<![CDATA[Ara Balears - Antoni Vives]]> 10 <![CDATA[Nissan com a símptoma]]> Vaig entrar a treballar a Nissan el gener de 1989. En aquells temps érem més de deu mil treballadors i els japonesos començaven a modernitzar a fons les velles estructures fabrils de Motor Ibérica. Tot havia començat el 1920 amb la fàbrica de la Ford, que més endavant es va convertir en Massey Ferguson, Motor Ibérica i, finalment, Nissan. De ser una fàbrica en què encara hi recordo la línia de muntatge dels vells camions Ebro, es va convertir en una de les fàbriques més avançades del món dissenyant i produint vehicles de valor afegit: pionera en 4x4, en furgonetes i monovolums d’èxit global, Nissan va contribuir decisivament a modernitzar el sector de l’automoció a Catalunya. Vaig tenir la sort de treballar amb figures llegendàries de l’automoció catalana, com en Joan Amorós, veritable general d’empresa, servidor inigualable a la causa nacional; o en Jaume Segalés, directiu que venia de les fàbriques de Massey Ferguson de Detroit i que ens va ensenyar tot el que sabem. O amb professionals del món comercial com en Francesc Andreu o Manolo García, pioners en el desenvolupament de l’aplicació comercial de les tecnologies digitals. Nissan, una fàbrica situada a deu minuts del centre de Barcelona, a deu minuts de l’aeroport, a tocar del port, era el producte d’una gran ambició continuada en el temps i compartida pel conjunt de la societat catalana. El meu pare, mecànic, reparava el tractor d’un pagès del Prat el dia que el general Franco posava la primera pedra de la fàbrica en un camp de cols, al que aleshores era enmig d’enlloc, a tocar del riu Llobregat. Franco no tenia més remei que posar la primera pedra d’aquella factoria perquè l’ambició de la societat catalana era més forta que la voluntat franquista d’anorrear-nos. Era una ambició d’acord amb el que tota societat necessita per reeixir: voluntat de créixer. De la fàbrica de Barcelona de Nissan n’han sortit enginyers de disseny i de producció que han treballat per tot el món. N’han sortit directius que han demostrat la seva capacitat primer a Amsterdam i després a París, seus corporatives de Nissan a Europa. Amb Nissan, la indústria de components catalana, una de les més integrades i competitives del món, s’ha posat al nivell d’Alemanya, França o el Regne Unit.

]]> <![CDATA[Moral de reconstrucció]]> No fa gaires dies vaig sentir una locutora per la ràdio parlant de com cal encarar el temps que ha de venir, un cop hàgim superat la pandèmia. Parlava amb autoritat. Editorialitzava des de la ràdio pública exigint al Govern mesures que anaven des d’assegurar una molt millor sanitat pública, amb els serveis associats, passant per garantir ajuts per als col·lectius professionals afectats per la crisi, el salari mínim universal i ajuts addicionals per als més desafavorits. Era un bon recull del que hauríem de fer com a país. Ara, ¿com s’ho ha de fer la societat catalana per pagar aquestes mesures?

]]> <![CDATA[Virus, fragilitat i canvi]]> Hi ha una paraula que llegeixo i sento repetida en articles i converses dels darrers dies: fragilitat. La humanitat ha adquirit consciència de l’extraordinària fragilitat del bigam sobre el qual assentem la nostra prosperitat. Ens estem centrant en el Primer Món, i en les conseqüències d’aquesta aturada sobtada: escoles, universitats, aeroports, autopistes, fàbriques, mercats, serveis, autònoms, botigues, artistes... I, tanmateix, hi ha un altre món, que facilita el nostre i cap al qual no estem acostumats a mirar, que pateix encara més que nosaltres. Molt més que nosaltres. Milions de cosidores de Bangladesh, l’Índia, el Pakistan i d’altres països fàbrica de l’Àsia s’han quedat sense feina. Les de grans marques de roba occidental, les que venen samarretes de cotó, camises, roba esportiva i guarniments de tota mena, són al carrer. Una cosa és passar el confinament, i fins i tot l’atur, a Catalunya; una altra de molt diferent és estar en la mateixa situació, posem per cas, a Dhaka.

