10 És ben cert que les coses cada dia passen més aviat. N’hi ha moltes de les quals no podem retenir la fesomia, ni tan sols el color. Així ocorre amb cantants, amb èxits literaris, amb marques i tipus de cotxes, amb els cromatismes de la roba. Res no queda fixat en les nostres vides durant un temps raonable: això vol dir un temps suficient perquè en puguem extreure les substàncies beneficioses. No ens ha d’estranyar, per tant, que allò que més aviat desapareix del panorama de les nostres vides sigui el pensament, principi actiu i excipient alhora de tot allò que necessitam per reconèixer-nos en aquest món. Si estam atents als mitjans de comunicació que “pensen” amb més freqüència i profunditat, potser associarem el pensament a un “bé” propi de la societat de consum, en un article de la vestimenta prêt-à-porter. Al nostre país, tenim pensadors d’un nivell extraordinari, potser comparables al de Rodin. La seva influència en la nostra societat és tan tènue com duradora. El drama és que molt difícilment es recuperen els corrents de pensament que el vent dels dies ha esborrat del paisatge del qual feim part.

]]> No sé què els passa als mosqueters de la dreta amb Pedro Sánchez. Servidor no el situaria entre els grans governants del nostre temps, ni tan sols entre els grans governants espanyols, que no farien gaire bon paper a una història que no fos la d’Espanya. Pedro Sánchez em sembla d’una mediocritat assenyalada, per més que en el seu partit no hi ha gaire per triar. És difícil saber on vol anar. Així i tot, la societat espanyola es beneficiarà d’algunes lleis que ell i el seu govern han encaminat: lleis d’aquestes que l’esquerra imposa (divorci, avortament, etc.) amb una oposició brutal de la dreta, que, tanmateix, no les aboleix quan guanya el poder. Fa el gest de remoure’n qualque paràgraf, però bé que alguns dels seus membres es divorcien o acompanyen la filla a una clínica privada per evitar un naixement inoportú.

]]> A molta de gent l’espanta el ressorgiment de Mallorca i de Menorca, les dues illes a les quals al·ludim en dir “el país”. No volen renunciar a les illes que coneixen, si de cas accelerar el que consideren que seria una real normalització, és a dir, una espanyolització severa que esborrar els trets distintius –per dir-ho així– d’aquest nostre petit país insular. En detectar qualsevol moviment en la direcció oposada al que constitueix el seu ideal, se’ls sofregeix la sang i es fan forts en la necessitat d’oferir aquestes illes a l’altar de la Pàtria. El ministre Wert, d’esquinçada memòria, fou l’espanyol més clar en parlar d’aquest assumpte: era el seu somni espanyolitzar-nos tots des de l’escoleta.

]]> Ara queden, com bubotes movent-se entre ombres entelades, dos sopars amb presència –o presidència?– del senyor José María Rodríguez, amb Jaume Matas i altres distingits protagonistes del passat del PP. Quan aparegueren les fotografies d’aquelles reunions “d’amics que es troben per sopar junts”, més d’un i dos columnistes del país varen veure en aquells documents la constatació de divergències irreconciliables, que tendrien una forta influència en el procés electoral i en els resultats finals.

]]> Pensàvem que, amb la retirada d’Aznar de la vida política, l’aire guanyaria en qualitat. No calculàrem que el pes de la seva al·lusió a Cincinnat arribàs a traduir-se en aquesta presència pertinaç, més enllà del que li demanarien els seus camarades i, sobretot, del que desitgen les persones que cerquen un cert equilibri emocional. A Luci Quinti Cincinnat el trobareu definit com a “magistrat romà, membre dels patricis i oposat als plebeus”. Però la pretesa vinculació d’Aznar (copiada de Bush gràcies als elogis repetits per George Washington) amb el magistrat romà s’entén millor a partir d’un fet històric ocorregut cinc segles abans de Crist. En un ambient d’extremada truculència política, Cincinnat aconseguí imposar la pau. Per poc temps, però. Aleshores els col·legues del Senat anaren a cercar-lo a les seves terres de Sicília, on pretenia guanyar el somni d’una vida tranquil·la. La realitat, però, el va dur novament a Roma, perquè es tornàs a fer càrrec de les coses públiques. En abandonar el poder arran de la derrota del PP a les eleccions de 2004, Aznar va fer referència al magistrat romà. Ens ho hauríem d’haver pres més seriosament: des d’aleshores, l’ex primer ministre espanyol ha volgut treure el cap a tots els esdeveniments organitzats pel PP, sempre amb una agrura retòrica que supera la de qualsevol altre polític espanyol.

