La transició ecològica sembla generar cada cop menys entusiasme entre la classe treballadora, fins al punt que el “negacionisme climàtic” no para de créixer, de la mà de l’extrema dreta. En un article valent, el periodista Joan Burdeus parlava directament del fracàs de l’esquerra per liderar en positiu aquesta lluita. És paradoxal que, sent les persones pobres i treballadores de l’escala bàsica qui més pateix les conseqüències del canvi climàtic, siguin aquestes les que li estan girant l’esquena. Si no abordem les causes d’aquesta desafecció, serà difícil revertir-la.

La generació del baby boom hem crescut immersos en una creença mítica: cal créixer molt econòmicament per tal d’eliminar la pobresa. Només amb un pastís molt gros podrà haver-hi porcions per a tothom. Aquesta metàfora ha estat recurrent en els discursos. La idea de “fer créixer el pastís per tal que tothom en pugui menjar” ha format part de l’argumentari de la política espanyola en tot el període democràtic com la millor via per reduir la pobresa i augmentar el benestar general. Aquesta lògica s’esgrimeix especialment en contextos de debat davant les propostes que prioritzen la redistribució sense creixement previ.

Llegeixo: “Com vaig poder equivocar-me tant? / Com vaig pensar que lluitaries / per la meva història fosca?/ Com vaig creure que ho podries tot […]?” i immediatament acudeixen a la meva ment totes les relacions mantingudes al llarg de la vida, pròpies i alienes, totes amb els seus raconets amagats de dubtes, pors, tendreses i anhels. Aquest és un dels superpoders de la poesia: amb uns versos dibuixa una vida sencera, l’esquinça i l’acarona. 

Uns dies enrere una professional de nom Anna va explicar a la xarxa LinkedIn una experiència recentment viscuda. Volia compartir-la perquè l’havia impactat força. Una persona molt propera, que l’estimava bé, la va fer rumiar intensament. L'Anna travessa un trànsit personal difícil, però “humà, normal i quotidià”, segons les seves paraules. La persona propera li demanava que anés a veure al seu metge perquè li pautés un tractament. “Un tractament?”, es va estranyar l'Anna. “Sí, per a la depressió o l’ansietat o el que sigui que tinguis”. I la seva resposta va ser clara i directa. “Ni pateixo depressió ni ansietat. Experimento tristesa a estones pel dol que visc, pel que ja no és, ni mai serà”. Explicava llavors com li havia sobtat haver d’arreglar amb un tractament farmacològic, una pastilla, qualsevol emoció que, simplement, havia de viure i deixar passar. Concloïa que és un error cada cop més freqüent en una societat on és més fàcil anestesiar el símptoma que abordar l’origen.

El món econòmic sol practicar la discreció en termes polítics per tal de mantenir una certa neutralitat que no perjudiqui els seus interessos. Però estem immersos en moments incerts i algunes empreses comencen a manifestar-se per defensar els valors que les han vist néixer i créixer, els valors fundacionals de la democràcia europea.

El govern d’Espanya està negociant la reducció d’hores de feina, adduint que la tecnologia ha avançat molt i hauria de permetre la disminució horària. Davant la proposta, no pocs sectors es posen les mans al cap augurant una davallada important de la productivitat. La por que la productivitat sigui encara més baixa sembla lògica si acceptem l’argument que hi subjau, que consisteix a pensar que, com més hores de feina, més productivitat.

Sovint debatem internament entre allò que pensem de manera racional i el que sentim. Els dilemes construeixen un teixit força consistent de la nostra personalitat. Ens passa en les relacions personals quan la raó ens diu que sortir amb aquella persona pot ser un error i ens alerta que seríem més feliços allunyant-nos-en, però el cor ens impulsa a trucar-li i ficar-nos de ple en la seva vida. També ho vivim en la nostra experiència social, tot i que de manera molt més inconscient. Un exemple en què estem immersos és la sensació de malestar i tristesa general malgrat que les dades objectives econòmiques són les més positives de les darreres dècades. Encara es complica més quan detectem que la percepció sobre la situació personal és diferent que la que tenim sobre la col·lectiva. Les enquestes ens diuen que quan es pregunta individualment la persona diu que està bé, però creu, en canvi, que el país està fatal.

