Es compleixen 50 anys del naixement del festival de música abanderat de l'underground i la contracultura a la Catalunya dels 70. El Canet Rock celebra, enguany, mig segle d'aquella primera edició, que es va fer encara sota la dictadura de Franco i sense el permís del govern.

Fa vuit anys i mig, l'aleshores president de l'Aragó, Javier Lambán, va inaugurar les visites a la mostra del monestir de Sixena amb els objectes que hi havia retornat el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) per ordre judicial un matí plujós de finals de gener. Dijous passat, 12 de juny, a la tarda feia força calor, a Vilanova de Sixena: uns 34 graus. Faltaven pocs dies per a la reunió del patronat del museu d'aquest dilluns, durant la qual l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el ministeri de Cultura debatran com compliran la sentència del Tribunal Suprem que obliga a tornar a l'Aragó les pintures murals de la sala capitular del monestir i, al mateix temps, com en garantiran la conservació.

Primer va ser el silenci. Un silenci de mort i destrucció. Després va arribar el so de les botes dels voluntaris i les pales. Després els camions bomba i les netejadores d'aigua a pressió Kärcher. Ara, quatre mesos i mig després de la catàstrofe de la DANA, la banda sonora dels pobles afectats a l'Horta Sud són els trepants, els martells i les escarpres. Miris on miris hi ha operaris treballant a les plantes baixes. Al País Valencià ha arribat l'hora de la reconstrucció i els carrers fa tot just unes setmanes que han recuperat una certa aparença de normalitat un cop retirat el fang. Però és només una aparença, esclar. Perquè cada habitant guarda històries terribles d'aquella nit. La cicatriu material trigarà anys a desaparèixer, però l'altra potser no ho farà mai. Potser per això aquests dies també se sent un altre so barrejat amb els de les obres: els petards de la canalla, que anticipen un temps de festa, les Falles, que ha de servir per començar a girar full i deixar enrere tanta desgràcia.

No hi ha cap gènere fotogràfic que interpel·li més que el que ens mostra un altre ésser humà nu. Milers d'anys de desig, d'empatia i curiositat, plasmats en una imatge. El nu és familiar o prohibit; innocent o pecat; és ètica i honestedat. Mai és fàcil despullar-se davant la càmera. Quan ho fas, el cos, el gènere i la raça es posen al descobert. La pornografia acompanya de prop l'observador. La història de la fotografia de nus és principalment la història de retrats de dones nues fets per homes vestits. Amb tot, la història de la fotografia també és plena de nus meravellosos.

El fenomen fan com el coneixem avui dia neix amb la beatlemania. Els anys més 'bojos' dels de Liverpool van des del juny del 1962 fins a l'agost del 1966. En quatre anys van fer 815 concerts a 15 països. Va ser allà on es van veure habitualment les imatges de joves en tràngol, completament fora de si, per poder apropar-se al seu ídol. Eren les àvies i besàvies, de les actuals fans de Taylor Swift o Harry Styles entre molts altres.

Hi ha una generació de joves a la qual hem abandonat. No sé exactament si s’anomenen Z o centennials, però els conec. Són molt joves i nascuts a partir de meitat de la dècada dels dos mil. Eren encara canalla quan els vam posar un telèfon a la mà, tan bon punt van fer els 12 anys. Amb ells vam improvisar fórmules pedagògiques i els vam retallar l'horari lectiu, sota un bombardeig de tiktoks, reggaeton, pornografia i tota la merda del món. És dur admetre-ho, però els seus pares i mares hem fallat. No els hem sabut protegir. Quan els seus instituts requerien més inversió, professionals qualificats i talent, vam decidir anar a centres concertats. És a dir, privats.

Joan Guerrero no era un fotògraf important, només era un fotògraf que tractava de fer les seves fotos amb honestedat i empatia. Això, que diria ell de si mateix, és mentida. No és cert.

