Qualsevol amic de la literatura que en llegir es fixa abans que res en la qualitat estètica d’un llibre, d’un estil, d’una prosa, té problemes de consciència quan agafa l’obra d’un escriptor de primera categoria, però que va lloar sense cap dissimulació, o va tenir-hi tractes, un règim despòtic com el feixisme italià o el nazisme alemany. A Itàlia passa amb Gabriele D'Annunzio, molt amic de Mussolini; a Alemanya passa amb Martin Heidegger i uns quants més; a França passa amb una colla d’escriptors que van col·laborar amb els alemanys o amb el règim pusil·lànime de Vichy.

Erasme de Rotterdam (1469-1536; doncs, un autor molt actual) va escriure un Elogi de l’estupidesa que hauria de ser lectura obligatòria als instituts: tot hi té vigència, educa i distreu. (Vegeu la traducció catalana de Jaume Medina, Ed. 62 i d’altres.) Entre moltes coses, Erasme és autor de més de quatre mil adagis (Adagia, en llatí), escrits com a exercicis de llatí i grec, i de conversació, per a les escoles. En trobaríem molts que podrien divulgar-se avui dia amb el mateix propòsit didàctic del segle XVI perquè, com hem indicat, Erasme ja és un autor dels nostres dies. Hi ha més d’una traducció dels adagis al català, parcial, que trobareu a Llibres de l’Índex i a Edicions de la ela geminada. Són bones. Tot saber aprofita.

El calendari de celebracions del cristianisme acaba de celebrar la resurrecció de Crist. Tota persona creient té un dret absolut a creure que aquest fenomen es va produir. Des del punt de vista de la mera raó, tanmateix, sembla que un fenomen d’aquest tipus no és creïble.

El feminisme és una causa justa, que ha portat molts països a promoure lleis a favor de la igualtat de drets entre homes i dones, i alhora ha elevat el sentit de respecte que les dones mereixen, igual com el mereixen els homes: humans, ho som tots.

Catalunya és un país molt agradable per viure-hi, amb un paisatge molt variat, una llengua extraordinària, una bonhomia força general, bona gastronomia i una sèrie molt llarga de virtuts. Però hi ha un element que era d’enorme importància per a la bona entesa entre els ciutadans, que està desapareixent: la sàtira i la ironia. Sense que se sàpiga com ni per què, ara la gent s’ha tornat sorruda, i certes discussions es tornen agres quan anys enrere es resolien sempre amb una gran cordialitat.

A causa del moviment sionista que es va despertar a final del segle XIX, el berlinès Paul de Lagarde, antisemita com n’era ple el continent, va proposar l’any 1885 que les poblacions jueves d’Europa s’assentessin a l’illa de Madagascar, amb la idea que Palestina acabaria colonitzada per Alemanya, com no va arribar a succeir. La iniciativa hauria afectat els jueus de Polònia, Rússia, Romania i Àustria.

Una de les dones més oblidades de la cultura catalana del segle XX és Paulina Crusat (1900-1981), filla d’un barceloní acabalat, però que va viure quasi tota la vida a Sevilla i a Madrid, cosa que no té cap raó per ser considerada una desgràcia: a les dues ciutats hi ha molta vida nadiua al carrer.

El Consell de Mallorca ha dut a terme una iniciativa feliç: restaurar la casa on va viure Blai Bonet, a Santanyí, i transformar-la en una casa-museu per honrar aquest escriptor, un dels grans valors de les lletres mallorquines del segle XX.

Dilluns, dia 3 de juny, s’esdevé el primer centenari de la mort de Kafka; possiblement encara serà celebrat d’aquí dos-cents o tres-cents anys. És l’autor més profètic de tot el segle XX, i allò que va diagnosticar a les seves novel·les, d’edició pòstuma, serà realitat mentre no canviïn, cosa difícil, les determinacions del sistema polític, jurídic i econòmic de les societats avançades.

Som tan poca gent lectora, a Catalunya, que els crítics sempre parlen bé de les obres que ressenyen als diaris o a la ràdio. (La televisió pública catalana ja no presenta programes sobre llibres, llevat de les entrevistes d'Anna Guitart a Tot el temps del món i de les que fa al seu programa nocturn l’amic Xavier Graset a alguns escriptors, als quals lloa sense excepcions.) Tot és conseqüència de la charitas, virtut ancestral no del tot dolenta, però també un fet que anul·la el gaudi de la crítica ferotge, que tampoc és dolenta del tot. Això no passa a tot arreu i, sobretot, no passava temps enrere.

