Buongiorno des de Venècia. Per cert, dijous va ser Sant Marc, el nostre patró, i també aquí, com per Sant Jordi, es regala la rosa entre els enamorats. Res de llibre, una pena; confio, però, que en futur us podrem copiar. De moment estem entretinguts amb altres coses, perquè tenim novetats a la ciutat. Per situar-nos, parlarem de turisme i derivats, i per fer-ho més fàcil farem una comparació amb Barcelona: si la Ciutat Comtal rep, en una estimació (res a veure amb un “t’estimo”), uns 30 milions de visitants, Venècia, en un estudi de la Universitat Ca’ Foscari de fa uns anys, en rep uns 28, i es creu que ara el nombre de visitants és molt més elevat. I recordeu que Venècia té 50.000 residents. Barcelona en té 1,5 milions! Aquí, segons un altre estudi, tenim 76 turistes per 100 habitants, 5.000 per kilòmetre quadrat! El 2023, per primera vegada els llits disponibles per a turistes han superat els llits per a residents, 49.693 vs. 49.304 i, flipeu, al sestiere di San Marco, la diferència és enorme: 11.500 vs. 3.340!

No hi ha millor lloc al món per passar-hi una epidèmia. Ho dic perquè dins de cada racó, cada pedra, cada cara hi queda alguna cosa dels miasmes passats. L’aigua fosca, les pudors, els coloms... Mort a Venècia. Aquí hem inventat la quarantena: va ser a l’illa (aïllar...) del Lazzaretto Nuovo on el 1468 un decret del Senat Republicà va crear una estructura com a prevenció dels contagis amb el control dels vaixells. La mercaderia era descontaminada ( sborrada, una paraula omnipresent al venecià i que ara vol dir, fantàstica evolució, ejaculació ) amb fum de romaní i ginebró.

En qüestió de minuts, la previsió d’ acqua alta es fa cada cop més angoixant: dels 145 cm previstos de fa dies, finalment ha arribat als gairebé 190 cm d’ahir, amb el 80% de la ciutat coberta d’aigua. Cabrejats. A casa tinc un llibre del 1970 d’Indro Montanelli, Venezia: Caduta e salvezza. De què voleu que parli? Doncs de l’ acqua alta i dels problemes que provoca. Ho escrivia fa 50 anys i ja esmentava el canvi climàtic i el desgel. I Greta no existia!

Fa dies que ho penso: Catalunya ha de tenir visió comercial. Dic comercial influenciat per la meva trajectòria. Es podria dir d’una altra manera, però crec que així es pot donar la idea. Espanya no n’ha tingut, de visió, i, per aquesta raó, està perdent aquesta llarga i esgotadora ronda en la pugna amb aquest territori català en rebel·lia. Sí, perdrà. Fins i tot si arriba a aconseguir el seu objectiu: que no es faci el referèndum de l’1-O. És evident que els ponts estaran irremeiablement trencats per anys i panys, dins i fora del Principat, i els primers perjudicats seran el govern de Mariano Rajoy i les bases de la democràcia de tot l’Estat. Ho estem patint prohibició rere prohibició.

“Parole, parole, parole” (Mina, 1972). Paraules italianes que sentim quan passegem pels carrers de Barcelona. Converses que ens demostren que la ciutat està plena d’italians. I no ens referim només a turistes, sinó a persones que fa mesos, anys o dècades que viuen a Barcelona i que, per tant, hi van deixant la seva petjada. Hi ha milers d’italians que treballen a la capital catalana i una gran quantitat de bars i restaurants per tastar la cuina pròpia d’aquell país. I aquesta és només la part visible. Si investiguem una mica, de seguida ens adonem que els lligams entre Barcelona i Itàlia són sòlids. I no és precisament una relació recent, sinó més aviat llarga, que fa que ara trobem empremtes italianes per tot arreu. Des de costums, com ara el vermut, una tradició italiana que ha arrelat, fins a receptes gastronòmiques, com els canelons, un menjar típic italià que ara no pot faltar per Sant Esteve, passant per episodis històrics, arquitectura feta per italians i aspectes culturals que Barcelona ha agafat d’aquell país, entre molts altres.

Anàlisis, articles (de Miquel Puig en primer lloc), tertúlies, manifestacions, pancartes (la principal forma de comunicació a Catalunya)... Tot mogut pel debat sobre la immigració: si són un negoci, si tenim deures morals, si els immigrants ens pagaran les pensions o seran una ruïna... És complicat separar ideologia i sentiment (de vegades coincideixen) quan estudiem el moviment de poblacions entre zones geogràfiques. Passa quan reflexionem sobre els que venen i, també, quan ho fem sobre els que se’n van.

Quina gràcia! Com canvien les coses. Trobo interessant i trist (sovint les dues coses coincideixen) veure que, en la polèmica al voltant de les estàtues de Franco al Born, ningú ha fet ni una mínima menció a la figura dels veïns. I ningú esmenta els veïns quan s’està decidint una nova orientació per al museu. Quina cosa més estranya. Una situació totalment diferent de la de fa tres anys, quan una part important dels eximis opinadors de la ciutat es mostrava escandalitzada per com s’havia pogut fer un museu “celebrant” el 1714 i oblidant totalment la voluntat del barri. Es feia referència al vell projecte de biblioteca com si fos un edèn perseguit per tots els residents de la Ribera; hi havia una plataforma, El Torn del Born, que lluitava en contra del projecte actual, amb la voluntat, una mica naïf, de posar l’espai al servei de la comunitat amb propostes que, segons la meva opinió, haurien acabat mercantilitzant l’antic mercat. ¿El tòpic general? ¿Com es pot fer un nou equipament municipal oblidant totalment els veïns? Una vergonya! Una falta de sensibilitat greu envers els autòctons, que necessiten un projecte diferent, un projecte activador de totes les energies del barri. Era molta, doncs, la preocupació de l’antiga direcció per demostrar una certa amabilitat amb el veïnat, conscients que eren moltes les possibilitats de figurar com els dolents de la pel·li: malvats nacionalistes i un mausoleu per celebrar aquelarres d’esquena a un pobre veïnat privat d’un equipament fonamental.

Llegeixo amb interès l’especial de l’ARA del dilluns 16 de maig sobre el futur del turisme. Com a barceloní estic contaminat. ¿Podem gosar mantenir-nos al marge, nosaltres, mortals, si fins i tot una església elegant i sòbria com Santa Maria del Mar (potser va ser una sort la crema del 36) mostrava fins fa poc, amb patètic orgull, un certificat d’excel·lència de TripAdvisor adreçat als seus clients?