretén explicar les raons per les quals el BBVA hauria d’avortar l’opa sobre el Banc Sabadell, vull subratllar dues premisses que no són de cap manera menors: la primera és que el banc d’origen basc té tot el dret a intentar comprar un altre banc. Aquest dret no només deriva d’un marc legal que ho fa possible, sinó que descansa en la lògica de mercat; qualsevol pot pretendre adquirir un competidor, si aquest accepta ser comprat. La segona premissa consisteix a afirmar que són els propietaris del Banc Sabadell, i només ells, els que tenen la potestat de vendre o de rebutjar l’operació.

Aquests darrers dies hem assistit a un d’aquells episodis que fan que la política sigui miserable, en lloc d’útil i virtuosa, que és el que hauria de ser. Em refereixo a la impúdica i vergonyosa campanya del PP i dels sectors típicament reaccionaris de l’estat espanyol per dinamitar que el català tingui l’estatus que mereix com a llengua oficial de la Unió Europea. Quan el PP olora sang al cos de l’adversari, es llança com un tauró per desmembrar-lo i destrossar-lo. Dissortadament, no es tracta d’una actitud nova. Recorda, fil per randa, el seu abraonament contra l’Estatut de Catalunya, ara fa vint anys, recollint signatures per tota la geografia espanyola per esquarterar una iniciativa política que tenia majoria a les Corts i que després seria aprovada pel poble català via referèndum. Aleshores es tractava de fer fora Rodríguez Zapatero de la Moncloa, avui es tracta de fer el mateix amb Pedro Sánchez.

Quan escric aquestes línies encara es desconeix la causa que va provocar la gran apagada de dilluns i la paralització de tota la península Ibèrica. Sigui quina sigui aquesta causa, o causes, les conseqüències són d’una extrema gravetat i la percepció de vulnerabilitat és enorme. Una sensació que, si girem la vista enrere, tanmateix, no resulta tan nova. Només en els darrers quinze anys hem viscut situacions de diversa tipologia que han demostrat fins a quin punt som vulnerables, malgrat pertànyer al món més desenvolupat.

El dilluns d’aquesta setmana començava amb la difusió al programa El món a RAC1 d’uns nous àudios sobre la denominada operació Catalunya. A banda de l’inefable comissari Villarejo, aquest cop les protagonistes eren María Dolores de Cospedal i Alícia Sánchez-Camacho. La gravació data de l’any 2014, en plena eclosió del moviment d’autodeterminació català. En aquella època, Villarejo era comissari de la Policia Nacional, en actiu, i les dues dirigents polítiques concentraven un poder considerable: Cospedal era la secretària general del PP a escala espanyola, i Sánchez-Camacho presidia el PP català. La primera feia i desfeia a Espanya, la segona a Catalunya. Recordem, com a dada molt rellevant, que eren els anys en què el PP governava a Espanya amb majoria absoluta, amb Rajoy de president.

El mes de gener d’enguany el Banc de Sabadell decidia tornar la seu a la seva ciutat natal, de la qual sempre n’ha portat el nom. Poques setmanes després, la Fundació La Caixa i el seu braç patrimonial, Criteria, seguien els passos de l’entitat financera vallesana. La primera valoració que cal fer-ne resulta òbvia: es tracta d’una bona notícia, d’un pas positiu. Sempre hi haurà veus contràries, però la majoria de la població aplaudeix aquest tipus de decisions. I desitja que n’hi hagi més, en la mateixa direcció.

Escric aquestes línies a tomb de la forta polèmica que ha presidit la no aprovació de l’anomenat decret òmnibus del govern central, que incloïa l’actualització de les pensions i els ajuts al transport públic, entre altres qüestions rellevants. Més enllà del soroll i de l’enrenou creats, el primer missatge que cal enviar és que si el govern espanyol vol que aquestes mesures s’aprovin, es farà. Partits que han votat contra el decret ja han deixat clar que estan a favor de les mesures de més contingut social, i per tant la majoria està assegurada si es fan les coses bé.

Acaba l’any 2024 amb el problema d’accés a l’habitatge en el frontispici de les preocupacions de moltes persones. La situació no és nova, però les dimensions del problema s’engrandeixen, la situació es fa insostenible per a determinats col·lectius i les perspectives de solució són, com a mínim, incertes.

Parlar de projecte convergent quan l’eina que el va fer possible, Convergència Democràtica de Catalunya, ja no existeix, pot semblar incoherent i fins i tot agosarat. Tanmateix, crec que no només és possible parlar-ne, sinó que és necessari fer-ho des de la perspectiva de la Catalunya d’avui.

El dia 9 de novembre del 2014, diumenge, Catalunya votava per primer cop sobre la seva independència. Aquell dia coincidia amb el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, un enderrocament que es convertiria per sempre en un potent símbol de llibertat. Amb la primera consulta sobiranista, els catalans transmetien també el seu anhel de llibertat, i la seva determinació per exercir el dret natural de les nacions a decidir el seu futur col·lectiu.

Fa uns mesos vàrem conèixer les intencions d’un gran banc espanyol, el BBVA, per comprar un banc de matriu catalana, el Sabadell. Aquest últim va qualificar l’operació d’hostil, és a dir, feta de forma poc amigable, sense acord previ ni consens. L’operació està en marxa, i té un final incert.

Des de mitjan agost, amb l’elecció del president Salvador Illa, s’ha encetat una nova etapa política a Catalunya. Amb la decisió, internament controvertida, de la militància d’ERC de fer Illa president, s’ha resolt el trencaclosques que van deixar les eleccions catalanes del proppassat mes de maig. Tothom ha jugat les seves cartes, la partida ha acabat.

