Zona mixta de l’Ernst Happel Stadion, Viena, diumenge 10 de juny, a les 20 h. Després de derrotar per 3-0 la selecció d’Àustria, en l’últim amistós del Brasil de cara al Mundial, Neymar Júnior surt a parlar amb la premsa amb un somriure que no es veia des del 25 de febrer, quan es va lesionar en un partit del París Saint-Germain contra l’Olympique de Marsella, una lesió que posava en perill la seva participació a Rússia 2018. Les preguntes segueixen un guió previsible: el gol 55 per a la seleçao (la mateixa xifra que Romário en molts menys partits), la recuperació de la lesió, el fet d’haver jugat 83 minuts… Fins que un periodista li pregunta per la possible eufòria de l’afició brasilera -amb Tite com a seleccionador, són 21 partits, amb 17 victòries, tres empats i només una derrota-. ¿Aquesta confiança excessiva no podria ser un problema?

Ronaldinho és el futbolista més culpable de tota la història. Sense dubtes ni debat. Des del primer dia que un escocès va xutar una pilota al Regne Unit, mai un jugador havia sigut tan culpable de tantes coses.

Era el setembre del 2009. Un vol intern més al Brasil, entre Goiânia i Rio, amb una escala a São Paulo. Per casualitat, vaig compartir avió amb l’equip del Vasco da Gama, que jugava per primera vegada a la Segona Divisió del país i tornava a casa després d’un empat a 2 contra l’Atlético Goianiense.

“Té gairebé 30 anys i juga a la lliga xinesa”. El discurs que se sent aquests dies a Barcelona quan es parla de Paulinho ja es va sentir a Brasil quan Tite va fer la seva primera convocatòria com a seleccionador de la seleção, l’any passat. Es deia que hi havia opcions millors: Fabinho o Fernandinho, por exemple. I segurament els jugadors del Mònaco i del City eren més interessants. Però, amb el pas del temps -i molt esforç, un estil incansable i gols (inclòs un hat trick contra l’Uruguai)-, el migcampista va fer callar les crítiques de la torcida brasilera, i es va convertir en un indiscutible a un any del Mundial de Rússia.

Jugar al Camp Nou, contra el Barça de Lionel Messi, és sens dubte un somni per a qualsevol equip del món. I encara més per a un equip que, fa nou mesos, es trobava completament destrossat per la tragèdia més gran de la història del futbol. Des del 28 de novembre de l’any passat, el Chapecoense plora els 71 morts de l’accident que va canviar per sempre el seu destí. Des d’aleshores, aquest modest club, que fa poc era desconegut fora del Brasil, ha viscut uns mesos d’emocions contraposades i d’alts i baixos pel que fa als resultats esportius.

Hi ha moltes maneres de definir Carlos Alberto Torres. El capità del Brasil el 1970, el millor lateral dret de tots els temps, l’autor del millor gol dels Mundials -amb el degut respecte a Maradona-, el primer home que va besar el trofeu Jules Rimet... i l’últim que el va aixecar. Però ara que ha mort amb 72 anys tots els elogis es queden curts.

Aquestes últimeres setmanes, com a brasiler de naixement i pessimista per religió, visc una sensació estranya. És sorprenent pensar que, per primer cop en molt de temps -deu anys?-, un brasiler és el millor futbolista del món. Messi s’ha lesionat, Ronaldo viu un mal moment i Neymar és tot el que li queda a un futbol orfe de la màgia (provisionalment) de les seves dues grans estrelles. Impossible no pensar-hi abans del primer partit oficial entre el Brasil i l’Argentina des del 2009. Una Argentina sense Messi, Agüero i Tévez. Un Brasil amb un Neymar que torna després de la sanció de la Copa Amèrica. Amb Douglas Costa, brillant en un Bayern Munic que entusiasma, i Willian, potser l’únic jugador que encara agrada del moribund Chelsea de Mourinho.