El febrer de l’any 2020 s’havien tancat tots els camins per a una legislatura productiva en termes independentistes. Els plantejaments dels partits que formaven el govern de la Generalitat i el meu mateix ja no eren coincidents. No compartíem una estratègia per acabar la feina que havia quedat estroncada amb el cop antidemocràtic de l’estat espanyol a finals d’octubre de 2017. Al capdavant del Govern, jo m’havia esforçat tant com havia pogut a mirar de concretar les palanques que havien d’eixamplar l’esquerda oberta amb Espanya per consolidar la ruptura democràtica que la majoria social havia decidit en el referèndum del Primer d’Octubre.

Qui recordi els anys de l’independentisme combatiu dels 70 i 80, aquell independentisme que mirava la nació catalana de punta a punta sense complexos, observarà que l’alliberament nacional com a poble no anava gens deslligat de la defensa de la terra, de l’ecologisme, sinó tot el contrari. Les lluites mediambientals formaven part d’una defensa de la llibertat nacional de manera que no es podia desprendre una cosa de l’altra. Cal tornar a aquest punt, cal entendre la lluita ecologista com lligada de manera imprescindible a la lluita nacional.

Menys conegut que el sud-americà o el francès, l’exili suís dels catalans va tenir una notable importància. Escriptors, polítics, religiosos i aviadors van trobar a la Confederació Suïssa un lloc segur on viure lliures.

És quan t’atures un instant, en aquest procés que sembla xuclar el temps, que els records t’inunden i és inevitable pensar en tots aquells que avui no hi són quan, el 2010, aquest país va dir prou. Joan Solà, Moisès Broggi, Heribert Barrera, Joan Blanch, Antoni Badia i Margarit, Muriel Casals, etc. Estaria molt bé que no se’ns morís ningú més sense ser independents. I això depèn només de nosaltres.