Encara ressonen els trets de la guerra a Síria quan moltes persones corren al palau presidencial de Damasc, ara ocupat pels rebels, a fer-se una selfie amb els soldats emmascarats. Se celebra el funeral per les víctimes de la DANA a València i molta gent s’afanya a fotografiar-se amb el fons de la família reial espanyola. Observant les imatges, el periodista Carlos del Amor comenta al seu compte de X que la combinació de llàgrimes i selfies és bastant estranya. No hi podria estar més d’acord. Sobretot quan tot just fa quatre mesos de la mort de la influencer de 14 anys Moe Na Say precipitada fatalment a una cascada de Birmània mentre es feia una selfie. El fet és que aquest afany d’aconseguir “m’agrada” penjant les nostres fotos a xarxes socials pot fer perillar la vida: el Journal of Travel Medicine ha reportat 515 morts en els darrers anys, especialment entre els joves.

La Universitat de Barcelona ha anunciat que marxa de la xarxa social X (antic Twitter) perquè fomenta els missatges d’odi i la desinformació. És la primera universitat de l’estat espanyol a fer-ho, i se suma així a una sèrie d’organismes, com els diaris The Guardian o La Vanguardia, que han abandonat també la xarxa. És una evidència que formar part d’una xarxa que està en mans privades d’un multimilionari d’idees ultraconservadores com Elon Musk, que té els seus propis interessos, no és ni serà mai un bon espai per al diàleg, la transparència i la comunicació respectuosa i fluida. Potser ha arribat l’hora de ser innovadors i imaginar altres sistemes on la democràcia sigui el nucli de la xarxa i els organismes públics qui hi vetllin.

Quan es pregunta als homes directius quin ha estat el factor més decisiu per arribar als llocs de decisió que ocupen, la majoria d’ells afirmen que ha estat “tenir un mentor”. Aquest fet desvela com són d’essencials les relacions humanes de confiança, també al món executiu. I explica també una part del sostre de vidre: les dones professionals solen estar orfes de mentoria en ser tan escasses les directives que les puguin mentoritzar. Podrien tenir mentors masculins, per descomptat, però l’evidència científica ens mostra la tendència inequívoca dels éssers humans a escollir per al nostre mentoratge persones similars a nosaltres.

Un equip de científics va aconseguir crear una imatge en el cervell d’un ratolí de laboratori, una imatge que no existia al món real. Aquella nit, Rafael Yuste, un dels impulsors de l’experiment, no va poder dormir. Si havien manipulat el cervell d’un ratolí… podrien manipular igualment el d’un ésser humà? Aquest dubte ètic és constant al món de la ciència. El físic J.R. Oppenheimer dubtava si la bomba de fissió podria provocar una fusió termonuclear, però, sobretot, sentia inquietud perquè estava dotant la humanitat d’una arma per poder destruir-se a si mateixa. Precisament per intentar controlar la nostra pròpia tendència autodestructiva, la pulsió de mort, citant Freud, apareixen els neurodrets.

Estiuejo en una platja del Maresme. La cala és bonica i m’agrada la diversitat que acull. No només gaudim del mar i el cel de colors eternament canviants, sinó també de conviure amb famílies, dones soles, grups d’adolescents, diferències de cossos, d’estructures, d’orígens. Però aquest any hi ha hagut un canvi en la fesomia dels seus ocupants: les dones han deixat de mostrar els seus pits, han abandonat el topless.

No és l’habitatge, és l’amistat. Vaig arribar a aquesta conclusió quan, consternada, vaig saber que al Japó algunes persones grans cometen robatoris per poder entrar a la presó i evitar la soledat. A la terra del sol naixent, de l’honor i la tecnologia, no hi ha por més gran que la d’envellir a soles. D’entrada penses que el desig real d’anar a presó és tenir menjar i llit assegurats, però resulta que, quan aquestes persones troben algú que es preocupa per elles, algú que els diu pel seu nom, que els pregunta cada dia com estan o que els acompanya a passejar, llavors ja no delinqueixen. Estar sols i no ser estimats per ningú és un dels sentiments més dolorosos que es puguin imaginar. Al Japó i a Catalunya, on la soledat avança com una epidèmia silenciosa. No volem morir sols.