]]> Basta llegir aquest titular per encomanar-se a Déu, encara que no hi creguis: “Henry Kissinger té noves formes de posar fi a la guerra” (de Rússia/Ucraïna, és clar). Les guerres no només maten persones, però aquesta és el seu primer objectiu, l’esllevissada de dolor amb què cobreixen la Terra. Les raons que mouen els agressors no sempre són clares, però finalment no queden justificades. Les raons del defensor de vegades acaben poc o molt contaminades. Aleshores els intents de sembrar la pau es fan en un grau altíssim d’ineficàcia. En tot cas, les guerres viscudes des de despatxos endomassats de grans capitals mundials no semblen tan brutes com quan destrueixen fins a les arrels dels arbres, en el terreny de la follia, del fang i la sang. Cap xilè mort en el cop d’estat de Pinochet degué pensar a l’últim instant que qui el matava era un senyor anomenat Henry Kissinger, pulcrament instal·lat en un despatx oficial de Washington.

]]> Aquests temps es comença a sentir millor la remor que desprèn una espècie de supòsit que situaria la dona des de sempre en un rol secundari, que es manté perquè així ho indica l’ordre social, cultural i antropològic que, com una secreta però potent constitució, ens hem donat nosaltres mateixos. 

]]> Breument: Manuel Fraga Iribarne.

]]> Miquel Alenyà s’havia allunyat fa estona de la vida pública, almenys del que en solem dir vida artística, literària, cultural, etc. Un darrer càrrec que va emprendre amb il·lusió –la presidència de la Reial Acadèmia de Belles Arts– no li va satisfer les expectatives que hi tenia posades i es va donar de baixa de la institució. Hauria pogut mantenir-s’hi, les seves aportacions és ben segur que haurien estat del major interès, però es va estimar més prendre camí cap a l’exercici en solitari de la cultura. D’aleshores ençà, fins i tot la seva presència ciutadana es va fer esborradissa. Les últimes vegades que el vaig veure per Palma anava com a mig amagat darrere una gorra vermella, amb la ventalla que dificultava identificar-lo. Mantenia el seu interès per la cultura a través d’escrits que difonia per internet.

]]> De sempre, l’habitatge. Després, cada temporada s’especialitza en unes o altres mancances. Ara és la sequera, que té el plantejament i el nus en el creixement; el desenllaç, en el decreixement, aquesta expectativa que ningú vol allotjar a l’inventari d’assumptes a estudiar. Al contrari, es força la producció d’aigua fins molt més enllà dels límits raonables. S’haurà de dir fins a la fi dels dies: no és que faltàs aigua, és que érem massa. Som massa.

]]> Per surar en la política, n’hi ha que han de viure permanentment immersos en el llot. Es nodreixen de tota casta d’excrements i tenen un aparell digestiu molt eficaç en la conversió dels seus aliments en matèries verinoses. Les adrecen molt especialment a aquella part de la població sense capacitat per processar per si mateixa els missatges simples i inflamats que els arriben de fora. D’aquesta manera, assoleixen un pes en la vida pública molt superior al de les idees contingudes en les seves prèdiques. Es pot dir que parlam de feixisme? Sens dubte. I no de neofeixisme. Aquests prefixos ('neo', 'post') de vegades ens indueixen a fer-nos una idea atenuada dels mals que el feixisme ha comès en el passat. La necessitat de matisar no n'acaba de justificar l'ús. Com deia Vázquez Montalbán, “no son galgos ni podencos, son fascistas”.