La guerra a Ucraïna també és present a la nostra vida quotidiana. Des del primer dia de la invasió, els nostres mòbils van omplir-se d'informació d'un conflicte que, aquest cop sí, ens era proper. Tantes novetats i tant de moviment, també en les imatges que ens arribaven, no permetia que paréssim a reflexionar en tot el que aquesta guerra significa. La fotografia també ens permet aturar-nos. Empassar tot allò que la ferocitat de TikTok no permet que digerim. Sense música èpica o explosions a molts decibels per sobre dels recomanables. Sense estridències. En dos anys de guerra, les fotos ens ensenyen la duresa dels combats, però també la vida d'un poble que ha après a conviure amb la mort i la batalla. Un silenci sòrdid quotidià a la rereguarda i una rutina al front que ni les bombes, ni els trets ni les morts semblen trencar. Són les cicatrius d'una guerra que es lliura a Europa.

L'any 1972 l'avió en què viatjava un equip de rugbi de l’Uruguai es va estavellar enmig dels Andes. Aquesta història tan coneguda torna a estar ara d'actualitat gràcies a la pel·lícula La societat de la neu, dirigida per J.A. Bayona, que recrea l'odissea dels supervivents que van passar 72 dies d'infern i es van veure obligats a practicar el canibalisme per sobreviure. Aquestes són les fotografies reals d'una història extrema que s'ha portat al cinema i a la literatura diverses vegades.

Si només dos fets haguessin de marcar l'actualitat informativa del 2023, i calgués presentar-los amb dues imatges, sens dubte una arribaria des de Gaza: a partir del 7 d'octubre, a l'horror desfermat per Hamàs a l'atacar el cor d'Israel l'ha seguit un altre, desfermat per Israel en nom d'una autodefensa que només fa que atiar més l'odi entre els extremistes de les dues comunitats enfrontades. Al nostre entendre, l'altra imatge que defineix el 2023 és el petó no consentit del ja expresident de la Federació Espanyola de Futbol Luis Rubiales a l'exblaugrana Jennifer Hermoso, una de les campiones del món amb Espanya en el Mundial d'Austràlia i Nova Zelanda, i que va coronar les espanyoles.

Segons dades facilitades per les autoritats de la Franja de Gaza, 2.700 menors d'edat han mort sota les bombes israelianes. Els menors supervivents dels atacs aeris estan exposats a la manca d'aliments, d'aigua i a les malalties mentals derivades de la por, l'estrès i el dolor. Així ho han explicat diverses organitzacions internacionals, com les Nacions Unides, Save the Children o Amnistia Internacional. Totes elles reclamen un alto el foc immediat. Amnistia Internacional, en un informe publicat –després d'una exhaustiva investigació– conclou que existeixen proves irrefutables de crims de guerra en la campanya de bombardejos indiscriminats sobre la Franja.

En el moment d'analitzar qualsevol conflicte, generalment els historiadors distingeixen entre causes immediates i causes remotes. L'enfrontament àrab-israelià no s'escapa d'aquesta lògica. Situar les remotes en el moment de la Declaració Balfour (1917) ajuda a entendre l'actual guerra com una rèmora més de l'imperialisme. Els britànics van proposar aleshores "l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueu". Un objectiu que s'havia d'assolir sense fer res que pogués "perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina". D'aquell fracàs diplomàtic de Londres, un més, de la mala consciència de la comunitat internacional que descobreix l'horror de l'Holocaust a la fi de la Segona Guerra Mundial, i del menysteniment dels palestins pels mateixos dirigents del món àrab durant la Guerra Freda, una vegada més ara el món viu amb l'ai al cor pel mai no resolt conflicte d'Orient Mitjà. La crida a la creació de l'estat palestí, a la convivència en pau i seguretat dels dos estats, l'hebreu i l'àrab-palestí, és més necessària que mai, però, probablement, està també més allunyada que mai de la realitat diplomàtica i geopolítica.

