Ara farà deu anys que la indústria nuclear va iniciar una intensa campanya per sortir del marasme en què es trobava des de finals dels anys 80, a causa d’una combinació de problemes que feia dècades que arrossegava: cost, seguretat, residus i proliferació. Llavors ja era evident que sense noves construccions nuclears la indústria no tenia futur. Quedaven lluny els records dels accidents de les centrals de Three Mile Island (1979) i de Txernòbil (1986), i la campanya pronuclear va insistir a renovar les velles promeses: nova generació de reactors més econòmics i segurs i lliures d’emissions. La campanya va assolir un cert èxit mediàtic i semblava que podia començar la renaixença nuclear que tant desitjaven.

En els últims mesos la sostenibilitat dels comptes públics ha esdevingut la principal preocupació dels mercats i dels governs arreu del món. Tot i que gairebé tothom admet que els dèficits públics no han estat els causants de la gran recessió del 2007, sinó més aviat una de les seves conseqüèn cies, l'ortodòxia econòmica recomana amb insistència reduir les ràtios de deute públic com a condició prèvia a una sortida de la crisi que, segons la teoria econòmica convencional, només pot venir per la represa del creixement econòmic. És per això que es proposen tota mena de retallades a la despesa pública amb l'objectiu que els recursos financers així alliberats puguin ser utilitzats per empreses i consumidors en la reactivació de l'economia.

Se gons la Unió de Banques Suïsses (UBS), l'accident de Fukushima és més greu que el de Txernòbil pel que fa a la credibilitat de l'energia nuclear, ja que posa en dubte que fins i tot un país avançat com el Japó pugui gestionar adequadament la seguretat de les centrals. Les conseqüències econòmiques per a la indústria nuclear poden ser devastadores si s'instal·la a l'opinió pública la sensació que en qualsevol moment es pot repetir un accident com el de Fukushima, encara que sigui per una causa diferent. Per això, la Unió Europea va instar tots els països europeus a fer una revisió a fons de les seves centrals, sobre la base d'unes "proves d'estrès" que avaluïn el grau de resistència de les centrals en funcionament, per veure si cal afegir noves exigències a algunes centrals per seguir operant amb les màximes garanties.

Els tsunamis provoquen moltes destrosses perquè la gran onada que primer penetra costa endins, després, en retirar-se, torna a arrossegar enrere tot el que inicialment havia empès. El mateix li passarà a la indústria nuclear com a conseqüència del tsunami que ha afectat tres reactors del complex nuclear de Fukushima.

Una esmena d'última hora de CiU i del PNV en el pas pel Senat de la llei d'economia sostenible ha posat d'actualitat la qüestió de la vida de les actuals centrals nuclears. La idea defensada és que l'energia nuclear podrà jugar un paper rellevant més enllà del 2020. Potser sí que és així, però certament no és això el que es dedueix de la lectura de l'esmena aprovada. És cert que el PSOE havia introduït en aquesta llei una referència al termini de 40 anys de vida de disseny que finalment s'ha suprimit, però això era, i es manté en la redacció aprovada, en el context de la planificació energètica indicativa el 2020, quan cap central haurà arribat a aquest termini, llevat de la de Garoña, que està previst que tanqui el 2013. Per tant, les coses queden exactament com estaven, sense que en la legislació estatal es fixi la vida útil de les centrals, una decisió que, en aquestes circumstàncies, s'haurà de prendre quan arribi el moment, primer en relació amb Almaraz l'any 2021, i en anys posteriors quan les altres centrals vagin arribant als 40 anys de vida.