Pel que es veu, el cas Ábalos/Cerdán/Koldo va pel camí de tenir més episodis que Nissaga de poder. Cada dia apareixen més evidències o es produeixen declaracions en seu judicial en què, per cert, els investigats no reconeixen ni tal sols la seva veu. Cosa de la IA, ja se sap. Sense anar més lluny, aquesta setmana la desconfiança de la gent s’ha disparat, fins al punt de generar un sentiment insòlit de frustració col·lectiva, quan ha transcendit l’operativa amb la qual s’adjudicaven irregularment infraestructures ferroviàries o carreteres a tres grans empreses que en resultaven recurrentment beneficiàries.

El nou fracàs recollit per la demanda d’oficialitat del català a la Unió Europea ens deixa un llistat –pel que es veu, dinàmic i evolutiu– d’estats membres a favor i en contra, així com dels que pel que es veu es limiten a manifestar dubtes, i també un episodi d’allò més grotesc: els esforços del Partit Popular de Feijóo, amb la complicitat de Vox, reconeguts per tots dos sense embuts, per torpedinar aquell reconeixement amb pressions a diversos caps de govern conservadors i ultradretans europeus.

Una de les coses més abracadabrants de la darrera enquesta del CIS és que el poder judicial és la segona institució espanyola més ben valorada i que totes les suspicàcies sobre la seva falta de neutralitat es concentren en la seva actuació sobre els partits polítics. Ho hem sabut precisament la mateixa setmana que el Tribunal Suprem ha denegat, en primer lloc, l’amnistia a Carles Puigdemont, sostenint de forma delirant que va obtenir amb el Procés un “benefici personal de caràcter patrimonial” i que això encaixa de forma molt retorçada dins de la malaurada i evitable excepció que preveu la llei d’amnistia en el delicte de malversació. En segon lloc, el mateix alt tribunal ha informat en contra d’un indult a Oriol Junqueras, que podria exonerar-lo de la condemna d’inhabilitació perquè, a parer de tan savis togats, i en contra de l’opinió de la Fiscalia, això seria tant com substituir l’indult parcial i irrevocable a la pena de presó atorgat al seu dia per un altre de total, i això contravé una llei que és de 1870.

Amb els anys s’ha demostrat que, en l’estat de les autonomies, les inversions de l’Estat tenen un paper rellevant tant per configurar les polítiques públiques com per premiar o castigar els distints territoris en funció, primer, de si s’aproven, i després de si s’executen. Aquests dies hem sabut que, segons la Intervenció General de l’Estat (IGAE), durant el primer semestre de 2024 només es va gastar un 20% a Catalunya, 456 milions d'euros, que se situa a la cua de totes les comunitats autònomes, mentre que a Madrid, per exemple, se supera el 57%, amb 694 milions d'euros. Res de nou sota el sol, però.

Amb la sang que ens van fer suar els falcons fiscals del nord durant la crisi financera i el que va costar que mobilitzessin els recursos per fer front a la pandèmia de la covid, i ara en quatre dies la Comissió de la UE ha decidit aflorar 800.000 milions d’euros per abordar els problemes de seguretat propiciats per la follia de Donald Trump i la deriva bel·licista de Putin. La diferència amb la primera crisi és que ara el dictat no prové només de la troica europea que va imposar l’austericidi després de la crisi financera de 2008, sinó de l'OTAN i dels EUA que combina els temors d’alguns països fronterers amb la Rússia de Putin i les clàssiques demandes dels nord-americans d’una major contribució a la defensa atlàntica. La diferència amb l’esforç fet durant la crisi pandèmica és que ara no hi ha un euro de subvencions gratuïtes, els crèdits es redueixen a 150.000 milions d’euros i la resta l’haurà d’aportar cada govern. L’únic avantatge, que ja és dir molt, és que els mateixos adalils de la frugalitat luterana ara estan disposats a modificar els objectius d’estabilitat pressupostària perquè tota la “inversió” defensiva no computi en els topalls de dèficit i de deute. 