]]> <![CDATA[El món i el Covid-19]]> Uns amics anglesos em truquen i em demanen si penso que podrem resistir dos mesos amb els nostres països aturats, com han fet a la Xina. Al Regne Unit les coses han virat de cop en poques hores. Les corbes que mostren el nombre de persones infectades agafen pendents exponencials. Parlem de dades. Això és nou. Som en el temps dels matemàtics, en el temps de les dades obertes, de la supercomputació aplicada per interpretar-les, per fugir de l’opiniocràcia i posar les notícies en perspectiva de realitat acurada. Som en temps de previsions. També en temps de canvis sobtats. Al Regne Unit, a França, a Catalunya; a Itàlia, no cal ni dir-ho. D’Itàlia em truca la professora Svalduz, de la Universitat de Pàdua, a la regió del Vèneto. Ha replantejat de dalt a baix el curs d’història de l’arquitectura que dirigeix. Les classes són retransmeses per Skype. La telepresència ha esdevingut normal per assegurar els intercanvis amb els alumnes. O això, o perdre el curs. Parlem de realitat virtual aplicada a la docència de manera massiva. És la nova frontera. La vèiem lluny. A Itàlia, i segurament a molts altres llocs, la veuen molt més a prop. Com a Stuttgart, des d’on el despatx d’arquitectura Lava, un dels més innovadors del món, envia tot el material en arxius que podem veure amb les darreres ulleres desenvolupades per a tecnologia de realitat mixta: gràcies a aquesta tecnologia, podem entrar a la realitat virtual barrejant-la amb el nostre entorn. Així som uns quants els que podem veure i viure la virtualitat, mentre veiem i vivim en el món real. L’eina fins ara formava més part dels salons de la innovació que no pas dels despatxos de treball. Ara, en molt poques setmanes, les eines que no eren res més que prototips han esdevingut una necessitat total i absoluta. O això, o aturar-nos.

]]> <![CDATA[El Concili 25 anys després]]> El número de febrer de Catalunya Religió (publicació que ha fet 10 anys, gràcies a la bona feina de tanta gent, liderada amb professionalitat i entusiasme exemplars pel periodista Jordi Llisterri) fa un reportatge magnífic sobre els 25 anys de l’inici del Concili Provincial Tarraconense. Vam ser molts els que vam viure intensament la convocatòria del Concili. Des que el bisbe Deig havia llançat la idea de convertir les diòcesis catalanes en una conferència episcopal independent de l’espanyola, molts vam veure en el Concili l’oportunitat que l’Església catalana necessitava per posar-se al ritme dels temps. 25 anys després, però, les percepcions canvien, i ara no em sembla agosarat dir que l’Església catalana d’aleshores va fer un pas endavant avançant-se als temps de la nació. El poble català és un poble de mal acontentar. Tot ens sembla poc, i curt, i mai no ens sembla que hi acabem d’arribar del tot, perquè de fet és així. Tanmateix, analitzant els passos fets per la nostra Església, malgrat les atzagaiades de la nunciatura, malgrat el joc brut de la Conferència Episcopal Espanyola i dels seus acòlits locals, trossejant diòcesis, esmicolant la història desmembrant-ne d’altres, la nostra Església, deia, va tenir el coratge de sortir al carrer per desenvolupar un procés honest i digne de reflexió i de posada al dia.

]]> <![CDATA[A propòsit de ‘La banda’]]> En el vol entre Dubai i Los Angeles, triant i remenant entre les ofertes cinematogràfiques que la companyia ofereix als passatgers, hi trobo el film brasiler Temporada. El director André Novais Oliveira centra el seu tercer llargmetratge en una dona casada que s’ha vist obligada a abandonar la família a Itaúna per emigrar a la perifèria de Contagem, a l’estat de Belo Horizonte. La vida urbana, la separació, les contradiccions generades per la soledat hi són explicades amb el suburbi de fons, on les vides s’escolen entre llums i ombres ben familiars per a molts de nosaltres. Veig la pel·lícula entre un mar de pantalles en què bàsicament els passatgers segueixen films nord-americans farcits d’imatges espectacularment previsibles.

]]> <![CDATA[Puigdemont i Junqueras]]> Totalment allunyat de la política diària i encara més del país, observo els esdeveniments des d’una distància física i (quan puc) emocional que em permet acostar-m’hi com mai no ho havia fet fins ara. Les gravíssimes decisions de la JEC, el TSJ i el Parlament Europeu provocades pel cas català tenen implicacions que van molt més enllà del nostre plet. Catalunya s’ha situat al centre de la història d’Europa.

