Hi ha violències que es cometen en un sol episodi, amb una intensitat brutal i evident per a tothom que no permet dobles interpretacions. Amb un únic cop n'hi ha prou per deixar una cicatriu profunda. En canvi, altres victimaris usen mecanismes més perversos i sostinguts en el temps per causar el mateix efecte. Els solen maquillar amb bones paraules, demanen perdó i tornen a insistir-hi més endavant. Juguen a l'ambigüitat i generen confusió en la persona que pateix aquest tracte. D'aquesta manera, l'erosió es converteix en quotidiana, en una manera de viure la realitat sota la violència. És llavors quan la víctima es veu immersa en la pràctica d'esperar diàriament què li farà el seu agressor, preguntant-se què passarà avui.

Antígona és la protagonista d’un mite grec clàssic amb final tràgic. Un dels seus germans mor en una pugna pel poder i, en no ser legal enterrar-lo, ella decideix desobeir. Sap que les conseqüències per a ella mateixa seran greus, però respon primer a la seva consciència i decideix enterrar-lo. Els grecs ja ho sabien: ser condemnada legalment no comporta de per si una condemna moral.

La llista d’excuses és llarga: coses de parella, intimitat, ella ja sabrà com gestionar la seva vida, ell és un home amb caràcter, jo a la primera bufetada el deixaria... Les excuses per no actuar responen al rol de responsabilitzar la víctima de la violència que pateix, minimitzar la violència, negar la responsabilitat de perpetuar aquesta violència traslladant-la a qui sigui i exculpar el feminicida sota l’aparença d’algú diabòlic o malalt. Però la realitat és que tots estem jugant aquesta partida, fins i tot callant.

En els últims temps s’està abordant la necessitat de garantir la seguretat de les dones i les noies en els espais públics durant la nit. La falta de seguretat subjectiva -la percepció- que una dona té en certs espais de la ciutat per poca il·luminació, inadequació de l’arquitectura de l’espai públic, etc., fa que les dones hàgim de renunciar al nostre dret a la ciutat i a la vida pública.

Fa uns dies la regidora de la CUP Maria Rovira denunciava públicament una agressió masclista. A més de denunciar el seu cas, volia posar en relleu amb quina freqüència aquesta violència s’exerceix. Durant el 2014 va afectar un total de 25 milions de dones europees, segons l’Agència Europea de Drets Humans. L’estudi constata que els països del sud d’Europa denuncien un 50% menys que els del nord. Tot apunta que l’índex de denúncies augmenta amb polítiques d’igualtat més efectives i amb protocols específics per protegir les víctimes de violència masclista, tant en delictes de l’esfera pública com de l’íntima.