10 A partir de l’abril el calendari mediterrani obre l’estació festiva del bon temps, que es tancarà quan arribi la tardor. En tota l’àrea cultural les celebracions se succeeixen una rere l’altra pautades per la concurrència de l’activitat del medi natural amb la vella economia agrària. Ambdós assumptes, els fenòmens estacionals i l’economia agrària, van ser ritualitzats (dramatitzats) i transformats en culte per les velles religions, litúrgies que han posat fonaments a les actuals representacions festives, ja que d’això tracten les “festes” d’aquest cicle de l’any: de posades en escena sobre l’avinentesa de l’economia humana i l’aprofitament del medi natural. La regeneració dels camps: Rams, Pasqua, l’Arbre de Maig; els treballs i l’aprofitament dels productes primaris i la celebració i regraciament per aquests: Corpus de les Flors (Sant Jordi), fogueres i lluminàries de Sant Joan, del Carme; les festes majors, els nombrosos festivals que sorgeixen al voltant d’aquests dies. Personalment tinc el convenciment que el pensament implícit en la festa s'alça enfront de la consciència de l’indefugible peribilitat humana: la festa és un somni de l'edat d'or, d’una utòpica volició d'eternitat. Tots els somnis d’eternitat (la religió) han posat com a colofó de la vida de treballs un Valhalla de felicitat eterna, desocupada i libèrrima. Havent perdut l’Edèn, després de la maledicció del “Et guanyaràs el pa amb la suor del front”, aconseguir el dia festiu, el dia lliure de l'irremissible obligació del treball, va ser, per a la felicitat de l’home, un assoliment gegantí, una mena d’evocació de l’edat d’or, del paradís, on el tracte amb els déus (l’inefable) era de tu a tu.

]]> On jo visc, a Vilanova i la Geltrú, ens prenem la festa molt seriosament, passionalment. Per als meus paisans, la més important de l’any és el Carnaval. Ja som conscients que aquesta festa té una dimensió universal i que no ens la podem arrogar en exclusivitat, però nosaltres la sentim i la vivim com a local, que és una manera de ser universal. Ens la prenem tan seriosament que un nombre gens menyspreable dels meus convilatans i convilatanes són sagitaris, com jo, nou mesos passada la festa.

]]> Ja sé que el títol tira a plagi, però, com ja va dir-se, el que no és plagi és còpia; cap complex. La nostra societat, materialista i iconòfila, ja no en té prou amb l’evocació simbòlica, que havia estat l’excitant de la fantasia fins ahir mateix, li cal un pas més, li cal fer aparèixer els personatges de l’imaginari, tan reals com sigui possible. I avui hem aconseguit mitjans per assolir la vella pruïja, ja posseïm l’eina per satisfer el desig de tangibilitat que ens neguiteja: la tecnologia de realitat virtual. ¿La futura Cavalcada dels Reis d’Orient 2030 podrà ser seguida pel públic (que ja no serà públic, sinó privat) en versió domiciliada i amb ulleres espectroscòpiques encasquetades? No m’atreviria a certificar un no rotund.

]]>