]]> <![CDATA[El moment present]]> Un polític avui oblidat va escriure, no fa tants anys, que Catalunya vivia entre la perplexitat i el somni, atrapada entre la prudència autonomista i el somni de la independència. Avui podríem caure en la temptació de pensar que l’independentisme, ja totalment consolidat com a principal força política motriu del país, és en un nou cul-de-sac. No és cert. El dinamisme de la societat catalana i, sobretot, l’enormitat de la consciència compartida de la nostra col·lectivitat, la nació, ens han de fer ser optimistes. No estem atrapats en res que no sigui passatger. Caldrà reconfigurar per aquí i per allà les eines, els partits; haurem de passar algun cicle electoral; seguirem denunciant cada dia, sense cansar-nos, la ignomínia de la presó i de l’exili dels nostres legítims representants polítics; seguirem avançant, però, cap a l’objectiu de treure’ns de sobre tuteles nacionals alienes.

]]> <![CDATA[Veritat, legalitat i legitimitat]]> Fa pocs mesos va ser estrenada a l’Índia The Tashkent files, una pel·lícula controvertida sobre la mort de Lal Bahadur Shastri, qui va ser el segon cap del govern de l’Índia independent. Secularista, gran defensor de moviment dels països no-alineats, va fer avançar l’Índia pel camí de les reformes socials que havia introduït Nehru durant el seu carismàtic mandat. El gener del 1966 Shastri va viatjar a Tashkent per signar la declaració de pau de Tashkent, entre l’Índia i el Pakistan, per resoldre la guerra indo-pakistanesa. Shastri va signar el tractat de pau el 10 de gener del 1966 i va morir el dia següent. La mort de Shastri va ser causada per un atac de cor, segons la versió oficial. Tanmateix, diversos misteris emmascaren aquesta versió. La pel·lícula de Vivek Agnihotri juga amb les diverses teories de la conspiració al voltant d’aquesta mort, i ho fa amb una veritable intenció política, que es desenvolupa durant tot el film.

]]> <![CDATA[100 setmanes]]> Dimecres passat va fer cent setmanes que al voltant de cinc-centes persones es troben cada dimecres a la plaça del Rei de Barcelona, a les set del vespre, per reivindicar la llibertat i el retorn dels presos i dels exiliats polítics. Cent setmanes seguides, sense cap interrupció. Es tracta d’un acte senzill: un grup coral canta alguna cançó del cantoral popular del país; seguidament els actors del grup Teatre amb R de República, liderats per Carme Sansa i Enric Majó, llegeixen una poesia, uns versos, un text escaient. Una altra cançó, un minut de silenci per a la reflexió i comiat amb Els segadors. A l’entrada de la plaça els grups de suport als familiars dels presos i dels exiliats venen llaços grocs. D’altres persones pengen les fotografies dels nostres absents. Hi ha crits de llibertat. A dos quarts de vuit tothom és fora. A la plaça s’hi han deixat veure alguns polítics, no gaires. Xavier Trias hi acostuma a ser. El president Torra s’hi ha escapat algunes vegades. De fet, ell va ajudar els organitzadors en el moment de l’arrencada, quan encara no sabia que al cap de poques setmanes seria cridat a la responsabilitat més alta del país.

]]> <![CDATA[Els límits de la mobilització]]> Després de l’Onze de Setembre d’enguany feia gràcia llegir les portades d’alguns diaris, en què es destacava la hipotètica punxada de la mobilització independentista. ¿Si 600.000 persones al carrer és una punxada, què passarà el dia que no punxem? Mai en la història d’Europa un país ha mantingut la reivindicació per la llibertat nacional de manera tan permanent, seguida activament per tanta gent. El clam dels catalans per exercir el dret a l’autodeterminació és un fet polític de dimensions colossals. Amagar-lo com fa Espanya, seguida per la resta d’Europa, no fa sinó engrandir-lo.

]]> <![CDATA[Diàleg, confrontació, estabilitat]]> Començo pel final: l’única força dels catalans és la unitat d’acció. Sense unitat d’acció no hi ha resultats possibles a la vista. Sense unitat d’acció no hi haurà resposta possible a la sentència del Procés. Ni els presos podran sortir de la presó. La unitat d’acció ha de tenir com a nord el retorn dels presos i dels exiliats a casa; la conformació d’una estratègia política efectiva per assolir la independència quan l’oportunitat es torni a presentar; reforçar la cultura catalana en tots els seus vessants, començant per la llengua, i garantir la prosperitat social i econòmica del país.

]]> <![CDATA[Contra la normalitat]]> Per molt que diguin, s’està instal·lant un cert aire de normalitat en la política catalana. Ens estem acostumant a conviure amb el fet de tenir els nostres principals actors polítics a la presó o a l’exili. Hem retoritzat fins a tal punt l’1 d’Octubre i el mandat popular que en va sorgir, que està esdevenint una referència buida. Hem fet servir tantes vegades l’expressió 'Fer república', buida entre les expressions buides, que ara, en sentir-la, n’hi ha més d’un que mira d’amagar-se avergonyit.