No conec cap persona que no hagi sentit algun dia un rebuig intens a haver d’anar a la feina, per més que aquesta sigui apassionant i creativa. És propi de moments de feblesa, malaltia o vivència d’un dol i ens hem de donar permís per acceptar que no sempre som les persones fortes i positives que voldríem. Però una cosa és sentir-se incapaç d’anar a treballar esporàdicament i una altra és que es converteixi en un sentiment estable i permanent a les nostres vides.

El món econòmic necessita les dones directives per ser més rendible, més ric i més ètic, però elles encara no hi estan presents. Han passat 30 anys des que vam llegir esperançades el llibre de Sally Helgesen L’avantatge de ser dona, un bestseller dins del management femení. L’autora defensava amb models reals que les dones aporten un estil més directe, proper, càlid i horitzontal a les organitzacions. "Nosaltres creem connexions, no jerarquies. No correm una marató sinó una carrera de relleus", proclamava Gloria Steinem. Aquest nou model semblava, a més, el que necessitava la nova societat que s’albirava a la dècada dels noranta, global i interconnectada. L’impacte seria doble: més dones en càrrecs de decisió i implantació d’un millor estil de lideratge ¿Què queda avui d’aquelles elevades expectatives?

Recordo amb certa escèptica nostàlgia una conversa de quan era petita al meu col·legi de Sabadell a finals dels anys setanta. "Tu qui ets?", ens pregunta una amiga a les que formàvem el típic rotlle de noies al pati. “Una persona”, contesto jo. “Una dona”, respon una altra nena. "Però, llavors, tu no ets una dona?", insisteix la meva amiga. “Sí, soc una dona, però primer una persona”, li dic. "I ets catalana?" “Esclar”. "I del Barça?" “Per descomptat, però després, del Sabadell”, contesto jo. La meva amiga em mira entre sorpresa i divertida. "I llavors, ¿qui ets tu?" “Una persona”. Jo em sentia (en un claríssim ordre intern i subjectiu) primer una persona i després una dona, primer del Barça i després del Sabadell. Altres persones tenen els seus propis ordres. Però pertanyem a moltes més categories que complexifiquen la nostra vida diària i la convivència en comunitat.

La crueltat, el ressentiment i l’odi conviuen amb nosaltres, però són difícils d’explicar. Per no haver d’acceptar la maldat, el masclisme, la cobdícia o l’enveja, imaginem que al darrere hi ha alguna malaltia mental. Així consolem el nostre dolor i adormim la consciència, però aprofundim en una greu injustícia en confirmar l’estigma del trastorn mental.

Sovint portem a dins un petit Peter Pan que ens retorna a la infància en moments dolorosos, quan volem tancar els ulls, oblidar el present i reviure l’època mítica de la innocència infantil. El no voler créixer és una síndrome que pot esdevenir patològica si es manté de forma estable al llarg del temps. Molt menys coneguda és la síndrome de Wendy, la noia de 12 anys que acompanyava Peter Pan al país de Mai Més. Aquest tret de la personalitat consisteix, al contrari que el del seu amic, en créixer massa ràpid, assumir rols de dona sense tenir temps de gaudir dels jocs, els riures, els aprenentatges que la infantesa procura. D’entrada, no crec que hi hagi cap mare o pare que vulgui sotmetre les seves filles a aquesta greu renúncia, que esdevé irrecuperable. ¿Volem que les nostres filles siguin grans abans de temps? Segur que no i, no obstant, és el que estem permetent i fins i tot promovent, col·lectivament.

Deia el poeta T.S. Eliot que només el temps pot vèncer el temps. És un vers amb què he finalitzat moltes conferències, però que, darrerament, m’ha fet pensar en la capacitat dels éssers humans d’intervenir en allò que sembla immutable. Des que hem incorporat el dret al temps, aquest concepte ha esdevingut més assequible, més manejable, més proper. I aquest és el motiu que tothom parli del teletreball, la jornada laboral dels quatre dies a la setmana, la reducció i compactació de jornada... i de la pobresa de temps.

No ens enganyem: ens agrada pensar que som persones comprensives, atentes i empàtiques, però a l’hora de la veritat admirem qui persegueix el seu objectiu sense escoltar, qui pren decisions dures sense tremolar, qui dona un cop de puny sobre la taula “quan fa falta”. Així, la força de les tradicions s’imposa als desitjos de millora i la distància entre ambdós es fa cada cop més profunda i irresoluble.