Joan Anton Solans, un cop redactat el Pla General de Barcelona (1976), avui encara vigent, va desplegar a l’Ajuntament una intensa acció de gestió urbanística que va incorporar tant sòl públic que el posterior ajuntament democràtic va rebre una herència fabulosa. I dos anys abans del pla, el 1974, s’havia creat la Corporació Metropolitana de Barcelona, antecedent de l’actual Àrea (AMB). Després va repetir la jugada com a director general d’Urbanisme de la Generalitat, amb la creació de l’Incasòl, que opera a tot Catalunya. Mai més hi ha hagut una acció similar en el front trinitari de planejament, gestió i institucionalitat. I d’això ja fa mitja centúria.

El problema de l’habitatge és un problema polític de primera magnitud. Voler resoldre’l amb solucions tècniques, o únicament de planificació, és una estratègia curta de mires. Tenim empreses, tenim institucions, entitats amb fins socials, tenim recursos públics: però la política de sòl és insuficient. 

Miquel Puig va publicar un article a l’ARA el 19 de juliol on posava en qüestió la política d’habitatge públic de lloguer sostenint que encareix el conjunt. Puig plantejava que una ciutat model amb 8 habitatges i 10 famílies en foragitaria 2, les més pobres; però que, si es fes habitatge social per a aquestes dues famílies, les famílies excloses serien les de classe mitjana (famílies 3 i 4), de manera que podrien decantar-se políticament per posicions reaccionàries. El model sembla coherent, però és estàtic, quan la realitat és més complexa i dinàmica.

El grup d’Economistes pel Benestar i un conjunt d’entitats econòmiques han publicat recentment (2023) les dades del finançament de dècades de la Generalitat en el manifest Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya. La síntesi ens diu que si Catalunya és la segona comunitat autònoma per capacitat fiscal, en el moment de rebre finançament se situa a la desena posició i a la catorzena en valor de paritat de poder adquisitiu. En la catorzena de quinze comunitats, la penúltima, deixant de banda les dues forals, que volen encara més alt. Doncs bé, aquest fet seria plenament inconstitucional, si ho jutgem a la llum de la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya, un llarg text, una part del qual tracta el finançament. Cal una explicació pas a pas.