]]> Hi ha calius que es resisteixen a apagar-se fins en les condicions més severes. S’amaguen sota flassades de cendra. Record que, quan era nin, el foc per encalentir la llet del matí s’encenia a partir dels darrers calius de la nit passada. Amb un ventall de llatra es movia una mica d’aire, que aixecava les cendres encara tèbies de la nit anterior i obrien a la poca llum de l’alba rural la brillantor humil de les restes d’ahir a la nit. D’aquí en endavant, el foc que sorgia de davall les cendres assolia l’alçada i l’amplitud necessàries per fer front a les necessitats domèstiques de cada dia, des de torrar un tros de llonganissa fins a fer l’alegre arròs dels diumenges. Els parents de Palma o de Manacor s’admiraven que, davall de les cendres, hi poguessin bategar encara uns calius que donarien continuïtat al foc. La nostra perícia en el domini d’aquelles tècniques ancestrals davant d’uns parents més urbanitzats que nosaltres ens omplia d’un orgull petit i quasi del tot apagat, com els calius que nosaltres sabíem manejar des de ben nins. Res, coses d’altre temps que no interessen ningú.

]]> El filòsof francès Bruno Latour va ser home de curiositat ecumènica, que el menà a investigar als territoris més variats. Vaig seguir l’entrevista de Xavier Grasset a Nicolas Truong al +324 de dimecres passat. Fou una decisió encertada, ja que l’entrevistat acaba de publicar un llibre on recull tres entrevistes amb Latour (Habitar la Terra és el títol d’aquest llibre, bon company pel que ens queda). I més encara quan Grasset va treure a rotlle una qüestió que, ja em perdonareu, com més lluny la percebem del “relat” (amb perdó) de la realitat actual, més a la meva vora la sent: la lluita de classes. Ja sé que, si aquestes paraules fossin pronunciades en un teatre ple, ara mateix m‘hauria quedat sense públic. (Bruno Latour la trasllada al camp de l’ecologia. El mateix concepte es manté menjat d’arna; i emana uns efluvis antanyosos gens convenients per als asmàtics.) La lluita de classes es dona sovint per clausurada, sempre per agonitzant. Pareix que era ahir que definia la Història. Ara els llibres dels cappares del marxisme són mals de trobar. Igualment els dels que ampliaren el seu pensament fins passat el maig del 68.

]]> És com si un foll ple de renou i de fúria s’hagués fet càrrec de tots el mecanismes que intervenen en la marxa del país. Ell atén tan sols les indicacions del caos general i de la incapacitat particular: ho arrossega tot cap al que li han dit que era el creixement de l’economia i la felicitat delirant de la població. El foll shakespearià no té aturall, podríem pensar sovint que en la seva feina hi troba encara motius d’un plaer suplementari generat per onades de fogosa virulència. Estimulat pels enemics del país –del poble-, no deixa un pam de terra per a guaret. Ell, sempre endavant.

]]> No crec que s’hagi vist mai com ara tanta propaganda de llibres per al Sant Jordi. Les tècniques publicitàries poden esdevenir un malson: hi ha llibreries i llibres concrets que et persegueixen fins a la fi del món, sense que t’hi hagis interessat gens. També he de dir que, on romanen les forces ocultes, hi deuen maniobrar persones d’una estranya perspicàcia. Hi ha dos llibres editats just ara que m’interessen ferm i sobre els quals no he escrit ni una paraula –no els he mencionat, vull dir– i l’existència dels quals m’és recordada sigui quin sigui el diari o revista que obri. M’imposen la seva imatge com un recordatori que seria d’agrair si no hi ressonés –de ben lluny, s’ha de dir– un cert aire de violència publicitària.

]]> L’estat general de la ciutat i el camp ens donen una primera notícia sobre el civisme del seus habitants. Una ciutat bruta i renouera ens diu que no té cap vocació d’habitabilitat, ens invita a donar-li l’esquena, de vegades emulant la muller de Lot. El camp és un escenari de lectura més complexa, sovint els signes hi són més aïllats i més embullats alhora: però la seva hostilitat o el seu acolliment aviat se’ns fan ben visibles. I sovint el seu rebuig de la persona és més amarg i depriment.

