El maltractament fiscal als catalans és una realitat objectiva de la qual és important distingir dos vessants. El primer està lligat a l’existència d’un dèficit fiscal amb l’Estat, provocat per la diferència entre el que l’Estat ingressa en concepte d’impostos pagats pels catalans i el que l’Estat gasta a Catalunya. Aquest dèficit representa prop del 10% del PIB català, un percentatge escandalós que s’ha anat mantenint més o menys constant al llarg de dècades, amb independència de qui governés a Madrid. La segona dimensió d’aquest maltractament fiscal no té res a veure amb l’Estat: és autoinfligida. Potser per això els polítics catalans no en parlen. Aquest vessant del maltractament té un significat molt tangible: els residents fiscals a Catalunya fa molt temps que paguen més IRPF, impost de patrimoni, impost de successions i donacions i impost de transmissions patrimonials (a més d’altres impostos especials) que la majoria dels ciutadans espanyols, cortesia exclusiva dels Governs catalans de torn amb el suport dels seus aliats parlamentaris. No és aquest l’espai per entrar en detalls, però és ben segur que els lectors damnificats en són ben conscients.

És difícil trobar en la història del pensament econòmic una idea tan potent com “la mà invisible” d’Adam Smith. Una idea que es pot resumir així: la suma de les decisions dels diferents agents econòmics, preses de forma no coordinada i perseguint exclusivament els seus interessos individuals, hauria de portar a una assignació eficient dels recursos d’una societat. Aquesta idea, formalitzada matemàticament en el segle XX per la teoria econòmica del benestar, constitueix un dels principals fonaments teòrics en suport del sistema econòmic capitalista. 

Aquest és un extracte d'un article publicat a la web voxeu.org

La vostra plataforma, que agrupa bona part dels sindicats d’estudiants del país, ha convocat unes jornades de vaga els dies 7 i 8 d’octubre a favor de la consulta del 9-N i com a rebuig a la seva suspensió per part del Tribunal Constitucional. És evident que la convocatòria de vaga és absolutament legítima. Deixeu-me dir també que comparteixo plenament la vostra indignació pel menyspreu de l’Estat a la voluntat majoritària de la població catalana de poder decidir lliurement el seu futur.