Un grup de mares i pares del Poblenou de Barcelona, entre els quals em trobo, vam engegar fa un mes una iniciativa (Adolescència lliure de mòbil) que té per objectiu ajornar l’arribada del mòbil a la butxaca dels nostres fills. Si aquesta iniciativa s’ha estès com la pólvora mitjançant un canal amb més de 10.000 famílies interessades i 154 grups territorials organitzats ja a tot l’estat espanyol, és perquè constatem que ens hem equivocat com a societat. Hem naturalitzat el fet de donar un telèfon intel·ligent als nostres fills en el pas de primària a secundària, una edat en què la gran majoria ni hi estan preparats ni el necessiten. Segons dades de l’INE, el 85% dels nens de 12 a 14 anys tenen un telèfon propi. I hem arribat a aquest punt, després d’anys, perquè crèiem que la tecnologia era neutra. Com a societat hem confiat cegament en les bondats de la innovació tecnològica sense avaluar amb cura les seves conseqüències pel que fa a la salut mental o l’impacte social.

Una mirada a la reacció social derivada de la crisi econòmica del 2008 ens fa palès que la ciutadania va trigar tres anys a entendre què passava i a poder començar a respondre-hi. I mentrestant es va gestar una sortida política per la via de l’austeritat i el rescat bancari que va donar lloc a un greu increment de les desigualtats. No sabem què hauria passat si les mesures haguessin estat unes altres, però com diu repetidament l’economista Branko Milanovic, entre 2007 i 2013 el 80% més pobre a Espanya va veure caure els seus ingressos fins a un 30%, mentre que el 20% més ric els va veure augmentar en els percentils més alts fins al 10%. Espanya ha vist com el nombre de milionaris s’ha multiplicat per 4,7 els darrers deu anys, i ara arriba a les 979.000 persones.