Hi ha un pintor que m’estime molt, que pintava orquídies i colibrís. Va viatjar tres vegades a Sud-amèrica, i hi va realitzar alguns dels seus quadres més meravellosos i subtils. Un d’ells s’exposa a la galeria Thyssen, i mostra una orquídia Cattleya, amb un preciós colibrí a la seua vora. El color rosat de la sumptuosa flor troba el seu eco en la gola del mateix color de l’ocell. Al fons, s’obri un paisatge tropical, una perspectiva d’ensomni i misteri. És un quadre que no em canse de mirar, tan bell em sembla, i que tan bé captura la dimensió infinita de la naturalesa. Aquell cosmos fèrtil i complex, excepcionalment ric i elegant. 

Enguany la sequera és tan severa que en el meu hortet ecològic no apareixen quasi males brosses. Tots els anys havia de lidiar amb verdolagues, blets, corretjoles i junces, forçant l’esquena i els ronyons. Hi ha plantes del camp d’una gran bellesa, aquelles floretes sense nom dels marges, que deia el poeta Estellés. És clar que totes les plantes tenen nom, però és cert que algunes són tan humils que ningú no repara en elles. I, tanmateix, la delicada bellesa de la floreta blava de la verònica, o l’elegant forma de la fumària o de la flor robí, pot donar lloc a tota mena de poemes. Malauradament, els nostres poetes ja no tenen l’interès naturalístic de Verdaguer o de Sagarra, i en general, amb honroses excepcions, viuen d'esquena a la natura. 

Recorde la primera vegada que vaig veure un cabirol. Acabava de caure un xàfec de primavera a Penyagolosa, i la llum era macilenta i filtrada entre els núvols, i va aparèixer amb el seu pas petit, remugant un herbei tendre vora una senda. En veure’s sorprès, em va mirar durant una estona i després va fugir, regirant-se sobre ell mateix, fent un saltironeig, i mostrant la característica taca blanca sobre la gropa. Se’m va quedar gravada aquella imatge de criatura nimbada del bosc, d’ésser espantadís i delicat, que defuig el contacte humà. “Córrer com un cabirol” és una frase feta, per tal de mostrar l’agilitat i lleugeresa d’algú. En aquest sentit, el pintor Gustave Courbet va pintar uns quadres ben bonics capturant l’esperit d’aquests éssers solitaris i porucs, situant-los en els boscs de la seua terra natal d’Ornans. Vora el riu, en una clariana, sota un doll de llum prístina i clara. Courbet s’estimava la natura, i va pintar llenços d’una enorme sensibilitat naturalística. A més a més de L’origen del món, que és un altre registre ben diferent, és clar, però també pintat del natural.

Ara fa un any que els valencians vàrem deixar de poder veure TV3. Un bon dia encenguérem la televisió i, de sobte, a l'hora de la programació meteorològica de la vesprada, la pantalla es va fer fosca i va aparèixer el rètol "Sense senyal". Així, sense cap més explicació. Els valencians ja estàvem acostumats que es tallara la programació cada vegada que jugava el Barça, ja que també ho retransmetia Canal 9. D'aquesta manera, si volíem veure la retransmissió dels partits del Barça en el nostre idioma havíem d'escoltar els locutors valencians esportius, de prosòdia infame. Tanmateix, això també va durar poc, perquè per culpa del deute milionari de la cadena valenciana aviat va ser incapaç de pagar la factura al grup Mediapro (adjudicatària dels partits de la Lliga), i aleshores els valencians deixàrem de poder veure futbol en català. A hores d'ara, hem de veure els partits a La Sexta, que, siga dit de passada, té també uns periodistes esportius difícils de suportar.

