Que milers de famílies s’hagin organitzat per demanar que els seus fills no tinguin mòbil abans dels setze anys ha obert, per fi, un debat que era molt necessari. Com a pare estic fart dels mòbils, i com a professor encara més. Als pares ens han fet creure que la revolució digital era bona perquè la recomanaven experts d’aquells que no trepitgen aules i de seguida ho va aplaudir el govern de torn, que va pensar que això de la tecnologia maquillaria el problema de fons que tenim com a societat. Per a mi, tot va anar a pitjor quan es va decidir acabar la primària a sisè, i no a vuitè.

El meu fill petit, a cinquè de primària, ja ha disposat per treballar a l’escola d’un ordinador portàtil. Ell ha estat encantat de la vida, però els seus pares no ho veiem amb tanta alegria. Tot i que no sempre estaven amb la màquina, sí que l’aparell li ha creat una certa addicció. Ha estat un curs difícil per al meu fill per diverses raons. El nostre objectiu era que entrés cada dia per la porta de l’escola. Mentre esmorzava havia de veure un parell de vídeos i quan tornava a la tarda, la gran lluita era que no estigués jugant a videojocs fins a l’hora de sopar. El gran, dissimuladament, també anava fent veure que treballava amb el seu ordinador, però escoltava música o s’espavilava per enllestir els deures i poder jugar, mig d’amagat.

Tinc dos fills. Catorze i onze anys. El primer és adolescent i l’altre viu en una preadolescència més intensa que l’adolescència del gran. Dos nens totalment diferents. Físicament i de caràcter. Que siguin diferents em fa tocar de peus a terra com a pare. Ni ho faig tan bé alguns dies ni tan malament uns altres. Això sí, sempre has d’estar preparat per al caos. Complir amb la rutina i els horaris és tota una proesa familiar. El món laboral i la societat en general ens demanen sempre anar al màxim. Els que tenim fills encara dependents fem mans i mànigues per arribar i complir, això sí, esgotats a tot arreu.

Està molt bé que els alumnes siguin el centre de l’educació. És fantàstic que els nous currículums pivotin sobre les seves inquietuds i necessitats competencials, que comptin amb la seva opinió i, sobretot, que el docent quedi relegat a ser un acompanyant experimentat que reservi el seu coneixement magistral per a les classes particulars. Potser els que estan fresquets en els seus despatxos s’han pensat que era bo que els nostres alumnes, també fills, un curs més es rostissin vius a les aules fins al 22 de juny. Que era bona l’emprenedoria de buscar clandestinament els racons més frescos d’aquests edificis per a sardines i intentar fer alguna cosa més o menys lectiva sense morir asfixiats. Els alumnes més espavilats s’han comprat un ventilador que han connectat a l’ordinador portàtil. D’altres han demanat a consergeria que els donessin les capses de cartró dels blocs de paper per partir-los i fabricar-se ventalls casolans. Han anat molt sol·licitats, tant com el que feia la ronda cap al lavabo i recollia set o vuit ampolles per reomplir-les a l’aixeta. La cantina dels esmorzars bullia i el pati era una barbacoa gegant. Per sort el tràngol ja ha passat. Ja hem superat marejos i desmais.