Les democràcies liberals es juguen bona part del seu futur als EUA. També les europees. De moment, el segle XXI és un mal segle per a les democràcies. En comparació amb el final dels anys 90, avui hi ha menys democràcies al món i encara algunes han sofert un notable retrocés dels seus estats de dret: Turquia, Polònia, Eslovàquia, Hongria... i Espanya. Sembla que Trump i el seu govern volen donar la raó a la coneguda tesi de Levitsky i Ziblatt (2018) que diu que les democràcies actuals no moren per cops d’estat externs, sinó per l’esllavissament d’institucions i ciutadans cap a l’autoritarisme.

Des del segle XIX fins a l’actualitat es constata una greu manca de cultura política genuïnament “liberal” a l’estat espanyol. Especialment a les institucions de la cúpula judicial. El periple s’inicia amb la Constitució de Cadis de 1812, en la qual ni tan sols es parla de poder judicial, concebut com una instància subsidiària del poder executiu. En el franquisme els tribunals constitueixen el braç legal de la dictadura. De fet, els jutges de les més altes institucions han estat més lleials als objectius de permanència de l’Estat (unitat i monarquia) que als objectius del liberalisme polític i de l’estat de dret (drets i llibertats individuals i col·lectives, imparcialitat judicial, separació de poders). 

Vivim temps incerts. I quan els temps són incerts, les teories ballen. Trump i les guerres d’Ucraïna i Gaza augmenten les inseguretats de futur. N’hi ha de molts tipus, la del tàndem pau-guerra, la lluita per l’hegemonia entre dos imperis (EUA, Xina) i tres importants potències nuclears (s’hi afegeix Rússia), les ombres de les diverses energies i de l’aigua, un creixement de la població mundial al voltant del 20-25% en les properes dècades, les migracions internacionals, els fonamentalismes polítics i religiosos, etc. El resultat és un tapís acolorit d’incerteses fragmentades.

Definitivament, sembla que hem entrat en un nou món. Més dur, més pràctic, més realista. El món de la segona postguerra s’està acabant abruptament. La nova administració dels Estats Units és el principal actor d’aquest canvi. Competència i seguretat són les renovades paraules clau. Això implica canvis importants no només en el que passa, sinó en com pensem el que passa. Aquest article se centra en el primer aspecte.

Les incerteses provoquen inseguretats. I les inseguretats incentiven els autoritarismes. En una primera etapa sembla que hi haurà una congruència entre les orientacions econòmiques i de poder de la Casa Blanca i la cort dels magnats empresarials que li donen suport: les Set Magnífiques (The Magnificent Seven) del nou imperialisme tecnològic (Meta, Apple, Microsoft, Alphabet, Nvidia, Amazon, Tesla).

Des d’Europa no resulta gaire fàcil entendre el fenomen Trump. Permetin-me que els expliqui una petita història personal que potser pot aportar una mica de llum en el moment de copsar la cultura republicana que ha impulsat el fenomen del nou president americà.  

Això dels humans no està gaire ben fet. Com la resta dels éssers vius, som un producte de l’evolució de la vida en el planeta durant uns 3.800 milions d’anys. Els nostres cervells ens permeten fer coses magnífiques: ciències, arts, filosofia, tecnologia..., però tenim cervells que també presenten deficiències de disseny, guies emotives, més racionalitat individual que col·lectiva, i tendències al gregarisme i a la credulitat política, moral o religiosa. Som racionals, diguem-ne, només a temps parcial.

En l’àmbit polític, ser avui pessimista és com ser jove o vell: cap de les tres coses no té cap mèrit. El segle XXI no és un temps propici per a les democràcies liberals. En el que portem de segle, el seu nombre ha disminuït, així com la qualitat liberal de bona part d’elles. El darrer indicador, la "rebel·lió" de les classes mitjanes i populars marginades dels èxits macroeconòmics contra les elits de l’establishment (el Partit Demòcrata americà; la socialdemocràcia i el centredreta tradicionals a Europa).

Avui la transgressió és de dretes. Ho és molt més que la d’una esquerra que es mostra envellida i desconnectada de bona part de la ciutadania, inclosa la d’ingressos mitjans i baixos.

George Steiner manté que “potser en la nostra breu història evolutiva encara no hem après a pensar”. Així, uns primats que viuen en un planeta petit d’una estrella vulgar, dins una galàxia com milers de milions d’altres, estaríem en una fase més aviat infantil en termes evolutius. Té raó Steiner?