Enguany es compleixen cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians . Joan Fuster tenia quaranta anys i aquell llibre era el primer títol d'Edicions 62. Des de la distància del temps resulta admirable que aquell autor valencià, relativament jove, fóra el protagonista principal de les aventures d'un nou segell editorial. Aquell any Destino també li va publicar El país valencià , descartant el poeta i historiador Francesc Almela i Vives, que haguera estat, potser, el seu autor més natural. Així, Joan Fuster fa cinquanta anys va donar el do de pit amb dues obres que provocaren una polèmica viva i aguda, i que varen marcar un abans i un després. La manera incisiva i descarnada de parlar del que és valencià com una particularitat del que és català va colpir molta gent, i d'alguna manera el debat sobre la nacionalitat dels valencians, que ja existia tèbiament, va agafar una revifalla agra i polèmica que encara perdura en els nostres dies.

Amb motiu de la concessió de la distinció de Patrimoni de la Humanitat a les Festes d'Algemesí mire al YouTube alguns vídeos de diverses interpretacions de la muixeranga. Al cello, al violí, amb guitarra acústica, amb banda de rock. El grup Obrint Pas en té una versió esplèndida, plena d'energia i entusiasme. Nèstor Mont hi posa una exquisida delicadesa amb la seua guitarra. Al Tall fins i tot n'ha imaginat la lletra, uns versos que parlen de la llum i de les arrels. He estat una bona estona tenallat per tots aquests vídeos, d'un passava a un altre, compulsivament, amb aquella facilitat que et dóna internet, que relaciona temes i inquietuds.

Llisc l'Odissea, acabada de publicar per l'editorial Proa. El seu traductor, Joan Francesc Mira, et guia intel·ligentment, et proposa que compares un capítol amb un altre, t'assenyala els nombrosos recursos narratius d'Homer. És extraordinària l'habilitat que té Mira per a donar naturalitat a la narració, perquè aparega fluïda i moderna. Això, junt amb les notes, ben triades i erudites, fa que la lectura siga una delícia. Inclús, de vegades, es permet llicències sorprenents, com ara quan explica en la nota 9 del cant IV: "Sobre la forma d'aquest mot (pesebre, no pessebre) el lector curiós pot consultar el Diccionari etimològic de Joan Coromines". Què hi dirà Coromines? Per força per a saber-ho cal consultar el seu diccionari.

