Jo tenia una família feliç, de les que tenen conversa i riuen als restaurants, i sempre m'havia inquietat veure algun pare separat, o potser vidu, sense afaitar i en companyia de dos fills adolescents menjant en silenci. Quan em vaig separar vaig tenir por de convertir-me en un d'aquests pares que, sense la parella, se senten incòmodes amb els seus propis fills. Pobres pares que se senten observats quan van a buscar els nens a l'escola. O quan fan cua al cinema. Potser també formaven part d'una família que reia, i ja no riuen, i parlen poc, i no es miren, i fins i tot treuen el mòbil. Al principi em feia por ser un d'aquests pares, i que els fills comparessin, i que la preferència per un progenitor o per l'altre es fes evident, i que no s'animessin a passar un cap de setmana amb mi a la muntanya o al mar.

Els que no hi heu anat mai, heu de saber que la Fira d’Abril que se celebra a l’esplanada del Fòrum, amb el rerefons de les xemeneies de l’antiga tèrmica de Sant Adrià, és una de les festes més animades que fem els catalans. Perquè hi ha molta música, molta dansa, molta alegria, molts finos i molta simpatia. Afegiu-hi els vestits de faralaes i l’olor i el fum de botifarró a la brasa, i tindreu una idea aproximada del pa que s’hi dona. Hi ha tómboles, i tota menes de parades de fira, i xurreries, i paradetes de cotó de sucre, i restaurants que ofereixen paella, patates a lo pobre, jamoncito ibérico, migas a la extremeña, patatas asadas, i tota mena de xoriços. A més, és una de les poques festes de Catalunya on podeu trobar l’Hermandad de Nuestra Señora del Rocío de Santa Coloma, la del Santo Ángel, l’Hermandad Rociera del Pastorcillo Divino de l’Hospitalet, el Centro Andaluz de la Comarca de Estepa y Sierras del Sur, La Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (sí, en català), el Centro Cultural de los Gitanos de la Mina i els Rocieros de Carmona en un mateix espai.

L’ARA m’envia a Folgueroles, el poble més independentista del país, a veure quin ambient s’hi respira. 2.298 habitants i un cens de 1.654 ciutadans. 1.303 vots favorables al sí-sí en la consulta del 9-N, i 8 partidaris del no-no. Entre Vic i Folgueroles es va fer l’assaig general de la Via Catalana. Hi ha tants independentistes que tots els regidors ho són: els set de la candidatura independent que va guanyar, i els 4 que sumen CiU i ERC, que són a l’oposició. Folgueroles lluu una estelada municipal i un munt de privades. Hi havia estat, fa anys, amb en Xavier Bru de Sala, que era company meu d’estudis i amb qui compartia passió per la literatura. Devíem tenir vint anys i en Xavier em feia de guia pel país de Verdaguer, que també era el seu.

El debat sobre el referèndum que es va celebrar ahir al Parlament estava anunciat com a reunió d’entitats, organitzacions polítiques i socials i institucions del país sobre el futur polític de Catalunya. Aquest cronista, que ignorava com aniria la cosa, es pensava que els periodistes podríem assistir-hi. No res: hem vist arribar els polítics i els representants de les entitats, n’hem pogut escoltar declaracions brevíssimes -llevat de la d’Artur Mas, que semblava liderar la convocatòria (Puigdemont no ha fet declaracions prèvies)-, i finalment ens han deixat entrar a fer fotos al pati cobert, amb la immensa taula que en recorre tot el perímetre, i de seguida ens han fet fora per celebrar la reunió a porta tancada.

El Fossar de les Moreres, d’una severitat russa, probablement un dels memorials més ben resolts d’Europa, es va convertir ahir en l’escenari d’una bufonada. Ni Putin permetria que algú fes el ximple damunt de la tomba de Lenin, a la plaça Roja. L’estranya barreja de memòria històrica i bufonada va ser la constant. Ja al pla de Palau, davant d’una concentració que devia superar les quatre mil persones, un dels primers a prendre la paraula va ser un membre de la Coronela que es creia tant el paper de lluitador del 1714 que no va dubtar a retre homenatge al general Moragues i a dir-li que “no ens han vençut, que som aquí”. ¿Era teatre?, ¿era de debò?, ¿vivim al Polònia de la tele? La confusió entre memòria i bufonada va seguir. La presentadora va cridar a la concurrència els crits antics dels defensors de la ciutat, i Miquel Strubell, home del segle XXI, va reivindicar el retorn de la campana Honorata, que el 1714 avisava dels atacs a la ciutat. Glups! Tot plegat tenia un aire de penó antic, de trabuc i fins i tot de missa. Semblava una festa carlina.

Estimat avi:

Hi ha moltes maneres de veure Idomeni i d’explicar-ho. Idomeni és un drama, però també és un èxit de les ganes de viure i de l’optimisme. Dues cares de la moneda: aquest dimarts al matí, quan ja teníem aquest article escrit i amb la intenció de parlar de l’ambient positiu i dels somriures d’Idomeni, un noi kurd es va ruixar amb benzina i es va intentar calar foc. Dilluns l’havíem fotografiat mentre liderava la manifestació que hi ha cada dia, sobre les vies, perquè obrin la frontera. Avui el veurem a tots els diaris del món.

Miro de copsar l'ambient de la ciutat anant amunt i avall amb moto. Cap a les onze del matí passa una manifestació de la CGT per davant d'El Corte Inglés de la plaça de Catalunya. Branden banderes roges i negres de plàstic brillant, un material més propi d'una promoció publicitària per a una volta ciclista que no pas d'un sindicat anarquista. Al davant hi va un vehicle decorat amb lones que llueixen les sigles de l'organització sobre la bandera bicolor, en una imatge que podria recordar la dels cotxes dels burgesos decomissats durant la guerra, amb la seva faramalla revolucionària al damunt, si no fos perquè es tracta d'una camioneta de repartiment el propietari de la qual deu ser un honest sindicalista que paga les lletres del vehicle cada mes.

No havia vist la sala de plens des d'un dia remot del 1972, quan me la va obrir un bidell del Museu d'Art Modern amb l'uniforme ratat i els dits tacats de nicotina. Aleshores les butaques, les aranyes i les motllures acumulaven la pols de més de 30 anys de dictadura. Ha estat un salt en el temps, perquè per més que l'hàgim vista per televisió, ser-hi i veure com funciona és tota una altra cosa.