Cal dir que ens trobem amb un dels esdeveniments editorials de l’any: la poesia completa d'Emily Dickinson en català. La feinada colossal que ha fet Carme Manuel, anostrant-la en una llengua tintada de saborosos valencianismes, és impagable; i l’edició de la Institució Alfons el Magnànim, com sempre, és impecable. Recorda vagament un breviari, on tenim a la pàgina esquerra l’original i a la dreta la traducció, en un volum manejable, de lletra forçosament massa petita, per encabir tota l’obra, però era la manera de fer-ho viable (són 947 pàgines compostes de manera modèlica). L’any 1951 Agustí Bartra encetà les primeres versions al català de Dickinson i el 1979 ho va fer Marià Manent, amb un pomell escollit de trenta-set poemes. Bartra va definir molt bé en pocs mots qui fou aquesta poeta: “No va conèixer el món, però un univers visqué dintre d’ella. Realment, per a acomplir-se la meravella, només li va caldre una casa silenciosa, una finestra que donava al jardí i la flama de la seva passió”. Harold Bloom la situa entre els millors poetes de la llengua anglesa, al costat de Blake i Shakespeare. Parla de la seva densitat cognitiva i jo hi afegiria una altra densitat, que és gràcil i alada, la d’una inspiració que sembla inesgotable, que li va omplir la vida d’una potència imaginativa insondable i que pot satisfer-ne moltes, les dels lectors que s’hi capbussin. El seu és “el sermó d’Orfeu”.

La feina d’anostrar poetes és, per a una cultura literària que s’ho valgui, una tasca indefugible i colossal. No són tants els qui s’hi embarquen, entre altres coses perquè és una feina que implica entrega, temps i liberalitat. Ningú no ho ha demanat, ningú no paga el que val, i costa molt trobar editors que hi apostin. I, per acabar-ho d’adobar, no se sap del cert quants lectors tindrà una obra traduïda, i dels pocs que tingui, quants apreciaran el combat lliurat pel traductor amb les llengües (l’altra i la seva), els problemes d’interpretació i els de formalització, que són verament diabòlics. La pèrdua i el guany proverbials... amb els quals el traductor haurà fet equilibris indescriptibles (o, de fet, prou ben descriptibles, perquè allí han quedat xifrats, en el resultat final). També hi ha la qüestió de si cal que el qui emprengui una traducció poètica hagi de ser, o no, poeta. La també proverbial invisibilitat del traductor, que, tanmateix, ha estat rebatuda, de fa anys, des de les associacions de traductors i les facultats de traducció, sembla que comença a desaparèixer, almenys en les editorials sensibles a la qüestió. Aquí el nom del traductor apareix a la portada, cosa que honora l’editorial. Perquè, al capdavall, el traductor ha reescrit, fil per randa, tots els versos originals, i és perquè, fent una observació que no té, naturalment, cap base filològica, la paraula “autor” la trobem continguda, com camuflada gairebé, en la paraula “traductor” (i aquí no hi han tingut res a veure les dèries que puguem covar jugant al Paraulògic). 

Sebastià Perelló, que ha destacat darrerament com a prosista singular, és, de bell antuvi, poeta, ara i sempre. Sense fer soroll va donar-se a conèixer en prosa amb Exercicis de desaparició l’any 2000. Talls d’ombra fou el darrer llibre de poemes. En l’activitat poètica és on la densitat es fa més salabrosa. Novalis deia que el poeta usa de llenguatge com el pianista que polsa les tecles del seu instrument. El coneixement del teclat se li suposa. Hi ha en l'escriptura de Perelló, ultra els saborosos balearismes, tant en la prosa com en la versificada, una mena de palpeig que furga en la consciència, i que fa sonar una música verbal que ve de dins. Vesteix una tessitura diferent segons si vol construir una història d’inici que esclata en un nus i tanca amb un llaç ben anusat, o no…

Recordo l’última conversa. La seva gentil trucada a Tortosa per felicitar-me el Riba, encara no fa un any. La meva insistència a veure’ns ben aviat la va esvair amb alguna vaguetat: ja estava malalt, i no passava pel millor moment. Tot i que no vaig tenir la sort de tenir-lo a les aules, a la Facultat de Filologia de la UB, on vam coincidir als anys 80, el considerava un mestre, un primera espasa de les lletres. Com a catedràtic de literatura espanyola va fer equip amb Llovet, Riquer, Valverde, Tusón. Com a poeta, els seus mestres van ser Barral, Gil de Biedma i Ferrater.

Per aquelles coses de l’atzar o del destí, succeeix -poques vegades, però succeeix- que hi ha persones de coneixença breu amb les quals l’encontrada produeix un canvi de rumb vital. És el que em va passar amb Toni Turull. No el vaig tractar personalment ni mig any, del setembre del 1989 al gener del 1990, però les meves converses amb ell i les seves decisions van marcar la meva vida de manera crucial. En aquella època el departament d’Ensenyament de la Generalitat havia decidit iniciar i impulsar la creació d’una xarxa estable de lectorats de català a les universitats del món. El Dr. Antoni Turull i Creixell, catedràtic de llengua i literatura catalana a la Universitat de Bristol, va decidir, en les entrevistes que es van convocar aquell setembre, que jo era la persona adient per fer-hi de lector. Un cop a Anglaterra, sense perdre temps, de seguida em va persuadir d’endegar una recerca per a una tesi doctoral, cosa que no entrava en els meus plans més immediats. Tenint en compte que ell ja havia escrit la seva biografia sobre Pere Quart, amb qui a més de l’amistat l’unia un parentiu, i que disposava de molt material per treballar, va voler convèncer-me que el poeta Joan Oliver fos el meu tema de tesi. Jo em decantava per Vinyoli. Finalment -i estranyament- la tria va recaure en Joan Ferraté, però això ja és una altra història.