Una esclava de la casa, dels cinc fills i del marit alcohòlic i violent

Era una mare a contracor. S’havia quedat embarassada massa aviat. Tenia molt mal geni i estava plena d’una ràbia que no sabia com gestionar. Rondinava tota sola davant de la tele. Era presonera de l’esclavatge domèstic, dels fills (cinc, un dels quals raret) i d’un marit borratxo que es barallava en sortir del bar amb altres homes borratxos. Feia veure que no sabia que el seu fill efeminat s’ho passava fatal. Que els altres nens es burlaven d’ell, que l’humiliaven, que li escopien a la cara.

]]>

Les descàrregues elèctriques se li van menjar els records

Una decisió ha de sobreviure dos estats d’ànim. És un proverbi jueu que llegeixo a Filla d’octubre, de Linda Boström Knausgård (Les Hores, traducció de Carolina Moreno Tena). La narradora del llibre, un alter ego de l’autora, creu que aquest és potser el proverbi que més l’ha ajudat al llarg de la vida. Perquè sí, les decisions s’han de deixar reposar. “Alhora, però, no pots ser covard –sosté–. Dur a terme una acció amb determinació també és una virtut”.

]]>

¿Com és que la resta de conductors no quedaven igualment paralitzats?

Fa poc el cotxe em va deixar tirada de nit, al carril del mig de l’autovia. Es va aturar de cop, en plena pujada, sense que jo tingués temps de reaccionar. No us hi vulgueu trobar. Una grua se’l va endur a ell i un taxi em va portar a mi fins a casa. Durant uns dies vaig fer servir el meu cotxe d’abans, més petit i de motor dièsel. Quan vaig anar a buscar el vehicle arreglat, em van atacar inseguretats per totes bandes. Em feia tanta por que es tornés a aturar en un lloc inoportú que vaig oblidar els automatismes i vaig intentar ser conscient de cadascun dels meus moviments, no fos cas que fes alguna cosa malament. El resultat és que el cotxe se’m va calar un parell de cops i que vaig tenir la sensació que havia desaprès a conduir. Una mica el mateix que quan vaig fer un curs de perfeccionament de natació, ara fa uns mesos: normalment puc nedar quilòmetres sense cansar-me gaire, però si algú m’està mirant i jo he d’estar pendent de les parts del cos que moc i de la forma com respiro, em canso al cap de quatre piscines i no m’ofego de miracle.

]]>

L’autor que va censurar la primera ressenya literària de la història

Ens n’informa l’enyorat Roberto Calasso en un dels textos inclosos en el llibret Com ordenar una biblioteca (Anagrama, traducció de Xavier Valls): la primera ressenya literària de la història data del 9 de març del 1665 a París, quan la revista científica Journal des Savants va publicar un article breu escrit per Madame de Sablé sobre les Màximes de François de La Rochefoucauld. De fet, el que es va publicar no va ser la ressenya tal com havia estat redactada originalment sinó una versió corregida pel mateix autor del llibre. Madame de Sablé era amiga de La Rochefoucauld i va tenir la cortesia de sotmetre a l’autor ressenyat el text que acabava d’escriure. Ella es desfeia en elogis cap a l’obra del seu amic però, no obstant això, ell va eliminar-ne el paràgraf més significatiu i va rebaixar la força d’altres frases del text. És a dir: el va espatllar.

]]>

“Fa dia de Sant Jordi”, exclama una lectora de bon matí, i és ben bé això: aquest divendres de sol esplèndid porta l’esperança incorporada. Sembla que ens vulgui dir que tornaran aviat els santjordis com els d’abans, les abraçades com les d’abans, la vida com la d’abans. (N’hi ha que defensen que el model d’ordre i restriccions hauria de perdurar, però a mi doneu-me el caos de sempre. Ja és prou civilitzada la idea de fons de la diada, el fet de regalar-nos llibres i roses en senyal d’amor. És la festa que envejaríem si se l’haguessin inventada en qualsevol altre racó del món.)

]]>

L’art d’intuir avui quins llibres voldrem llegir d’aquí a deu o vint anys

“Però els ha llegit tots?”, va dir una senyora finlandesa al pare del futur escriptor i editor Roberto Calasso (Florència, 1941) en entrar a casa seva. La dona va fer la pregunta davant d’una paret plena de textos jurídics antics, la majoria en llatí. “Pregunta d’ignorància sospitosa –observa Calasso–, però mai tan justificada com davant de llibres que per la seva naturalesa no es llegeixen de dalt a baix”.

]]>

Una supervivent sense nom buida de records i plena d’interrogants

Ras i curt: feia temps que una novel·la no m’absorbia tant. Diria que, llegint-la, he arribat a oblidar fins i tot l’endimoniada pandèmia. El panorama que trobem dins d’aquest llibre no és gaire millor, al contrari. Però, un cop hi entres, la història se t’endú amb tanta força que no hi ha res més. El mèrit és d’una autora prou prolífica de qui no n’havia sentit a parlar fins ara: l’escriptora i psicoanalista belga d’expressió francesa Jacqueline Harpman (1929-2012). I d’un títol: Jo, que no he conegut els homes, publicat en català per Periscopi, amb traducció d’Anna Casassas, i en castellà per Alianza, amb traducció d’Alicia Martorell.

]]>

Si hem de donar veu a la ultradreta vol dir que ja li hem obert la porta

Que els mitjans públics catalans hagin de cedir espai a un partit d’extrema dreta –el nom del qual no vull recordar– perquè així ho mana la Junta Electoral Central, a part d’esgarrifar-me, m’ha fet pensar molt, massa, en el llibre Instruccions per fer-se feixista, de Michela Murgia (Sardenya, 1972), publicat per Empúries el 2019, amb traducció de l’italià a càrrec de Mercè Ubach. Murgia, que juga amb habilitat a denunciar el feixisme fent veure que el defensa, descriu exactament el que està passant a les nostres pantalles: el feixisme latent aprofita els instruments de la democràcia per fer-se fort.