El dissabte 7 d'octubre membres del grup armat Hamàs van traspassar la franja de Gaza per endinsar-se dins d'Israel, i en van retornar al cap d'unes hores amb dos centenars d'ostatges, deixant enrere un rastre de sang. La resposta d'Israel també és la sang i l'horror. Bombardejar sense pietat Gaza i causar milers de víctimes civils. Un càstig que pateixen persones que no tenen res a veure amb el terrorisme i que deixa una estampa de mort i destrucció sense precedents. Des de dins de Gaza, nombrosos fotoperiodistes arrisquen cada dia la vida per mostrar el món el seu Guernica.

A la Terra hi ha catalogades al voltant de seixanta mil espècies d'arbres. Alguns exemplars il·lustres —amb nom i cognom— tenen el privilegi de formar part del llistat dels 10 arbres més antics del planeta.

ss

Anys d'imatges de plats voladors, llums desconegudes, imatges del Pentàgon i fins i tot l'autòpsia d'un suposat alienígena. El debat sobre els anomenats objectes voladors no identificats, més coneguts com a ovnis, porta dècades damunt la taula, i recentment ha tornat a tenir protagonisme després que un exmilitar nord-americà declarés a finals de juliol que el govern del país amaga “restes no humanes”. En la compareixença davant del Congrés dels Estats Units, l'oficial David Grusch va parlar d'un programa secret que situaria el govern nord-americà en una "guerra freda públicament desconeguda", amb nacions adversàries per aconseguir el control de la tecnologia que utilitzarien les suposades aeronaus alienígenes per així "obtenir avantatges asimètrics de defensa nacional". Una "cursa armamentística" que, segons Grusch, la Casa Blanca hauria mantingut en silenci durant vuit dècades i hauria "amagat il·legalment" l'existència d'aquesta iniciativa. Un fet que el Pentàgon ha negat.

El dissabte 26 d'abril de 1986 hi va haver un augment sobtat de potència al reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil, a Ucraïna. Minuts més tard es va produir una explosió de l'hidrogen acumulat dins del nucli per sobreescalfament. Aquest va ser el primer accident nuclear de la història classificat amb el nivell més alt de l'escala internacional, un nivell que només es va tornar a assolir l'accident nuclear de Fukushima l'any 2011.

Quan tothom era de l'opinió que les tombes dels faraons a la Vall dels Reis ja havien estat descobertes i saquejades al llarg dels anys, l'arqueòleg Howard Carter va buscar finançament i va continuar buscant una tomba intacta. Va excavar durant anys –fins i tot durant la Primera Guerra Mundial–, fins que el novembre del 1922 va trobar l'esglaó superior d'una escala que conduïa a la tomba. Eren els treballs d'excavació de la tomba KV62. Aleshores Carter va establir un nou estàndard d'exhaustivitat en l'arqueologia, instal·lant llum elèctrica i numerant cada objecte, abans que Harry Burton, el fotògraf arqueològic més experimentat del món, fes fotos de cada escena.

Els assentaments obrers i les antigues cases dels miners encara formen part de l'aspecte urbanístic de la conca del Ruhr, al nord-oest d'Alemanya. Quan a inicis del segle XX les mines de carbó, situades al llarg del riu Ruhr, canalitzen la Revolució Industrial a la regió i la converteixen en la més important d'Europa, nombroses localitats agrícoles esdevenen ciutats industrials amb una gran quantitat de fàbriques. És en aquell moment quan les companyies explotadores construeixen habitatges per als seus treballadors.

A finals del segle XIX, cap al 1890, van aparèixer els primers retrats dels nadius americans. Amb els pioners occidentals, que viatjaven a la recerca de fortuna i de terres, també van arribar persones empàtiques i sensibles, que no van trigar a adonar-se que en aquell moment, en aquell lloc del món, es destruïa una manera de viure. Seves són les fotografies, sovint en escenaris preparats, amb una mirada romàntica que recorda l'època precolombina.