El segle XXI no és propici a unes democràcies que han experimentat un retrocés en el seu nombre i en la seva qualitat. D’altra banda, l’escena política europea presenta una preocupant manca de model i de lideratge. Avui molts ciutadans constaten la pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars, la manca de perspectives de bona part de la població jove, un augment de les incerteses vitals, alhora que perceben un enriquiment accelerat dels sectors més afavorits de la societat.

La millor decisió dels darrers set anys per part dels dirigents independentistes ha estat la d’aquells que després dels fets d’octubre del 2017 i l’aplicació de l’article 155 van optar per anar-se’n a l’exili. Es tracta d’una decisió que ha permès internacionalitzar el conflicte de fons entre Catalunya i l’Estat, així com per constatar les mancances liberal-democràtiques de la cúpula judicial espanyola. El reiterat ridícul dels jutges del Tribunal Suprem davant dels tribunals de la Unió Europea, el Consell d’Europa i del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides ha estat constant. S’ha constatat la inexistència de l’estat de dret espanyol en relació amb l’independentisme. El centre de gravetat d’aquest procés d’internacionalització ha pivotat en els exiliats i, sobretot, en el president Puigdemont. I el tema no s'ha acabat.

Una premissa elemental de l'estat de dret és que els tribunals no poden no aplicar les lleis. Estan obligats a fer-ho pensin el que pensin de les lleis decidides per altres institucions (Parlaments). Doncs bé, això s’està incomplint a l’Estat espanyol davant dels ulls de tothom.

Una expressió habitual a la Grècia homèrica, emprada també per Plató (Cràtil 401 b), era “començar per Hèstia”, és a dir, en els afers públics cal sempre començar per les coses importants. Sembla una idea de sentit comú, però molt sovint resulta absent en els debats polítics actuals. Per exemple, en la manera superficial i estereotipada en què la majoria de partits parlen de la Unió Europea (UE) i del seu futur.  

En la geopolítica global estem en un moment de transició de futur incert. Incert i perillós. 

Democràcia espanyola: en alguns àmbits, caldria tornar a començar. Fer una segona Transició. Sobretot en aquells àmbits més necessitats de superar l’estadi predemocràtic i preliberal en què encara es troben. El més flagrant és l’àmbit del poder judicial.

Durant la Transició dels anys setanta del segle passat es van donar tant condicions i circumstàncies inevitables (soroll de sabres de l’exèrcit, crisi econòmica, etc.) com deficiències que eren més evitables i que foren traslladades al producte jurídic de la Transició: la Constitució de 1978. Entre aquestes deficiències podem citar una regulació de la reforma constitucional que la fa impossible en temes substancials, la successió i irresponsabilitat política de la monarquia, la molt deficient redacció del títol de les autonomies, la composició del Tribunal Constitucional en un estat plurinacional i autonòmic, etc.

Què tenen de fascinant les ideologies totalitàries perquè hagin resultat i resultin tan seductores per a molta gent? I hi ha una segona part de la pregunta encara més inquietant: aquesta fascinació, ¿té més a veure amb l’emissor, amb el discurs dels líders, partits o mitjans que el formulen, o més aviat recolza en els receptors, en els ciutadans diguem-ne “normals”?

El document signat a Brussel·les per Junts i el PSOE suposa un acord d’investidura i un acord de legislatura condicionat als resultats de les negociacions sobre la canalització i solució del conflicte històric de fons entre Catalunya i l’estat espanyol. L’estabilitat anirà de bracet dels resultats. Es tracta d’un acord marc dinàmic, no estàtic; un acord obert, no tancat. Caldrà analitzar-lo i avaluar-lo de manera continuada. Crec que no té gaire sentit en aquests moments dir si es tracta d’un bon acord o no. Això es veurà en un futur pròxim. Només al final es podrà saber si ha significat o no un acord històric en termes de reconeixement nacional i d’un autogovern mereixedor d’aquest nom.

El moment polític que viuen Catalunya i l’Estat (a propòsit de la investidura del president del govern espanyol) és tan nou com inesperat i suposa un repte per als principals actors que l’han de dirigir i gestionar. També per a la societat civil del país. Les aritmètiques parlamentàries situen els partits independentistes en el centre de gravetat d’una negociació inèdita que seria irracional negar o menystenir. Hi ha una oportunitat d’aconseguir un bon acord per al futur polític, social i cultural de Catalunya.