Catalunya té nou president: Salvador Illa. És el tercer president socialista que dirigirà el govern català, després de Pasqual Maragall i José Montilla, però el primer que ho serà havent guanyat unes eleccions. Aquí tenim el primer motiu pel qual Illa és president, haver quedat primer. Tanmateix, aquest no constitueix el principal motiu de la seva elecció, com ho demostra el fet que altres dos socialistes, Pedro Sánchez i Jaume Collboni, són respectivament president i alcalde havent perdut les eleccions. La raó autèntica per la qual Illa ha sigut elegit 133è president de la Generalitat es basa en el fet que el tripartit sumava. Alguns ho vàrem advertir reiteradament: si el tripartit suma, es farà. I així ha estat. És una equació que no falla mai, excepte quan Esquerra Republicana pot ostentar la presidència, com ha succeït en aquests darrers anys, amb Pere Aragonès.

Tot i que en política el concepte mai no existeix, poso aquest títol per fer entendre que es tracta d’un tema transcendent per a la vida col·lectiva dels catalans, siguin les que siguin les seves idees o opcions polítiques. Aquests dies, arran de les especulacions per saber si es podrà investir un nou president de la Generalitat, se’n torna a parlar molt. El tema mereix deixar algunes opinions escrites.

Les eleccions catalanes celebrades el 12 de maig han deixat algunes certeses i una pila d’interrogants. Si comencem per les primeres, constatem que l’independentisme es queda curt per primer cop des de l’inici del Procés, que l’unionisme suma folgadament, que la rivalitat en el camp sobiranista es decanta a favor de Junts i que la fragmentació del Parlament augmenta amb l’entrada en escena d’Aliança Catalana. Si ens fixem en els segons, observem que la investidura d’un nou president no està assegurada, que les majories apareixen inestables i febles, i que la repetició de les eleccions, per poc convenient i desitjable que sigui, plana a l’horitzó.

Les eleccions catalanes són ben a prop, a tocar dels dits. Superada la incògnita basca, i a l’espera de la decisió del president Sánchez, queda per escatir què passa a Catalunya. De les tres nacions de matriu no castellana, sabem que Galícia la governa el PP, Euskadi els nacionalistes bascos del PNB amb el probable suport dels socialistes, i queda per esbrinar com es dibuixa el mapa polític català.

La decisió del president Aragonès d’avançar les eleccions, junt amb la fi de la legislatura europea, comporta que els catalans tinguem una doble cita electoral en menys d’un mes. Com a demòcrates, més enllà del nostre estat d’ànim o del nostre grau de satisfacció amb la política, sempre hem de veure les eleccions com una oportunitat. Sabem que un vot canvia poques coses, però també sabem que molts vots en una mateixa direcció poden canviar escenaris. Recordem que l’abstenció, tan legítima com el vot, no només no influeix per a res, sinó que pot engreixar les opcions que menys desitgem. En política, els espais buits no existeixen. Els que no ocupem nosaltres, els ocupen uns altres. És una regla que no falla mai.

Passada la ressaca de les eleccions gallegues, amb el PP reforçat, el BNG enlairat i el PSOE-Sumar tocats, emergeix de nou el debat sobre els problemes i reptes a casa nostra, amb el tema estel·lar de la sequera, deguda a la persistent manca d’aigua, però també a la por i l’aversió a prendre decisions. En aquest article fugiré de practicar l’esport tan nostrat de criticar-ho tot i a tothom, sovint amb el propòsit de treure’s les responsabilitats de sobre, sense aportar mai solucions. Tanmateix, recordaré que les solucions hi eren, que eren possibles i que el fet de no adoptar-les ens ha abocat a la penosa situació actual de manca d’aigua i de restriccions.

La democràcia a Espanya navega per aigües turbulentes. Durant anys se’ns havia volgut fer creure, com si fos profecia, que el sistema democràtic espanyol havia posat rumb al nord per equiparar-se amb les democràcies més consolidades i de més qualitat del continent europeu. Res més lluny de la veritat, com estem novament comprovant aquests darrers dies, arran de noves informacions sobre actuacions de l’Estat en relació amb el procés sobiranista català.

Si en algun moment dels propers anys es vol recuperar la via cap a l’exercici del dret a l'autodeterminació que Catalunya va emprendre amb força a partir del 2012, caldrà fixar-se en les variables externes i les condicions internes que fins ara han impedit assolir l’objectiu final, que no és altre que una Catalunya independent en una Europa creixentment federal. Darrerament insisteixo molt en la idea que quan parlem d’independència en el marc europeu hem d’explicar les coses com són i com volem que siguin: és a dir, sobiranies compartides i independències limitades en benefici d'un projecte europeu comú, que ens faci ser algú en el context mundial i que ens garanteixi progrés i benestar a llarg termini. 

Segons el meu parer, les claus de la legislatura que s’enceta a Madrid són tres. La primera consisteix a saber si l’amnistia es convertirà en un fet irreversible, o si aconseguiran aturar-la en algun punt del camí que ja s’ha començat a transitar. La segona clau rau en les possibilitats reals de garantir una estabilitat parlamentària a les Corts que permeti decidir i governar. I la darrera clau passa per escatir si els pactes que s’han assolit per a la investidura de Pedro Sánchez serviran per resoldre el conflicte polític amb Catalunya.