Em dic Pep Calafat i sóc llaurador d'Alboraia. Alboraia significa en àrab "torre petita". Els camps de xufa els tinc en Almàssera, que en àrab significa "el molí d'oli". Són coses que he anat descobrint jo a poc a poc, com ara el significat del meu cognom, que al·ludeix a l'ofici de calafatar les barques, ço és, de ficar estopa i pega dins les juntures de les barques perquè no entre l'aigua. Un ofici que em tem que quasi ha desaparegut, però que s'ha conservat en el meu cognom, com una mena de peça fòssil d'uns altres temps. D'ací no res l'ofici de llaurador serà com el del calafat, una cosa d'antany. Sempre he tingut aquesta dèria per saber què volen dir les coses, les paraules que emprem. Per exemple, l'altre dia un amic em va dir que tenia una casa a Benetússer i jo el vaig tallar, i li vaig dir: saps què significa Benetússer? El meu amic no ho sabia i jo li vaig explicar que volia dir "fill de Tuzem", i que Tuzem és l'antic nom de Tunísia. Són coses que deixen amb la boca oberta a tothom. La gent viu a Sedaví, posem per cas, sense saber què vol dir Sedaví. De vegades, a mi em fa l'efecte de ser, aquesta gent, com morts vivents, que s'arrosseguen per la vida sense sentir curiositat per res. En canvi, jo visc amb aquesta dèria al cap: no puc fer un pas sense preguntar-me què vol dir això o allò o allò altre. Com més sé més m'adone de tot el que no sé. És una sensació estranya, que a qualsevol altre el podria angoixar, però a la qual jo no done més importància. Cadascú té els seus vicis: una amiga meua té el costum de llegir les calories que tenen els aliments que consumeix compulsivament i explicar-te que aquell paquet de patates fregides equival a no sé quants bistecs. L'altre dia em deia que ella no volia prendre una orxata (jo n'estava prenent una de deliciosa) perquè era una dosi de midons innecessaris. Jo la vaig aturar en sec i li vaig preguntar si sabia d'on provenia la paraula orxata . Ella em va dir que sí, per a la meua sorpresa: "Quan Jaume I anava a conquerir València una bella llauradora li va dur un got d'aquesta beguda. El rei se la va beure i la va trobar tan bona que li va dir: «Açò és or, xata!»". Aquesta història em va fer molta gràcia, però cal dir que és falsa. La paraula orxata , li vaig dir a la meua amiga, prové de l'italià orzata , que al seu torn significa "feta amb ordi", per la qual cosa abans, en compte de la xufa, es devia emprar l'ordi. A la meua amiga la meua explicació li va semblar molt sospitosa, i en canvi la seua li semblava molt més versemblant. Tant se val: això serveix per a demostrar el que vull dir, la gent es creu unes històries increïbles i en canvi al davant de la veritat, la veritat científica, arrufen el nas. Si la meua amiga al final em va creure és perquè sóc llaurador i tinc camps de xufa. Orxata, una paraula italiana! Vinga, home, vinga!, em deia rient. En fi, el que jo us dic: la societat està formada per autòmats que viuen, mengen, es reprodueixen i no pensen en res més. Quina classe de societat és aquesta? Per què ningú no sent curiositat per res? Ara els joves sembla que s'estan despertant una miqueta i sincerament tinc moltes esperances dipositades en el 15-M. He assistit a totes les reunions que he pogut, i sempre hi he dit la meua. Als joves sempre els ha agradat el que he dit i han mogut les mans d'aquella manera que vol dir que així és, així és, que hi estan conformes, conformes amb tot. Ara forme part de la plataforma 15-M de Russafa, la més combativa de València. Els vaig convèncer per a que férem un cartell agraint als joves d'Egipte el que havien fet a la plaça de Tahrir, que en àrab significa "Alliberació". Sense ells i sense Facebook no hi seríem avui ací, els vaig dir. Vaig escriure en un cartell la paraula Facebook i un dels indignats , que era d'origen marroquí, hi va afegir en àrab: "Gràcies joves Egipte". Li vaig fer una fotografia que crec que ha donat la volta al món. Com diu La Rochefoucauld: "La joventut és una febre contínua: la febre de la raó". Tant de bo tinga raó, aquest gran savi francès!

Jo sóc aquest que corre al bell mig de la fotografia, i em dic Andreu Mocholí. Sóc estudiant de periodisme en pràctiques i em veig en aquest embolic per motius que ara us explicaré. Enguany m'han suspès l'assignatura L'entrevista en profunditat , que impartia un professor que em té mania. Les coses són així de senzilles, no cal buscar cinc peus al gat. El professor va decidir que la meua entrevista en profunditat al jugador de bàsquet Ricky Rubio presentava notables errors de base i que no em podia aprovar. El que va desequilibrar definitivament la balança va ser que jo a l'entrevista tractava l'entrevistat de tu, i segons el meu professor sempre s'ha de fer de vostè. Sempre, fins i tot si entrevistes ta mare. Busqueu qualsevol entrevista en aquest diari i veureu que, efectivament, és així: tothom tracta de vostè l'entrevistat.

La cara de Strauss-Kahn ho diu tot: està convençut que ha caigut en un parany. La cosa va anar així: era un 12 d'octubre, festivitat del Pilar, en una carretera deserta de Saragossa. En el moment d'abandonar una via principal i incorporar-se a una secundària, una parella de la benemèrita li va donar l'alto. "Bon dia, senyor!", digué un dels guàrdies civils fent-li la salutació militar. Strauss-Kahn conduïa un Seat Panda vermell, una mica desballestat. "Hi ha algun problema, senyor agent?"