Ara resulta que no només l’AVE és radial. També les Rodalies tenen punt de sortida i d’arribada al km 0 de la Puerta del Sol si fem cas de la negativa dels sindicats de treballadors de Renfe a plegar-se al traspàs acordat entre la Generalitat i l’Estat. Un exemple més de la defensa d’un model jacobí de servei públic disfressat de reivindicació d’uns drets socials que no han estat mai en qüestió. A l’Espanya de l’estat de les autonomies no li escau la mentalitat policèntrica que impera en altres estats compostos o en la mateixa UE. La pulsió centrípeta de les elits polítiques i econòmiques de l’Espanya de matriu castellana-andalusa, i la definitiva musculació de Madrid no permeten ni tan sols que Barcelona sigui el Frankfurt o el Milà d’Espanya. Enterrat està el somni de molts federalistes i fins i tot el pacte tàcit a què feu referència Antoni de Capmany a les Corts de Cadis, pel qual Castella havia de fer la política mentre a Catalunya li deixaven fer els negocis. 

La moció de censura interruptus de Ripoll ha posat novament en relleu la dificultat que tenen alguns partits tradicionals per relacionar-se amb les forces polítiques emergents d’ultradreta o populistes, ja siguin islamòfobes o furguin en les frustracions provocades pel deteriorament de la prosperitat de les classes populars per culpa de l’abandonament de les elits. No vull dir amb això que algunes de les raons de Junts per no secundar la moció de censura no hagin de ser considerades, perquè van a cavall entre els dubtes que poden generar aquest tipus de situacions incòmodes i l’omnipresent càlcul partidista entre forces que fan frontera electoral, tot i que això pugui generar incomprensió. Així de crua és la política.

Aviat farà una setmana que milers de persones van clamar per quarta vegada a València per la dimissió de Carlos Mazón a causa de la seva gestió de la DANA. Abans, el Parlament de Catalunya havia demanat el mateix, en forma de petició testimonial, esclar, perquè no servia per constrènyer-lo a resignar el càrrec. Però va posar en relleu que en el nostre entorn no s’acostuma a dimitir per responsabilitat política. Sobta, tanmateix, que la cambra catalana pugui instar el president de la Generalitat de baix a dimitir i no pugui qüestionar la monarquia com a institució aliena al principi democràtic. I això és perquè el Tribunal Constitucional va considerar, a instàncies del govern de Pedro Sánchez, que el Parlament s’extralimitava en les seves funcions i que el rei estava cobert per la inviolabilitat. La diferència és que, en aquell cas, el govern socialista va dir que actuava per “sentit d’Estat”, o el que és igual, que calia protegir el responsable de l’ominosa al·locució del 3 d’octubre, com abans s’havia fet amb el seu emèrit progenitor, tot i les conegudes malvestats, amb el pretext de no soscavar els fonaments del règim del 78, fins que el mateix sentit d’Estat el va compel·lir a abdicar perquè el bròquil ja pudia.

Deia Winston Churchill, autèntic recordman mundial de frases enginyoses, que la millor dieta per a un polític és menjar-se les seves mateixes paraules. No consta que el cèlebre premier britànic –i premi Nobel de literatura, no s’oblidi– afegís patates a aquest singular menú, com sí que va fer Joan Laporta fa uns dies en relació amb els seus adversaris. No obstant això, el que va dir el president blaugrana sobre aquest tubèrcul –amb un estil més prosaic que el de Churchill– evidencia que l’admonició de Churchill es pot predicar de tots els col·lectius amb dimensió pública, no només el polític, es tracti de dirigents esportius, de mitjans de comunicació més o menys convencionals o de les xarxes.

Per tal de reduir a un mes la celebració de judicis ràpids, que ara tarden un any i mig en lloc dels 15 dies legals –o almenys dels sis mesos de mitjana a l’Estat–, el govern espanyol, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona han acordat crear cinc jutjats nous que han de servir per donar resposta al problema de la reincidència, ja que, com va admetre el mateix ministre Bolaños, a la ciutat hi ha identificades 487 persones que sumen 6.169 furts o petits delictes contra el patrimoni. I això, no cal dir-ho, malgrat viure en un país raonablement segur, segons tots els indicadors, genera una indubtable percepció d'inseguretat, que es resumeix en aquella gastada frase d’“entren per una porta i surten per l’altra”.