]]> <![CDATA[Xammar, Valls i la burgesia catalana]]> Convé llegir Eugeni Xammar, sobretot aquests dies de tanta confusió, i d’aparent cul-de-sac. Les seves cartes, publicades ara per Quaderns Crema a cura del professor Xavier Pla, són una de les lectures imprescindibles de l’estiu. L’epistolari, acompanyat d’un magnífic estudi introductori del Dr. Pla, ajuda a situar la qüestió catalana en la justa mesura. Ni ara tot està perdut, ni ho va estar aleshores, durant els anys dificilíssims en què Xammar va anar pel món, explicant-lo, sobrevivint-lo. I tanmateix, ni aleshores, ni tampoc ara, no vam trobar, no trobem el punt. No trobem la manera de vèncer definitivament aquells que tenen com a objectiu, actiu o passiu, convertir la catalanitat en un fet subaltern, anecdòtic, folklòric, del passat.

]]> <![CDATA[A propòsit del pare Hilari]]> Tinc a les mans el volum Escrits dispersos d’història del pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat. El llibre és una miscel·lània que ajuda a comprendre l’historiador, el monjo i el seu compromís amb el país, amb una aproximació honesta a la història del segle XX. És, a més, colpidorament interpel·lant. Llegir els textos d’Hilari Raguer sobre la fi del constantinisme; sobre personatges avui oblidats com Josep Maria Capdevila, director del diari El Matí ; sobre Balmes i els orígens del catalanisme modern; sobre l’impacte del Concili Vaticà II; sobre el que ell anomena “la tercera Espanya” de la Guerra Civil... Llegir Raguer és una invitació a reflexionar sobre el nostre país i el nostre futur col·lectiu. Aquí teniu alguns apunts per aprofundir-hi més endavant.

]]> <![CDATA[El triomf de la mediocritat]]> Un dels temes tractats durant la Reunió del Cercle d’Economia de Sitges va ser el de la pèrdua de pes de Catalunya. No vaig poder-hi assistir, tenia feina, però no em va sorprendre llegir en alguns diaris que la conclusió del debat sobre un tema tan important, i tan debatut, fos que havíem de fer els possibles perquè les companyies que havien marxat durant les jornades del referèndum del 2017 tornessin a Catalunya. La marxa d’empreses tan patriòtiques i compromeses amb el país va reforçar de manera definitiva la idea que hi ha un 'ells' i un 'nosaltres'. Que amb ells a sobre nostre, decidint per nosaltres, cobrant els impostos en nom nostre, desinvertint i fent xantatge a empresaris nacionals i estrangers (el paper del rei Felip en tot això hauria de ser tema de tesi doctoral) no tenim res a fer. Com he dit i repetit tantes vegades, i no me’n cansaré, som seus però no som dels seus. El paper tristíssim dels presidents espanyols del Congrés i del Senat, obligats a trair els seus compatriotes a canvi d’un càrrec, per donar plaer als seus amos de Madrid, és l’últim triomf del nacionalisme espanyol sord i descordat, que s’imposa des del PSOE fins al PP.

]]> <![CDATA[Una ciutat anomenada Europa]]> Fa molt pocs dies es va celebrar a Brussel·les la vuitena cimera de la European Innovation Partnership on Smart Cities and Communities. Barcelona en va ser una de les ciutats fundadores, anys enrere. Es tracta d’una plataforma de ciutats creada per la UE que mira de dotar les ciutats europees de les capacitats necessàries per guanyar en qualitat de vida, igualtat d’oportunitats i millora dels serveis socials mitjançant l’estat de l’art de la tecnologia. Ens vam reunir a l’Albert Hall, un vell cinema convertit en sala de convencions. L’ambient era expectant. Les eleccions europees, i també nacionals, regionals o municipals, segons el país, apunten a un canvi d’era. La fi del domini del Partit Popular Europeu sembla cantat, i tanmateix l’alternativa no és gaire falaguera. El canvi no és tan sols conjuntural. Europa, enfrontada al Brexit i als dimonis del populisme d’esquerres i de dretes, malda per retrobar-se a ella mateixa. La reunió de ciutats, regions, empreses i entitats socials de tot Europa va esdevenir un espai de reflexió activa. El gran repte europeu és el de l’escala, sense renunciar a la identitat. Generar la massa crítica suficient per fer front als embats xinès, rus i nord-americà, en termes de competència global. El repte també és financer. Europa destinarà uns 500 milions d’euros a la modernització dels serveis municipals de les ciutats de la Unió. És una xifra ridícula. L’Índia o la Xina multipliquen per deu aquesta quantitat. La temptació és dir: home, esclar, l’Índia i la Xina són deu vegades, vint vegades, cent vegades més grans que nosaltres. Si el nosaltres és europeu, però, estarem en disposició de veure les coses de manera diferent. Començant pels EUA, a qui depassem per dos-cent milions de persones. Europa ha de prendre consciència de la seva mida, i de la seva diferència. Consciència de la capacitat de competir, si deixa d’autoflagel·lar-se, si deixa d’oblidar el model que l’ha feta gran els darrers setanta anys. Europa, producte dels centres cristianodemòcrata i socialdemòcrata, no pot haver arribat fins aquí per deixar-ho tot en mans dels populistes de l’extrema esquerra o dreta, tots dos enemics de la idea d’una Europa liberal i oberta. Europa s’ha de refer en els principis de llibertat individual i col·lectiva, i ha de saber aprofitar la dimensió social i les iniciatives privada i cívica que la converteixen en el lloc on tothom vol ser.