]]>

“¿Algú s’imagina una Rodoreda intentant dir tot allò en castellà?”

“En els primers deu anys del franquisme, posar-se a escriure en castellà era rebaixar-se. Crec que el bilingüisme és nociu. Això ho vaig escriure sobre Josep Pla: el bilingüisme és una manera d’escriure malament dos idiomes. Molta gent m’ho va retreure, però resulta que el mateix Pla va admetre que hi estava d’acord. Ja costa molt d’escriure bé la pròpia llengua. ¿Algú s’imagina una Mercè Rodoreda intentant dir tot allò en castellà? És impossible. Només ho podria escriure un autor castellà tan bo com ella. La llengua pròpia és la base, i la prova és com s’hi arrapen fins i tot els països que sembla que la tenen tan segura, com França o Itàlia: tan bon punt surt en un racó una altra llengua, ja esclata l’alarma. I es comprèn, perquè la llengua forma la unitat de la nació. Diguin el que vulguin, és així”.

]]>

Quedarien dijous a la cua del forn i se saltarien la distància de seguretat. “Ens robarem un petó”, va proposar en Blai. L’Anna no va dir que no.

]]> Fugir del món i renunciar al plaer dels sentits a canvi de trobar la veritat

]]>

"De Serrat me’n separen dues coses: la meva enveja i el seu talent”. La frase, dita per Sabina al Palau Sant Jordi, compensa per si sola un guió tirant a fàcil que demostra un cop més, això sí, que els dos cantants se saben riure d'ells mateixos. En aquesta tercera gira conjunta fan bromes sobre les xacres de l’edat (76 anys el del Poble-sec, 70 el d’Úbeda), però alhora s’ho fan venir bé per reivindicar un pobre mar que estem matant mentre hi deixem morir gent.

]]>

Dos quarts de sis. Encara no han posat els carrers ni les places ni res, però Paula Jarrin i Helder Farrés, de la llibreria Al·lots, ja estan muntant la parada a la rambla de Catalunya amb Consell de Cent. Són els més matiners. D’aquí a unes hores hauran de trucar a la Guàrdia Urbana, perquè la cua dels qui volen fer-se un selfie amb Risto Mejide i Mario Vaquerizo -que signen a l’estand del costat- se’ls tirarà al damunt. I una llibreria infantil té clients baixets que han de poder accedir al taulell. Sobretot avui, que els nens vénen amb els pares en lloc dels mestres (és el que tenen els dissabtes) i, a part de tocar i remenar, compren.

]]>

I ens pessiguem cada matí per comprovar que no estem somiant

]]> Cinquanta anys després, potser no està tot perdut

]]>

Una amiga tan poc sospitosa de ser convergent que té carnet d'un altre partit escriu al Facebook: "Socors, en Mas m'està abduint, cada dia m'agrada més!!!". Al Twitter, algú que es defineix com a "socialdemòcrata amb problemes" confessa: "Acabo d'aplaudir el Mas, sol a casa. Què m'està passant!!!???". No és gaire seriós buscar declaracions a les xarxes socials, però també ho fa Xavier Sabaté. En una resposta a Mas, cita un tuit, i es delata: estava pendent del Twitter mentre parlava el president. S'entén que això de la política pugui acabar avorrint, però el socialista no ha tingut temps d'avorrir-se: avui debuta com a cap de l'oposició. Darrerament tenim pressa, molta pressa, i tot va de pressa, molt de pressa, però la carrera de Sabaté com a president del grup parlamentari bat tots els rècords: exercirà el càrrec durant un ple i encara gràcies. Se'l coneix com a Xavier el Breu.

]]>

Abans d'abandonar el monestir de Pedralbes, estic per posar un ciri al sant del dia. Sant Fermí, si no m'enganya l'agenda. Algú m'aconsella que el posi a Santa Rita, patrona dels impossibles. No es pot negar que he triat una tarda històrica per convertir-me en ombra d'Artur Mas. Històrica i histèrica. El protocol reial és complicat per a una cronista gens habituada a seguir els Borbons, però a aquestes altures potser ja no val la pena que m'aprengui com funciona això de la monarquia.

]]>

Sóc a les portes de l'infern per tu, i tinc plans de futur

]]>

Fa una hora llarga que el president ha aparegut a la porta de la Generalitat, però la plaça encara és plena. "Mas al balcó!", continua demanant la gent, com si hagués de sortir a proclamar la República avui mateix. Hi ha impaciència, són molts anys d'espera. "M'ha caducat el DNI però ja no me'l renovo", comenta algú. N'hi ha que han quedat afònics de tant cridar "Mas sigues valent, Catalunya independent". "No vull pagar", clamen ara, per variar un repertori que té un hit indiscutible: el clàssic "in-inde-inde-pen-dèn-ci-a".

]]>

Els catalans celebrem derrotes, això ja ho sabem, però guanyar de tant en tant tampoc està malament. I no està escrit enlloc que hàgim de perdre sempre. "Ens hem de servir de la història i no ser-ne esclaus. Ens cal evitar de totes totes que els nostres objectius de futur, els nostres envits com a poble i com a nació, es fonamentin en fets i actituds de tres segles ençà. El passat està escrit, però el futur encara no. Han canviat massa coses i, com deia Pierre Vilar, sortosament la història no es repeteix mai".

]]>