]]> En el llenguatge (amb els distints accents) de l’Espanya profunda, el concepte de pàtria i derivats apareix sovint com una càrrega verinosa per llançar als enemics. Deixem-nos de tanta delicadesa i diguem d’entrada que els principals enemics de Catalunya professen en general el patriotisme enverinat. Tant, que la mena de verí pot arribar a trastornar el seu posseïdor, de forma que el llanci amb un determinat motiu contra un grup humà i emprar-lo en benefici d’un altre amb idèntiques o majors càrregues de culpa. Aquestes setmanes l’afer Ferrovial està en la boca de molts d’espanyols que acusen de falta de patriotisme els directius de l’empresa. Tenen motius per obrar d’aquesta manera, ja que, del trasllat de la seu de Ferrovial a Holanda, supura una manca de confiança que contribueix a crear dubtes sobre l’economia espanyola. Sí, tal com s’entén en patriotisme per aquestes contrades, Ferrovial ha donat mostres d’una manca radical –o sia, extremista– de patriotisme. I ara es podria dir allò tan esquinçat: el capital no té pàtria –reforça aquesta veritat universal el fet que no van mai a la guerra a defensar-la els enriquits, per exemple, gràcies a subvencions i altra mena d’ajudes de les institucions públiques.

]]> Alexander Stille és l’autor d’un llibre que paga la pena tenir a l’abast per anar-ne llegint els diferents treballs que el componen. Tots responen al títol El futuro del pasado. El va publicar el 2003 i desembarcà a la llengua espanyola dos anys després. Si ara el trec a rotllo és perquè un dels temes que s’hi tracten és el de la gestió del medi natural amb vista a la seva conservació i, també, a la seva rendibilitat. Conta com el més gran parc natural de Madagascar, en ser sotmesa la seva cura a uns estatuts –o reglament–, esdevé un gran problema, mentre que abans no ho havia estat mai.

]]> Vaig assistir a una funció de l’adaptació de 'Reis del món', la novel·la de Sebastià Alzamora que molts redueixen lamentablement a la relació de Joan March (en Verga) i Joan Mascaró Fornells... No havia pogut anar al teatre Principal, de Palma –no escatimem l’elogi a aquesta institució, motor de l’esdeveniment–, així que vaig anar amb molt de gust a l’auditòrium manacorí. Diguem, també moguts per un esperit de justícia, que l’excel·lent dramatúrgia de la funció és obra de Josep Maria Miró, que ha sabut extreure els instants realment significatius i dramatitzables de la novel·la, embolcallant-los en un llenguatge teatral que engrana perfectament amb l’atmosfera de l’escenari. La direcció es de José Martret, i, posats a trobar ossos en el lleu, diríem que, de la platea estant, en alguns moments fa la impressió que s’ha volgut intensificar innecessàriament la força del text. D’altra banda, els espectadors més vells assistim, encoratjats, a una capacitació creixent dels actors per a l’ofici, que durant decennis havia sobreviscut encotillat en uns motlles inflexibles. Ara començam a anar al teatre sense les prevencions que durant tants d’anys ens havien convertit en espectadors suspicaços –potser massa?

]]> Aquest diari publicava fa un parell de dies un reportatge de Sílvia Marimon, El poble on els veïns van assassinar 1.800 jueus i on l’odi perviu. Ens conta una història on l’abjecció humana no dona treva. Al poble polonès de Jedwabne (aleshores, 2.670 habitants), el 10 de juliol de 1941 més de 1.800 jueus foren assassinats pels seus paisans. Els judicis que posteriorment han simulat establir la veritat sobre aquell afer són proves de com la Història, en mans de criminals, no renuncia a les seves mentides exculpatòries. Els descendents d’aquells assassins protagonitzen aquesta gran mentida: com que no s’han pogut fer desaparèixer els fets, se n’ha responsabilitzat els alemanys, furiosos experts en les tècniques dels assassinats massius. Ara mateix, visitar el poble pot ser perillós per als externs: continua l’odi als jueus però no volen ser assenyalats com a descendents d’uns assassins que reivindiquen amb coratge.

]]>