Totes les morts són doloroses. Les morts evitables ho són encara més. Aquests dies estem veient com veïns de la nostra mar són assassinats i massacrats en un genocidi inacceptable. Dolor i ràbia. La DANA ens duu ara les morts dels de casa, els veïns i veïnes de la València metropolitana. Molt dolor i molta ràbia. És difícil escriure quan les persones mortes superen les dues-centes, quan encara n’hi ha tantes de desaparegudes i quan encara hi ha tantes viles enfangades. Dolor, silenci, emoció i tota la solidaritat i empatia. I indignació. Però hi ha algunes coses que ja se sabien i cal recordar-les.

A la Primera Guerra Mundial hi van participar vuit milions de cavalls. La darrera càrrega de cavalleria va ser a Itàlia el 1942 a la Segona Guerra Mundial, on es van utilitzar els cavalls en comptades ocasions. Va ser a les ciutats on va començar el declivi del cavall, primer amb els col·lectius elèctrics (tramvies, ferrocarrils...) i després amb els cotxes de combustió. La tracció animal va ser la principal forma de transport durant 5.000 anys. Només en vint anys va ser substituïda completament. Durant aquells vint anys encara va prosperar una puixant economia d'exportació de cavalls de tir des d'Europa a Amèrica, perquè la motorització va arribar al camp més tard. Fins que hi va arribar.

Entre el 8 i el 12 d'abril, Barcelona acull la primera convenció dels directius i franquiciats de McDonalds que es fa fora dels Estats Units. La "McFamily", que en diuen ells, sembla que està composta per 14.000 directius i franquiciats. No pas els treballadors i treballadores, que pel que sembla, no deuen ser de la família i no poden ni agafar vacances.

La Comissió Europea ha adoptat la restricció immediata dels microplàstics afegits intencionadament a diferents productes i la prohibició diferida a d'altres (dona entre 8 i 12 anys per eliminar-los). 

Els efectes del canvi climàtic avancen implacablement i recurrentment. La ciència ens exigeix una acció dràstica per a una reducció de les emissions en aquesta dècada, com a única opció per poder gestionar-ne els efectes. Hi ha encara molts interessos en joc per allargar l'economia dels combustibles fòssils i mantenir el miratge d'una impossible disponibilitat infinita de materials. També hi ha molta política cega que pretén que el benestar de la ciutadania en aquest model acabat es podrà mantenir sense canvis ni noves opcions, i que considera que no cal treballar per fer una transició justa. Per sort, tenim empreses i polítics que treballen en aquesta direcció, malgrat els dinosaures que es resisteixen a veure el meteorit que hem construït nosaltres mateixos i que ens hem llançat al damunt. Mireu la pel·lícula Don't look up! un cop i un altre.  

L’Eixample de Cerdà tenia grans espais verds, que no esdevenien espais interiors perquè estaven connectats amb els carrers. El verd era el 50% de l’espai públic. Les diverses configuracions dels dos laterals construïts permetien la continuïtat de parcs, places i avingudes verdes a cada illa. Aquest era l’Eixample de Cerdà. Mireu l’excel·lent documental de Francesc Escribano: Els plans de Cerdà (2020).

Diuen que el vano va arribar a Europa cap al segle XV provinent de la Xina, on ja es coneixia des del segle VII. És un d’aquells invents anònims universals que segueixen essent útils, com els paraigües o les pinces per estendre la roba. Com sempre, primer els usaven les elits, però aviat es popularitzà. Pots millorar-ne el disseny, l’estètica o la robustesa, però l’essència és la mateixa des de fa segles.