Aquest divendres es commemoren 46 anys de l’aprovació en referèndum de la Constitució espanyola, votada per només una quarta part dels electors actuals, tots en edat de jubilar-se, per cert, perquè la resta del cens o no havia nascut o no havia arribat encara als 18 anys. En termes de legitimitat democràtica, això no seria un inconvenient si el text hagués experimentat alguns canvis per adaptar la voluntat constituent a la realitat, però resulta que només s’ha reformat puntualment tres vegades: dues per imperatiu de la UE i només una, aquest mateix any, per substituir el terme disminuïts pel de discapacitats. Així no és estrany que Espanya sigui el país europeu que menys vegades ha reformat la seva carta magna, que tingui una Constitució permagel. Aquesta impotentia reformandi és una constant del constitucionalisme espanyol, tanmateix: sempre ha preferit canviar la Constitució abans que reformar-la, normalment a còpia de pronunciamientos o cops d’estat.

Sense caure en el tremendisme, la situació del català és preocupant. No només per les dades negatives que es desprenen de la recent enquesta del CEO, ja que aquestes responen a la percepció subjectiva de 2.700 persones enquestades, sinó perquè les dades sociolingüístiques reals corroboren que no es pot fer vida íntegrament en català. Només cal veure les situacions de discriminació lingüística en el comerç digital denunciades per la Plataforma per la Llengua i de les que es feia ressò aquest diari: "Si no em dius el DNI en castellà no et podré donar el paquet". Això es deu a múltiples factors, alguns de tan inexorables com el demogràfic. Aquí no hi ha més remei que les administracions (totes) facilitin l’aprenentatge tant a les aules d’acollida com a escala curricular dels infants i joves, sense descurar l’oferta de cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística.

S’ha especulat molt aquests dies, arran de la tragèdia de la DANA al País Valencià, sobre quina és l’Administració competent per posar-se al capdavant, sobre la necessitat que el govern de l’Estat declari l’estat d’alarma o l’"emergència nacional". Mentre el president Mazón defensa amb zel les seves competències sense deixar paradoxalment de centrifugar les culpes cap a l’Estat, Feijóo demana que sigui el ministeri de l’Interior el que assumeixi la gestió i Sánchez es mou amb la declaració de zona catastròfica per tenir un títol que l’habiliti per agilitar les ajudes econòmiques que d’ell depenen.

Com a observador diligent feia temps que no veia un clima de degradació tan gran en la política estatal arran de la confluència dels casos de presumpta corrupció que assetgen el PSOE (Ábalos-Koldo, Begoña Gómez, el germà del president Pedro Sánchez) i el PP (Alberto González Amador, parella d’Ayuso, Zaplana). L’informe de l'UCO sobre el cas Koldo –pel que es veu, més convincent que les fabulacions ordides en l’operació Catalunya– apunta a episodis d’allò més grotescos que ja ningú no s’esforça a negar perquè totes les energies van dirigides a exonerar el president del govern i líder del PSOE, Pedro Sánchez.

El recent informe del comitè d'experts de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRM), del Consell d'Europa, és, com indica la seva mateixa rúbrica, un informe de situació elaborat per un comitè d'especialistes i encara no una recomanació als estats per part del Comitè de Ministres. No obstant això, és molt rellevant perquè, per exemple, mostra la seva “preocupació” per les sentències judicials que imposen el 25% de l’ensenyament en castellà, per contravenir l’article 8 de la Carta, o avisa dels reiterats incompliments d’Espanya a l’hora de no modificar la legislació per fer efectiu el dret dels parlants d’altres llengües distintes del castellà en l’àmbit de la justícia.

El govern espanyol ha aprovat el Pla de regeneració democràtica promès per Pedro Sánchez després de la seva meditació de cinc dies motivada per les invectives del jutge Peinado contra la seva esposa, que va considerar infundades. Es tracta d’un pla amb 30 mesures per reforçar el control dels càrrecs públics, per exemple, provinents de la passada legislatura, i d’altres d’inèdites sobre la transparència en els mitjans de comunicació i la defensa de la llibertat d’expressió. De fet, això últim és el motor del Pla, doncs, com es recordarà, el president espanyol va reaccionar amb aquest anunci després del seu afartament amb alguns mitjans de la dreta mediàtica arran del cas Begoña.