]]> <![CDATA[Abans de les eleccions]]>

La qualitat de la campanya electoral a les eleccions espanyoles ha estat baixa. Hi ha qui diu que cada cop van més avall. No n’estic segur. Si agafem les valoracions de les campanyes anteriors veurem que els comentaristes es queixen sempre del mateix: falta d’idees, atacs personals, insults, manca de propostes clares. El cert, però, és que el panorama polític s’aclareix. Som en una onada electoral que canviarà l’escenari polític a Barcelona, Catalunya i Europa. M’interessa fer la reflexió des del punt de vista català, per comprendre fins a quin punt el nostre espectre polític, i com a conseqüència el nostre sistema de partits, s’ha consolidat del tot en la diferència respecte a l’espanyol, i com tanmateix hem d’aprendre a sumar, renunciant a la unitat. El sobiranisme té al davant la possibilitat de seguir sumant, amb els papers dels protagonistes canviats. Aprendre les lliçons del moment ajudarà a arribar a acords més clars, menys lligats a l’emoció i més al cervell. Acords més polítics, per tant.

]]> <![CDATA[Les campanyes]]> Repasso els missatges dels primers dies de campanya electoral, i el que més em crida l’atenció és el desencís sobtat de comentaristes i de politòlegs amb el to general. Els uns per massa populista, els altres per excessivament centrat en els candidats. Per no parlar del que alguns anomenen l’obsessió catalana, que resta contingut programàtic, diuen, i serveix per amagar els programes dels partits darrere de la cortina de fum catalana.

]]> <![CDATA[Jo m’acuso: la ruta era falsa]]> Ha arribat l’hora de dir la veritat. Tota la veritat. No una veritat parcial, trucada, disfressada de seriositat institucional. La Veritat amb V majúscula. Durant els anys que van des del 9-N fins a l’1-O i més enllà, el clima social, polític, personal i familiar de Catalunya era irrespirable. Negar-ho no farà res més que posposar el retrobament de la ruta adequada, per ressituar Catalunya en el marc de l’Espanya que ens ha permès créixer com a autonomia respectada i ben tractada econòmicament, culturalment i socialment durant les darreres generacions. La dignitat ha estat el signe del tracte de l’Espanya constitucional amb Catalunya. Amb el triomf de la Transició, i la neteja definitiva dels vestigis del franquisme, Espanya es va desinfectar de nacionalisme, com han assenyalat persones de relleu de tot l’Estat. Només Catalunya, i de manera diferent, tot i que més assenyada que el País Basc, va seguir en el camí de l’idealisme desenfrenat d’aquells que, com jo, aspiràvem a una Catalunya independent i lliure de tot domini aliè. Quina malaltia! Quina quimera! La fugida cap endavant del nacionalisme majoritari impulsada pel cas Palau, per l’escola, el Barça i TV3, així com l’obsessió per uns inexistents Països Catalans i per una pretesa superioritat de l’agònica cultura catalana, hi van fer la resta. Barcelona, perduda en mans de nacionalistes irredempts i darrerament controlada per populistes d’esquerres, ha estat buidada de cosmopolitisme i de tremp universal. La nostra societat va ser segrestada i conduïda cegament, contra la seva voluntat, cap a situacions contràries a allò a què veritablement aspira (els bancs, patriotes, ens han ensenyat el camí): pau, pa i tranquil·litat.

]]>