La decisió de Donald Trump de retirar-se de l’Acord de París és immoral, injusta, ineficient, irracional, innecessària i està basada en dades inconsistents i paracientífiques. Per tant, és una mala notícia per als 7.500 milions d’habitants d’aquest planeta que estem escalfant. Incloent-hi els 320 milions d’americans. Tanmateix, l’Acord estava preparat per a la sortida de Trump. El desembre del 2009, quan els líders del món van ser incapaços d’arribar a un acord a Copenhaguen, sí que trontollava tot. Llavors eren els Estats Units i la Xina, els dos principals emissors, els que no es volien comprometre i que flirtejaven per treure l’acció climàtica de l’àmbit multilateral. Es va evidenciar la incapacitat d’Europa per liderar. Tot va anar de mal borràs i va costar molt recompondre la situació. Però en els sis anys entre la fallida Copenhaguen i l’exitosa París han canviat coses que fan que la decisió, tot i que fa mal, no aturi l’acció climàtica.

Que la Xina i els Estats Units ratifiquin l’Acord de París és una bona notícia. Obre la possibilitat que entri en vigor abans de les eleccions nord-americanes, el 8 de novembre. El president Obama ha complert la seva promesa de ratificar-lo, però en condicions difícils. La seva administració ha fet un pas arriscat. Ha considerat que és un tractat executiu i, per tant, que n’hi ha prou amb la firma presidencial. No ha fet passar la decisió pel Senat, on hauria perdut la votació. Mentre que l’equip de Bernie Sanders ha forçat la introducció de mesures climàtiques més ambicioses per donar suport a la candidata Clinton, el candidat Trump nega el canvi climàtic.

L’Acord de París -sumat a la decisió que l’emmarca- em sembla un bon instrument. No assegura que el món es posi en camí per evitar que el canvi climàtic produeixi efectes perillosos i fins i tot irreversibles. Però posa tothom a caminar i ofereix un marc estable i un raonablement clar per a l’acció. Ara depèn de quins governs escollim. Depèn de què exigim. Depèn de la prioritat que donem a resoldre un dels principals problemes als quals ens enfrontem nosaltres i els nostres fills i néts. L’acord ofereix un marc sòlid de treball. Aquesta excusa ja no la tenen. Arriba tard i és imprecís en els objectius que reclama la ciència. Però existeix. I és útil. Per fi. Em sembla útil perquè:

L’Acord de París per fer front al canvi climàtic és una empresa complexa, perquè està en joc el canvi de model econòmic i energètic. En una ciutat de dol, en un país en estat d’excepció, han de seure a la mateixa taula Putin, Al-Assad, Hollande, Erdogan, Obama… I això encara és més complicat. Tanmateix, és inajornable. Els impactes del canvi climàtic tenen efectes sobre la pobresa, l’ocupació, la seguretat global, les migracions, la salut, la fam, l’accés als recursos naturals, la minva de la biodiversitat... No podem esperar més.

El 2 de juny passat, en aquestes pàgines, en Gustavo Duch parlava sobre la possible implantació d’una moneda local a Barcelona. Feia referència, essencialment, a les monedes complementàries inspirades en els principis llibertaris de Gesell. En Gustavo citava també els orígens del WIR suís. Tanmateix, el que em va causar autèntica sorpresa va ser la presentació, a la seu de Pimec ara fa un any -sí, a Pimec-, d’una iniciativa per a la creació d’una moneda complementària a escala nacional: l’EuroCat. Tenia coneixement de les monedes d’intercanvi que cita Duch. També de la moneda complementària RES, implantada a Girona, integrada a la xarxa cooperativa nascuda a Bèlgica fa 15 anys, on aplega 100.000 consumidors i 5.000 negocis i mou 34 milions d’euros. A Girona va començar el 2012 amb 10 comerços, i ara se n’hi han acollit més de 350. També tenia referències del premi a l’emprenedoria social cooperativa (dotat amb 2.000 euros inicials i fins a 18.000 euros segons els resultats) que l’Ajuntament de Sant Cugat va atorgar el 2013 a la cooperativa Sinergia-360 per impulsar la moneda local eQ. Però no sabia res de l’EuroCat.