Un informe del flamant Departament de Política Lingüística fet públic pel Govern, constata, talment com un informe mèdic, que l’ús social del català ha passat entre 2003 i 2018 del 49% al 41%, explica aquesta situació preocupant –que no apocalíptica– perquè en escenaris plurilingües els usos es decanten progressivament cap a la llengua més poderosa. A casa nostra això és una realitat ben eloqüent, vista la preponderància del castellà, en gran part a causa del fenomen migratori, tot i que no es pugui menystenir el nombre de parlants no nadius. Amb tot, no cal dir que la situació al Principat és comparativament millor que en altres zones del domini lingüístic perquè el coneixement, ús i adhesió a la llengua són més grans i la protecció legal i les polítiques de foment, més vigoroses. 

Aquests dies s’ha celebrat a Barcelona per primera vegada la trobada anual de directors de les seus de l’Institut Cervantes de tot el món. Potser té a veure amb el revisionisme imperant de l’obra cervantina que mira de connectar aquella universal i genial novel·la del Quixot amb la capital de Catalunya i qui sap si amb la cultura catalana. De moment, l’Ajuntament del Cap i Casal s’hi posa bé i ha creat una beca i ha promogut una trobada de ciutats cervantines el 2025. El director de l’Institut, el poeta i catedràtic de literatura espanyola, Luis García Montero, és un home d’esquerres i en un altre moment defensor del dret a decidir de Catalunya, tot i que ara proclama tots els tòpics de l’esquerra espanyola nostàlgica de la Barcelona del boom, la capital hispànica de l’edició o la residència dels Marsé, Gil de Biedma, Goytisolo o Barral. 

Un error groller de García-Castellón amb una cosa tan nímia com una pròrroga extemporània de la instrucció del cas Tsunami ha posat fi a una investigació delirant per terrorisme. Bona notícia. Però resten encara alguns fronts oberts. El lector potser recordarà que, en aquestes mateixes pàgines, vaig fer referència al fet que la guerra de guerrilles del Tribunal Suprem (TS) per no aplicar la llei d’amnistia podia topar amb un altre obstacle inesperat: la decisió dels magistrats de no plantejar cap qüestió prejudicial a escala europea –cosa que sí que farà l'Audiència Nacional en el cas dels CDR– i abocar tota la litigiositat en el mateix TS i després en el Tribunal Constitucional (TC), per dilatar i fer il·lusoris els beneficis de la norma o per evitar un nou correctiu del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), a la vista de com han hagut de retorçar el delicte de malversació: la independència de Catalunya hauria afectat els interessos de la UE perquè l'aportació econòmica d'Espanya als pressupostos comunitaris hauria disminuït. I això que la sentència del Procés deia que la independència era un “ensomni”, “un artifici enganyós creat per mobilitzar uns ciutadans que van creure estar assistint a l'acte històric de fundació de la república catalana”. 

Feliçment, encara que això no sigui una garantia, en espera del que decideixin els Manuel Marchena i Pablo Llarena de torn, la Fiscalia ha decidit demanar l’amnistia total per a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Toni Comín, Lluís Puig, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa, condemnats o processats per malversació, després que la Junta de Fiscals de Sala hagi secundat la posició del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz (19 a favor i 17 en contra), tot i que aquest últim l’hauria pogut acabar imposant. Això esmena la postura delirant dels quatre genets de l’apocalipsi del Procés, revestits de fiscals, que han quedat apartats de la causa. Aquests destacats exponents de la fiscalia il·liberal espanyola, com que l’article 1.4 de la llei d’amnistia determina que no hi ha enriquiment pel fet de destinar fons públics als actes de reivindicació de la independència o adreçats a promoure consultes –perquè és obvi que en això no hi podia haver cap ànim d’obtenir un benefici personal patrimonial–, encegats pel seu fanatisme venjatiu van interpretar el contrari.