Aquest mateix diari publicava diumenge passat un article amb el títol “Si poguessis tornar enrere, ¿tornaries a escollir la teva parella?” La pregunta és gairebé capciosa, perquè tota unió de dues persones, del sexe que sigui, també tot matrimoni, està subjecte a les lleis més poderoses de l’atzar.

Fa pocs dies es va presentar a la petita i gran Llibreria +Bernat el llibre de Gabriel Lara de la Casa Literatura a flor de piel (Libros Cúpula, 2024), amb una assistència fabulosa. S’explica: la meitat dels presents eren alumnes de l’autor, que dona classes de literatura en un institut pròxim: nois i noies de 14 a 16 anys.

Avui parlarem d’un llibre rar entre nosaltres, però que tracta una qüestió molt divulgada al segle XVIII: L'homme de lettres, de Jean-Jacques Garnier. Segons la portada, Garnier va ser professor reial d’hebreu i de l’Acadèmia Reial d’Inscripcions i Belles Lletres –la institució ja no porta el “reial”–. El llibre va ser publicat per un dels editors de Voltaire, Panckoucke, a París l’any 1764.

Totes les religions posseeixen rituals sacrificials, incloses les religions cristianes. A cada missa es rememora el sacrifici de Crist, encara que sigui d’una manera sublimada: l’hòstia consagrada equival a la carn i la sang de l’Ungit –"Feu-ho en memòria meva"– per gràcia de la transsubstanciació i la presència real.

L’artista Salustiano García Cruz (sic) ha pintat una imatge de Crist en ocasió de la pròxima Pascua de Sevilla. Hi figura un noi ben plantat (és el seu fill), amb les vergonyes tapades amb un drap, el mateix que porta l’anomenat Cristo del Cachorro. Crist està coronat amb tres flames, que deuen representar la Trinitat. Res, doncs, s’allunya de les representacions més habituals de la persona de Crist segons la tradició iconogràfica que coneixem, en especial a partir del Renaixement. L’Edat Mitjana sovint l’havia representat, encara, amb trets aproximadament semítics, però a partir del segle XIV triomfa una figuració idealitzada de Crist, a la creu o no, cada vegada més ros i més guapo, per no dir més ari, i no semita. La imatge de Salustiano tampoc no fa justícia a la veritat històrica.

Perejaume és un dels poetes més valents i innovadors de l’actual panorama de la poesia catalana. O el que més. Com que el país té una inveterada tendència a considerar que la poesia és cosa de sentiments i no d’enginy verbal, tenen més anomenada que ell un estol de redactors de versos amb escassa potència lingüística. La de Perejaume és absoluta, insubornable, tenaç.

Diversos diaris del país han publicat llistes dels suposats millors llibres de l’any 2023, totes amb alguna irregularitat.

Segons una tradició que no té cap base històrica, Jesús va néixer la matinada d’un 25 de desembre del nostre calendari: això és una invenció dels cristians romanitzats, que van trobar escaient fer néixer Jesús el dia que s’acabaven les festes saturnals a Roma, començades una setmana abans, l’equivalent al nostre 17 de desembre.

Quan es va publicar l’últim informe PISA, les autoritats –no les intel·lectuals, sinó les polítiques, que de vegades es troben a l’altre cap de la vida intel·lectiva– van donar tota mena d’explicacions dissuasives menys les que són la veritable causa del declivi de l’educació a Catalunya, el país que havia tingut un dels millors sistemes pedagògics del continent durant el primer terç del segle XX. Que si la pandèmia, que si els immigrants, que si l’aglomeració d’alumnes, que si la manca de professors, etcètera.

Per no aigualir la festa a la bona gent que acaba de prendre’s uns dies de vacances en ocasió d’allò que en diuen “pont” –causa de la nostra baixa productivitat–, criticarem avui la idea comuna segons la qual viatjar és cosa bona. Potser ho és fins als trenta, màxim quaranta anys, quan els homes i les dones encara es formen el caràcter i s’obren a experiències inèdites, sempre enriquidores.